Espai de Dissidència

Bona part de la novel·lística sobre l’amor és del segle XIX, quan aquest semblava una novetat en l’experiència humana. De bona part d’aquesta literatura, m’agrada especialment Flaubert i la seva Educació Sentimental, en què les vicissituds dels personatges, amb la seva dinàmica de desencisos i desamors, de recerques d’un ideal impossible, sempre acaben topant amb les tenebres de l’ànima humana, especialment la pròpia. Quan parlem de sentiments, d’atracció, els vells somnis utòpics del XIX acaben resultant ben diferents als teixits per la imaginació o el desig.

Els inicis de la dècada de 1980 quedaven molt lluny del romanticisme carrincló adherit a les novel·letes sentimentals de Barbara Cartland. Tanmateix, i com ens recorda Fernand Braudel, tot procés té una llarga durada. És per això que aquells van ser uns anys de frontera desdibuixada i confosa entre els vells mites de l’amor romàntic i la pulsió hippy de desvincular sexe d’amor, de trencar amb els vells esquemes, d’esclatar en un procés de llibertat sexual, que en aquells moments, malgrat la literatura i la retòrica, resultava ser una llibertat vigilada.

Si a tot això afegim allò que poèticament en Frank Wedekind anomenà “el despertar de la primavera”, que no és altra cosa que els tèrbols i confusos anys de l’adolescència, no és difícil arribar a la conclusió que es congrien estranyes tempestes damunt els cors. Com bé sabem qui ha passat per aquesta malaltia temporal, l’analfabetisme sentimental sol ser aquells elements contra els quals és impossible tota lluita. Els mestres sabem que hi ha coses que no es poden ensenyar ni transmetre, i les iniciacions en l’amor i el sexe solen ser caòtiques, improvisades, no sempre netes ni sinceres, en espais on la civilització pot ser només un vernís que tracta d’amagar l’ancestral crida del bosc, aquell estrany instint que propicia errors no forçats.

Els meus setze anys no van ser especialment diferents dels de qualsevol altre d’aquella generació. La temptació de l’abisme, l’atracció per allò instintiu es disputava al terreny de les eleccions més o menys racionals. La recerca de l’aparellament, amb el seu component físic i social, formava part dels rituals de pas que marcaven aquesta frontera entre el món infantil i adult, dos terrenys que no resultaven precisament estimulants, malgrat que la pressió social ens empenyia a demostrar que podíem entrar en aquesta geografia feréstega del món dels grans, de les impotències de les generacions que ens havien precedir. Això exigia certes passes: les primeres feines, poder guanyar diners, o introduir-se en l’amor i el sexe, com a activitats social i física. Com tota travessa vers el desconegut, existia la por i la recança, més o menys dissimulades en la competència tàcita d’adquirir major estatus dins el grup, i a prendre a dir coses diferents de les que pensàvem, i que no tenien res a veure amb les que fèiem.

Una de les primeres constatacions era la contradicció entre els discursos oficials i les contradictòries pràctiques reals. Els inicis de l’amor no solen gaudir de la propietat recíproca, sinó que, amb certa crueltat, es caracteritzen per una estranya propietat associativa, en què la persona que ens interessa no sol correspondre a les nostres desigs, mentre que alhora solem fer cas omís a les que anhelen acostar-se a nosaltres. Per contra, en aquest estrany joc en què l’atracció i la necessitat no solien coincidir, era habitual fer experiments amb tercers que no sempre ens inspiraven confiança, ni sempre ens convenien, fins que l’afer dequeia pel seu propi pes o fossilitzava en una mena de llarg doctorat de la infelicitat. En altres termes, A volia estar amb B, a qui en realitat li interessava C, mentre que D resultava invisible a tots tres. I sovint la combinatòria implicava que A s’enllaçava a C, B a D, i al cap d’un temps, s’ampliava l’associació a E, F, G i seguint en una lògica que em recordava a La Ronda, una obra de teatre de principis de segle XX, d’Arthur Schnitzler en què els personatges s’anaven aparellant de la mateixa manera que un ball molt popular a la Viena de finals del XIX, en què les parelles anaven canviant constantment fins tornar al punt de partida. Resulta molt difícil analitzar racionalment allò tan intangible com uns sentiments en què l’amor, el desamor, l’entusiasme, la gelosia, la il·lusió o la rancúnia actuen com a pots de fum que confonen les decisions personals.

Cal dir, tanmateix, que en aquest joc no tothom juga amb les mateixes cartes ni privilegis. Les convencions socials implicava que les noies jugaven amb el desavantatge de no poder sempre portar la iniciativa, mentre que els nois ho fèiem amb la pressió d’haver-la de portar.  Aparellar-se de manera indiscriminada inspirava certa sanció moral, entre el sexe femení, mentre que no participar en el joc  generava sospites entre el sexe masculí. En el cas d’elles, s’instal·lava sovint la creença que calia buscar algú amb cert poder de grup (una mena de mascle alfa de suburbi), que ja treballés, que tingués moto, que disposés d’alguns diners i cert estatus, que l’exhibís a la disco de moda, o que li regalés coses no massa diferents als atuells que trobaven els arqueòlegs als jaciments. En el cas de nosaltres, calia demostrar i exagerar proeses sexuals, necessàries per aconseguir l’aprovació de la tribu, exhibir aquelles noies que, segons els cànons de bellesa, ens permetien incrementar la nostra cotització, i tractar, normalment de manera poc efectiva, de demostrar el control en la relació. Tot plegat, en un temps amb escassa tolerància respecte a la diversitat sexual (o en què aquesta havia de jugar la carta clandestina), més que un joc, semblava un entrenament per a la infelicitat.

La Sílvia va aparèixer aleshores al barri. De seguida va muntar-se a tres o quatre motos dels nois que tractaven de mostrar la seva cua de paó. Si bé en el món de les converses masculines sol ser habitual la comptabilitat creativa per reivindicar mèrits en matèria sexual, el cert és que ben aviat la fama de noia fàcil es va estendre en l’estret univers que habitàvem. La rumorologia solia acompanyar aquesta ofensiva. Que si era era una puta, que si encomanava lladelles, que si només li interessava que la convidessin a la disco, que si s’obria de cames amb gran facilitat, que si bevia massa i totes aquelles informacions difamatòries que solen ser habituals en aquests casos, i que tracten de criminalitzar aquell que no se sotmet tàcitament a les normes no escrites de la tribu. Per la banda de la barricada femenina, les coses tampoc ajudaven precisament. Una mena de cordó sanitari s’anava aixecant al seu voltant, car la mala fama solia ser com la mala sort: les creences populars consideren que són com els virus, i que s’encomanen fàcilment. Probablement, si haguéssim fet una estadística, molts ens hauríem sorprès. A principis dels vuitanta, les aparences es confonien amb el desig i la realitat, i en el pecat la discreció i la hipocresia es conjugaven amb l’instint. Això els nostres novel·listes, Flaubert entre els quals, sabien de la discordança entre les castedats oficials i la lascívia oficiosa, posada en pràctica en general més pels qui podien que pels qui volien. En altres termes, la Ronda de Schnitzler seguia rodant, i la Sílvia era una més entre els balladors.

Qui això escriu, ja havia tingut alguna experiència prèvia en aquest complex món, no precisament fàcil ni feliç. El meu caràcter introvertit, cert esperit individualista, i la constatació que la construcció de la meva pròpia identitat m’anava allunyant de la colla dels amics d’infantesa, feia que hagués de defensar la meva posició amb un cert estrès. Malgrat que buscava transmetre un aire de tantsemenfotisme flegmàtic, el cert és que sempre m’ha preocupat la meva imatge pública, i no estava disposat a devaluar-la, ni que fos entre una colla i un barri dels que aspirava a sortir. Cert és que hi havia algunes candidates -no masses-, amb les quals hagués encetat alguna mena de relació, com dèiem social i física, dos àmbits que m’atreien per igual. Tanmateix, en aquesta ronda d’afectes asimètrics, les coses eren difícils. Sovint les noies que m’agradaven preferien altres candidats. En un món sense Tinder, els aparellaments també s’encetaven per accident, per atzar, o per inconsciència. Què és, sinó l’amor, una cosa tan allunyada de la raó, malgrat que la raó maldi per imposar-se en desigual batalla?

