Espai de Dissidència

Poques vegades tantes paraules expliquen tan poc. Els mateixos experts que asseguraven una economia vacunada contra totes les crisis esdevenen avui profetes de l’apocal·lipsi. Llibres oportunistes, suplements de diaris, monogràfics de revistes tracten d’analitzar les causes i abast d’una crisi global, paradoxalment poc coneguda.
Un dels elements que palesen aquesta situació de “fi de festa” és l’extrema precaució de les entitats financeres. Parlant en plata, bancs i caixes han tancat l’aixeta, la qual cosa, des del punt de vista de l’ortodòxia economicista implica una anormal escassa circulació de sang per les artèries, que pot significar un col·lapse en l’organisme social.
Per què no deixen diners per a hipoteques, fins i tot per a persones notòriament solvents? A banda de la sospita generalitzada que les “innovacions” de croupier al casino global que fan sospitar que bona part dels diners circulants eren ficticis, que no tenien suport material (al cap i a la fi els diners són una abstracció que no té sentit sense el suport material de béns i serveis), hi ha un altre factor sobre el qual gairebé ningú no piula.
El fet és que no donen hipoteques perquè els bancs coneixen molt bé el valor real de l’habitatge. A diferència d’abans, en què un pis de 100.000 es venia a 240.000 perquè sabien que al cap de poc valdria 300.000 (s’especulava amb un valor fictici), el cert és que ara no donaran 200.000 a aquell que sap que, al cap d’un temps, valdrà de nou el valor real, és a dir 100.000. Per què  deixar diners per a una cosa sobrevalorada? Des d’un punt de vista estrictament economicista representa un suïcidi econòmic. El problema és que l’especulació immobiliària generà una psicosi col·lectiva i per a molts és difícil d’assumir que s’ha pagat el triple per les coses, i que invertir en totxo, que aleshores implicava diner fàcil, en realitat esdevenia una estafa a gran escala. El rei anava despullat, i ara tot el país es troba avergonyit en calçotets.
A les ciutats mitjanes alemanyes com Bremen, Hannover, Karlsruhe,…  (i amb sous i condicions de treball alemanyes) és habitual trobar pisos d’uns 90m a això, uns 100.000 euros (i difícil de trobar lloguers per sobre de 500). Tinc alguns col·legues que són regidors d’ajuntaments i per la seva taula passen pressupostos d’edificis construïts. Saben que pisos de 75m, amb els terrenys inclosos, han costat a la promotora una mitjana de 80.000, encara que després s’han venut per tres o quatre vegades el seu valor. I això que sovint han pagat a manobres sense formació sous superiors al que cobra un investigador contra el càncer, i un paleta ben format, molt per sobre del dels catedràtics d’universitat. Això vol dir que, fins que no tornem a la realitat real, serà difícil que l’economia pugui rebre transfussions. És clar, que la cosa és complicada, perquè els propis bancs han actuat com a delinqüents dedicats a l’extorsió de les famílies. Si realment l’habitatge tornés al seu valor real, caldria plantejar una ammistia hipotecària parcial, això és, que les famílies paguessin pel valor real, i no imaginari, del pis modest que han pagat a un preus superior al d’un castell de Loira.
Poca broma. Fa tres o quatre anys, per documentar-me en un article, vaig comparar el que valien pisos de segona mà de 80 metres quadrats a les Corts, comparats amb castells del Loira. I l’obra vista barcelonina era més cara!!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!