Incinerar la constitució

Part de la caverna mediàtica ja torna a bramar per l’enèsima anècdota del nostre procés de desconnexió. L’Empar Moliner, a qui hauríem d’atorgar el Nobel de la ironia, o la Creu de Sant Jordi pels mèrits que té fer-nos riure de situacions dramàtiques, va cremar alguns fulls de la Constitució com a consell d’economia domèstica a aquelles persones a qui el Tribunal Constitucional condemna el fred en nom de la sacrosanta carta magna.

S’escau recordar aquella vella cançó dels Platters, titulada “El fum cega els teus ulls”. Els encenalls de fulls de paper posa histèrica a molta gent que considera un document jurídic com la taula sagrada de la llei, com a la veritat revelada de la secta dels constitucionalistes, que és gent que deu beure molta absenta, perquè tenen afectada la memòria, el criteri, o o visions psicodèliques. Se suposa (un tal Pedro Sánchez que apareix als programes d’Ana Rosa Quintana amb aquell posat de “galán” de culebrón veneçolà, ho viu com un atemptat a la convivència) que la Constitució té un valor màgic, com els objectes d’atrezzo dels llibres de Tölkien, o qualsevol altra al·lucinació freaky.

Aviam, la Constitució, per als qui tenim una mica de memòria i veiem la política com a una activitat laica, i no a la manera dels talibans “constitucionalistes”, és, històricament, una estafa monumental, que deu el seu prestigi més a la campanya propagandística de la Transició que al seu contingut (farragós i contradictori), mèrits literaris o utilitat pràctica. Fonamentalment, serví per organitzar la vella, casposa i caòtica legislació franquista, que no tenia cap norma suprema sinó un inacabable reguitzell de lleis de rang orgànic (Ley Orgánica del Estado, Fuero de los Españoles, Ley de Sucesión,…) en què es dissimulava el caràcter totalitari de la dictadura. En el moment en què Franco mor al seu llit i l’oposició és incapaç de jutjar i empresonar els franquistes, el propi règim es dota d’una Llei de Reforma Política d’on surten unes Corts Constituents que elaboren una Constitució en una situació d’una feble i fràgil democràcia vigilada, i envoltada d’ultradretans repartint estopa, policies a qui se’ls escapen trets i més de 600 morts encara avui impunes. Molts dels protagonistes d’aquell moment confessen sense recances que el sistema polític resultant els resulta indiferent mentre s’asseguri “la victòria”, és a dir, un ordre en què es vencedors de 1939 i els seus hereus biològics, econòmics i polítics, poguessin continuar remenant les cireres. És per això que la principal finalitat de la sacrosanta Constitució és assegurar el que ja surt clarament al testament polític del dictador Franco. És per això que hi ha tant d’energúmen (i alhora tant de tonto útil) que considera aquest extens document com a una mena de text revelat.

No hi ha res com estudiar la constitució, no literalment, com fan els fonamentalistes amb els textos sagrats, sinó amb ull crític i capacitat de contextualització, per entendre això, que la Constitució és la legalització del franquisme: estableix la monarquia, d’acord amb la Llei de Successió; no contempla l’autodeterminació, tal com estableix un dels principals objectius dels feixistes durant la guerra, autoamnistia els crims els franquistes i posa a l’exèrcit com a garant de la unitat de l’estat. Fins i tot aquestes idees, recollides en una enrevessada redacció als articles 2 i 8, van ser lliurades (ens explica Solé Tura) a la comissió constitucional per un motorista provinent de l’Estat Major.

Alguns diran que la Constitució conté alguns elements socialdemòcrates, com els incomplerts drets al treball, a l’habitatge digne, a la nacionalització d’empreses i altres coses que els juristes denominen “drets programàtics”, que traduït vol dir que no poden ser exigibles. També s’ha dit que tractava de resoldre problemes com el dret a l’autonomia, que posteriorment es va diluir a partir del principi (per cert, posterior a la constitució) de Café Para Todos. Cert. Tanmateix, coses d’aquestes ja sortien en les lleis franquistes, i el segon, fou la lògica de poder la que eliminà la possibilitat del reconeixement nacional del nostre país.

De tota manera, ja podem tenir la millor constitució del món, ja podríem tenir la doctora Teresa Forcades com a principal redactora, que tampoc no es compliria. Espanya no és una democràcia, perquè no té separació de poders, i els poders fan i desfan entre la impunitat més absoluta. El Tribunal Constitucional s’ha constituït com a la Brunete jurídica. A la pràctica, la lògica política d’aquest país es deu a qui té la capacitat de remenar cireres, que són els que va determinar Franco, i els qui subordinadament, com els socialistes, s’hi van afegir. La resta funciona a partir de la lògica segons la qual els de sempre (entre els quals els de les indústries energètiques) continuen mantenint els seus privilegis de dins o fora de la Constitució. La Constitució va néixer morta. I a un mort no se’l crema, se l’incinera. L’Empar Moliner, si se la pot acusar d’alguna cosa és de donar una cerimònia digna a un document tan galdós.

Nota. Càpsula d’avui al programa “Girona Ara” de “Fem Ràdio”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.