La Muntanya Màgica

Aquests dies de vacances m’hi he acostat a l’assignatura pendent de llegir un dels clàssics de la literatura universal, La Muntanya Màgica, de l’escriptor alemany Thomas Mann.

En un llibre tan summament extens (en la meva edició s’acosta a les mil planes) és un d’aquestes novel·les on pràcticament no succeeix res i la sinopsi és tan simple que als editors no els deu costar gens resumir-la en poques frases. Un jove de 23 anys, Hans Castorp, d’una família benestant del nord d’Alemanya, arriba a un sanatori per a malalts de les vies respiratòries que es troba a Davos, als Alps Suïssos. Hi va inicialment per tres setmanes, amb la intenció de recuperar-se de l’esforç dels seus exàmens finals que l’han portat a obtenir el títol d’enginyer naval. El que havia de ser una breu estada de tres setmanes es converteix en set anys on coneixerà tota mena de personatges en una mena de convivència forçada per la malaltia, on la vida i la mort es barregen d’una manera literària, i on coneixerà altres personatges procedents de l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial. Tot aquest període, en què, com deia abans, passen molt poques coses i a un ritme extraordinàriament lent en una mena de constatació de la relativitat del temps, acabarà esdevenint, com passa amb bona part de les novel·les de la tradició literària alemanya de principis del segle XX, una iniciació per al protagonista, un espai de conformació espiritual i moral, on haurà de confrontar-se als vells prejudicis de la plana, “el món d’allà avall”, com descriuen amb cert desdeny els residents, amb la seva estranya deriva, per viure en una lògica particular de la muntanya, on la proximitat amb la malaltia i la mort dibuixarà unes regles del joc diferent, allunyades de les trivialitats de la civilització.

Certament, aquest luxe de l’allunyament dels problemes quotidians dels d’”allà a avall” que Thomas Mann ens recorda en boca dels seus personatges així com en les seves divagacions filosòfiques amb què ens obsequia des del seu paper de narrador omniscient, recorda també molt a la nostra tradició literària de sanatori. Hem de recordar que dos dels grans poetes de la literatura catalana contemporània, Màrius Torres i Bartomeu Rosselló-Pòrcel van morir extraordinàriament joves en sanatoris per a tuberculosos, el primer a Puig d’Olena, el segon a El Brull. També Joan Salvat-Papasseit passà temporades en una clínica de muntanya per tractar de recuperar-se, debades, de la malaltia que se l’emportà a l’edat de trenta anys. Tanta i tanta gent jove que no arribà a la seva maduresa personal o literària, i que tanmateix van poder escriure la seva millor obra aïllats de la terra baixa, des de la proximitat de la mort, mirant-se amb certa distància aquella “ciutat llunyana” del poema de Torres, des de la relativitat d’un temps que comptava diferent a dalt de la muntanya.

Novel·les com la de Thomas Mann, amb les reflexions que interpel·len el lector, amb aquesta estranya fórmula d’omplir centenars de planes sense que passi res en especial, deixant evolucionar els personatges i escolar el seu temps en l’espai indefinit són les que ajuden a complir aquell principi socràtic del “coneix-te a tu mateix”. Cert grau d’aïllament de la realitat quotidiana, certes muntanyes màgiques que podem anar bastint són les que ens permeten créixer, a nosaltres mateixos, com els protagonistes de la nostra pròpia història. En contra de tot corrent pedagògic, arribo a la conclusió que al sistema educatiu es pensa massa poc perquè hi trobo massa obsessió en l’activitat per l’activitat. De fet, tots coneixem que la innovació o la renovació passa indefectiblement per allò que, quan fa tres dècades estudiava magisteri, anomenaven “pedagogia activa”, i que avui també persisteix en l’aposta pel “fer” més que pel “ser” o “pensar”. A molts els semblaré carrincló, tanmateix, en els més de trenta anys que porto en aquest àmbit arribo a la pensar que tota educació hauria de contenir elements com els que ens proposa la història de Hans Castorp, el protagonista de La Muntanya Màgica: un procés lent i introspectiu, amb un punt d’aïllament i reflexió, una construcció a foc lent de la identitat, una certa visió distanciada dels problemes i les obsessions de la Terra Baixa.

 

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *