Espai de Dissidència

No és cap provocació intel·lectual. El títol d’aquest post és una proposta de definició per al diccionari normatiu de l’IEC. Els fets ho avalen. La gestió privada dels afers públics, com demostra el gang de Sabadell, és obrir la porta de bat a bat a la corrupció. Privatitzar serveis és presentar-se com a paràsit entre qui treballa i qui paga: explotar als treballadors, estafar als finançadors i enganyar els usuaris. Arreu on hi ha privatització, hi ha robatori. I, una de les pitjors coses, és trobar encara algun prostitut intel·lectual, amb màsters i doctorats en desvergonya econòmica i teologia del mercat, que encara tenen la barra de justificar-ho en nom de l’eficiència…
L’eficiència dels lladres, deu ser! Díaz Ferran, cap de la patronal, i inspirador de l’empresariat cutre peninsular, Dioni amb classe, que tant pregonava com el treballador havia de treballar més i cobrar menys, és un bon exemple de com fer fortunes gestionant patrimonis públics: com explotar, enganyar i robar… Com és obvi, Díaz Ferran ha estat el gran defensor de les privatitzacions. És lògic. A totes les guineus els agrada trobar els galliners oberts.

En les circumstàncies actuals, cal assumir un fet comú. Cal nacionalitzar sense indemnització tot allò privatitzat des de 1979, quan la Tatcher va decidir retornar al capitalisme clàssic. Cal imposar un sistema impositiu que impossibiliti l’existència de les grans fortunes, perquè són aquestes les que utilitzen la seva influència per pervertir la democràcia. Cal fer desamortitzacions a la inversa, és a dir, expropiar aquelles empreses que estiguin en mans de societats de capital risc, o que siguin de megarics, per lliurar-les als seus treballadors. En resum, cal refundar la política a partir d’eliminar el principal obstacle: el capitalisme desregulat, que en el cas espanyol oscil·la entre la “cleptocràcia” i la jetacràcia. Perquè, bàsicament, gent com en Díaz Ferran, o els amiguetes  de Bustos, més que pertànyer a la jet, no eren altra cosa que jetas, paios amb una barra més llarga que les barres d’or i els feixos de bitllets de 500 que amagaven a les caixes fortes.