Castro i Cuba

A mi, com a molts altres, m’està costant escriure sobre Cuba. La mort previsible de Fidel Castro ens ha posat en un d’aquests moments que en teologia s’anomena examen de consciència i ens obliga a dir algunes coses que sabem que seran malinterpretades a banda i banda de la trinxera. Qui tractem de mirar-nos els fets i els processos històrics des d’una distància prudencial, des del camp de la història o de la lògica freda de la geopolítica, experimentem sentiments contradictoris. D’una banda, deplorem un règim de llibertat vigilada, de pobresa material, absència de perspectives personals i excessos de retòrica revolucionària. De l’altre, contemplem un país segur i còmode en comparació amb el context de la regió llatinoamericana, en espais pròxims en què els estats no són capaços d’assegurar ni l’elemental dret a la vida, com Haití, Hondures, República Dominicana, i fins i tot una potència regional com Mèxic, una democràcia on els desapareguts es compten per desenes de milers, i sicaris a sou assassinen sindicalistes o mestres.

Resultat d'imatges de revolución cubana

És difícil ser objectiu amb Cuba. Com bona part dels habitants d’aquest país, qui això escriu ha tingut almenys dos besavis i dos avis que, o van perdre la guerra davant els Estats Units, o van intentar, debades, fer fortuna. Jo també hi vaig ser, el 1994, en ple període especial, en una experiència que avui podríem denominar com a “turisme revolucionari”. Una mena de brigada solidària em va permetre compartir la vida quotidiana de treballadors agrícoles, de bibliotecàries i de gent comuna, vigilat, això sí, sense gaire dissimul ni distància, per la policia política. També, com a convidats d’una municipalitat de La Havana, vam conèixer la Cuba revolucionària oficial, amb les seves litúrgies, els seus “numerets” propagandístics, i les inacabables discussions polítiques sobre el sexe de Marx a la residència universitària on érem allotjats. També, esclar, vam tenir ocasió de contactar amb cubans crítics i anticastristes. No era difícil. Si una virtut tenen els habitants de l’illa és la seva capacitat dialèctica i la nul·la voluntat de callar. Tot plegat, sensacions contradictòries. La revolució de 1959, que com a historiador no tinc altre remei que qualificar de “nacionalista”, va resultar ser un gest de dignitat i millorà de manera ràpida la vida de molta gent. La caiguda en el pou d’un comunisme gris i mediocratitzant arribà més tard, quan la desastrosa política d’Estats Units col·locà Castro entre Moscou i la paret. I Fidel, descregut professional, amb instint oportunista, s’abraçà a l’ós rus per sobreviure. I va sobreviure a onze presidents nord-americans i sis de russos.

Són injustos els nostres judicis des de la comoditat de la distància, no només la geogràfica

Aquell viatge a Cuba, també el contacte amb alguns col·legues cubans exiliats, m’han creat més dubtes que generat respostes clares. És molt difícil jutjar des d’aquí allò que allà s’esdevingué i s’esdevé. Són injustos els nostres judicis des de la comoditat de la distància, no només la geogràfica. A nivell personal, he de dir que no m’agradaria gens viure en una societat com aquella, on el dret a expressar-se està molt limitat, on ben segur seria un dissident al qual les coses em serien molt més difícils que aquí, amb unes carències materials que tenen l’efecte de desmoralitzar col·lectiva i individualment, amb unes perspectives personals més que limitades, amb una sensació de tedi perenne, sensacions que vaig detectar allà, i que només els glops de rom apaivagaven. Tanmateix, jo no sóc representatiu d’aquest país ni d’aquesta ciutat. Imagino que, més enllà del discurs fàcil sobre la democràcia, moltes persones d’aquesta ciutat que no tenen feina ni la tindran, persones a les que han fet fora de casa, amb fills, gent que no poden anar a la universitat, persones al seu voltant que viu molt millor, amb una exhibició de riquesa indecent, gent que no pot pagar l’electricitat ni el gas, i que es veu cada vegada més com un intocable,… molta d’aquesta gent, segurament somiaria en un paradís caribeny com aquell, on tot és previsible, el mínim imprescindible està assegurat sense esforç, i el consol que la penúria material és compartida per tota la família i el veïnat pròxim.

Resultat d'imatges de cuba periodo especial

Tot plegat ens hauria de fer reflexionar que la democràcia és un enunciat buit de significat si no és capaç de resoldre els problemes més elementals. Que moltes persones estarien disposades a apostar per una dictadura si la democràcia no és capaç de donar satisfacció a les mínimes demandes de justícia social. Potser per això és tan difícil de criticar Fidel. Al cap i la fi, nosaltres tampoc som un model on emmirallar-nos.

Nota: Càpsula de Ràdio setmanal al Girona Ara, de Fem Girona.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.