Amb L., havia passat algunes setmanes d’aquelles provatures amoroses que no havien reeixit. En el fons, la construcció de la identitat no és altra cosa que dissenyar uns camins propis que solen allunyar-se de les persones que tenies a prop. Tanmateix, l’atracció física i la curiositat esdevenien un motor poderós. Malgrat la meva aversió per les festes, vaig decidir anar-hi a una d’aquelles, de finals d’agost, quan s’acostaven la final de les vacances i hom volia acumular, ni que fossin alguns records agradables. Ja us podeu imaginar la música, i sobretot l’alcohol barat, que rajava amb menys velocitat que s’engolia. L’alcohol, no revelaré cap secret d’estat, sol servir en aquestes edats per superar les pors i cercar la desinhibició que la raó i la censura social no ens permet. Per això solem ser agosarats i actuar tal com no som, i tal com som. Ja ens ho deia Dostoievski. La veritable naturalesa de cada persona emergeix quan un està borratxo o quan té poder. L. va preferir el propietari de la Derbi Variant més nova del grup. Amb certa decepció, entremig de la música d’un Michael Jackson que aleshores detestava, vaig agafar el braç de la Sílvia i ens vam fondre en un morreig llarg, intens, i amb regust de Fortuna. A ella no li va semblar malament, vam seguir, i vam anar a la platja plegats. De seguida vaig tenir la mateixa sensació que els personatges de La Ronda, de Schnitzler, almenys això vaig pensar pocs mesos després quan vaig veure per la televisió la versió cinematogràfica de Max Ophlus, rodada el 1950. L’efímera relació no deixava de ser una mena d’amor substitut, la persona que era entre els meus braços ho era per delegació, com també jo representava altra persona, un succedani en un univers d’absències. En en fons,  més enllà de l’indubtable impuls físic, cap dels dos volíem que anés més enllà de la necessitat d’assolir un final d’estiu acceptable, de tenir una experiència que amb prou feines va superar l’aprovat, de marcar una osca més en el nostre currículum sexual.

El barri, en el fons, no deixava de ser una petita comunitat on els secrets no eren necessàriament desitjables ni possibles. La sorra de la platja adherida a la pell m’havia servit per complir amb l’expedient necessari per mantenir l’estatus en el grup i dissipar alguns dubtes en l’estúpida competició per demostrar la masculinitat. Per la seva banda, jo també era algú que servia per confirmar el rol de noia fàcil de la Sílvia. Allò no es va repetir per un desinterès mutu. De fet, mai més en vam parlar, i de fet, vam anar coincidint poc. De la meva colla, vaig ser dels pocs que va continuar estudiant. Ella, per la seva banda, aviat es va posar a treballar en un bar restaurant, on sovint havia de suportar pesats passats de copes, un bar restaurant que freqüentava més aviat poc, malgrat que les nostres converses, amb un passat d’intimitat, resultaven agradables.

Més endavant, vaig saber que va marxar. La Sílvia era d’una d’aquelles famílies descompostes i itinerants, de pare absent i mare amb molts problemes, aquell patró que, després, com a professor vaig comprovar que es repetia. Noies que, en un entorn d’afectes fràgils, solia buscar companyia, normalment desaconsellable i problemàtica, com a fórmula de buscar escalfor humana en un desert fred d’indiferència i hostilitat, en una selva on els lleons oloraven les preses vulnerables, i on les relacions problemàtiques solien mantenir una continuïtat com una condemna injusta. L’amor i el sexe solien ser sortides que acabaven definitivament en atzucacs. Sospito que l’era del Tinder no fa més que incrementar exponencialment els laberints en l’educació sentimental.

Molts anys després, potser més de deu, mentre prenia un cafè en un bar Pepe del Poble Sec, me la vaig trobar. Em va identificar ella, car la meva introspecció és tan llegendària que dedico poca atenció al meu entorn. Ens vam fondre en un abraçada i hi vam parlar, potser no més de vint minuts, on ens vam posar al corrent dels nostres allunyats itineraris, a banda d’explicar el poc que ja sabia d’antics coneguts del barri. Ella i el seu marit regentaven el bar des de feia uns mesos. Havia canviat de domicili diverses vegades. Semblava contenta, potser més relaxada després de la tempesta primaveral de l’adolescència. L’escena em recordava a un episodi de les memòries de l’escriptor carlí Joaquim Vayreda, quan l’autor explicava l’estranya trobada amb un antic combatent isabelí amb qui havia coincidit trenta anys abans en les línies enemigues en una d’aquelles batalles d’aquelles guerres estèrils.

No hi vam coincidir mai més. Suposo que si ens trobéssim pel carrer, no ens reconeixeríem. Passats més de trenta anys, imagino que és una d’aquelles sensacions que es desprenen dels versos finals d’aquella cançó de Leonard Cohen, Chelsea Hotel N. 2, on el cantautor canadenc evoca la llunyana i efímera relació amb Janis Joplin que tant m’agraden:

I don’t mean to suggest that I loved you the best

I can’t keep track of each fallen robin

I remember you well in the Chelsea Hotel

That’s all, I don’t even think of you that often

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!