Ricardo Rodilla

La matinada de diumenge, ens va deixar el mestre i sindicalista Ricardo Rodilla Juarranz. Mestre nascut a Castella, i destinat a Catalunya en els anys de la Transició, fou un dels fundadors del que avui és el sindicat de referència dels docents catalans USTEC·STEs. Amb 57 anys ens ha deixat de manera prematura i en un moment de gran efervescència política i social, després d’un any d’una malaltia que avançà ràpidament i deixà desconcertats al món educatiu.

Rodilla Juarranz, malgrat que se sentia més còmode des de la discreció, ha estat un dels artífexs de l’escola pública catalana en el seu vessant més democràtic i participatiu. Veterà de mil batalles amb les diverses administracions, posseïdor d’una visió estratègica singular, fou capaç d’impulsar un sindicalisme independent, lliure de pressions i interessos partidistes, que permeté l’existència d’un suport entusiasta del professorat per la immersió lingüística i l’establiment d’una cultura docent fonamentada en la democràcia directa als claustres i consells escolars.

Vist en perspectiva, podríem arribar a la falsa idea que factors com la immersió, el reciclatge de la llengua, o aquesta “cultura democràtica” per la qual es va barallar tan sovint, hauria estat un procés fàcil. Com a historiador, només cal recordar que una part de docents, a inicis dels vuitanta, van fer el joc a les forces obscures del franquisme i impulsaren el “Manifiesto de los 2.300” en què denunciaven l’assumpció de les competències educatives per part de la Generalitat, i que també entre alguns sectors es va actuar amb molta resistència respecte a la Llei de Normalització Lingüística de 1983. De fet, és conegut que precisament el franquisme va promoure la intensa presència de professorat aliè a la realitat catalana als centres del nostre país, i en bona mesura, les suspicàcies podrien resultar raonables en un període d’incertesa política com aquell. Tanmateix, van ser lideratges carismàtics com els d’aquest jove mestre de primària, al voltant dels diversos embrions sindicals que acabarien confluint, a finals dels noranta, a la USTEC·STEs, les que van dissoldre tota recança entre un professorat que, independentment de l’espai de procedència, va decidir formar part del projecte d’una “escola catalana, laica, democràtica i compensadora de les desigualtats”, ideari sostingut com un mantra i assumit per diverses generacions de docents. És obvi que la immersió i el reciclatge a còpia de voluntarisme no hauria estat possible sinó fos perquè aquest anava acompanyat d’un projecte atractiu. I precisament el conjunt de principis ideològics que han conformat l’ideari del sindicat on Ricardo era un “primun inter pares”, havia suscitat aquest suport tàcit a l’ensenyament públic català.

Certament, la qüestió nacional i lingüística era important, i més per a un col·lectiu que ha resultat ésser estratègic en la conformació de la identitat nacional contemporània. Tanmateix,  Ricardo era un home complex i polivalent. El seu prestigi personal estava vinculat a la seva acció i pensament. La formulació dels principis de l’escola catalana, pública, laica i democràtica (tan denostada avui pels neoliberals amb estelada i rojigualda), ha estat compartida (i em penso que també ho és encara) per desenes de milers de mestres i professors. Tanmateix, de res serveixen les bones idees sinó hi ha prou voluntat i determinació per defensar-les. I aquí, Ricardo resultava extraordinari. Tenia les virtuts que caracteritzen tot líder carismàtic: rapidesa de pensament, atreviment amb prudència, instint tàctic i visió estratègica. Tant en les complicades relacions amb l’administració com en les diverses dinàmiques de mobilitzacions, semblava com si fos capaç de jugar al pòquer i als escacs simultàniament. Alguna vegada, en alguna conversa personal li vaig dir que era una mena de personatge maquiavèl·lic. I sens dubte, ho era, vist en perspectiva: tenia la capacitat d’ésser temut pels consellers d’ensenyament i estimat pels seus companys més pròxims, els qui més coneixien la seva dimensió personal i sabien que la duresa en les negociacions esdevenia un recurs tàctic. Tanmateix, i si fem cas del que molts responsables de Via Augusta confessaven en privat, ja abans que es manifestés la seva malaltia, el sentiment que els suscitava esdevenia sobretot el del respecte.

I el respecte, en el món polític i en el món sindical, ho és tot. Els temps de la Transició semblaven durs, tanmateix els anys negres del neoliberalisme actual resulten encara pitjor. A finals dels vuitanta va poder articular bona part del sindicalisme independent dels docents. A partir de la defensa d’un professorat el màxim d’igualitari possible, s’assolí uns increments salarials considerables a finals dels vuitanta i noranta. Al llarg d’aquests anys, encara semblava possible arrencar concessions a Departaments d’Ensenyament on els governs convergents actuaven amb l’ambigüitat de no creure en l’escola pública, i la consciència que no es podria construir un país viable sense la seva fortalesa. Ricardo també fou dels clarividents a l’hora de rebaixar l’eufòria en el moment en què, a partir de 2003, l’esquerra governà la Generalitat. L’actuació de l’administració de Cid i Maragall resultaren traumàtics per al professorat, en tant que el Pacte Nacional d’Educació resultà ser una agenda d’aplicació de polítiques neoliberals a les quals s’oposà amb fermesa. L’immens treball per torpedinar una Llei d’Educació de Catalunya que semblava redactada per Milton Friedman, va aconseguir reforçar el prestigi de l’organització per a la qual treballava. Els darrers anys de retallades van resultar molt durs, i ben segur, no devien contribuir a millorar la seva salut. Tanmateix, Ricardo, amb una memòria extraordinària i una gran capacitat dialèctica, sempre sabia trobar alguna drecera per minimitzar els danys o poder establir noves línies de defensa.

El sindicalisme, en tant que espai de defensa dels treballadors, és quotidianament posat en qüestió. L’administració fa anys que ignora i menysté els representants dels docents i obvia qualsevol negociació. Els mitjans contribueixen a generar una mala imatge entre qui es dedica a defensar els febles. Per descomptat, el sindicalisme, com molts altres àmbits resulten millorables i podria estar d’acord amb què caldria un cert replantejament de determinades qüestions. Tanmateix, ara per ara, i en un dels contextos més desfavorables per als assalariats, són gent com en Ricardo els que defensaven els interessos d’una majoria cada vegada més assetjada per un model econòmic i social a les antípodes dels que va contribuir a forjar.

Avui ens hem acomiadat d’ell. Han vingut centenars de companys, veterans i joves. També ha passat algun representant de l’administració, a retre homenatge a un dels seus fidels contrincants. Al cap i a la fi, malgrat les diferències, cal reconèixer que ha estat gràcies a homes com Ricardo els que ens han permès tenir una escola pública catalana i democràtica. La que ha permès educar les generacions millor formades de la història. Les que són capaces avui de passar per sobre d’una classe política i liderar col·lectivament un procés il·lusionador. La que ha forjat individus lliures, educats en català i capaç d’aplicar la democràcia en la seva vida quotidiana. Malgrat les dificultats i les negres tempestes actuals, homes com Ricardo van tenir èxit. Han de tenir èxit.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *