Espai de Dissidència

Fa cosa d’un parell d’anys, rebia un correu electrònic. Un historiador local aragonès, Valeriano C. Labara que treballa com a professor de castellà a un institut del Vallès havia llegit la meva tesi doctoral i em donava a conèixer algunes dades incompletes. Jo havia passat alguns anys tractant de recompondre el discurs cultural de l’anarquisme i havia fet un llistat de col·laboradors literaris a algunes de les revistes llibertàries. Un que apareixia sovint era un escriptor d’un poble anomenat Cadasnos, José Sampériz Janín, que apareix en aquesta fotogratia. Com tants d’altres autors i col·laboradors sobre els quals vaig tractar d’indagar, es va perdre en el fons de la història.
No va ser així. Valeriano era nebot nét de l’intel·lectual aragonès, que si bé no es podria definir com a anarquista, sí es caracteritzava per tenir sensibilitat social, com tants altres novel·listes compromesos amb una Espanya democràtica i socialment justa. Em va escriure quatre ratlles, i va tenir la gentilesa d’enviar-me una petita biografia del seu parent, del qual el seu poble tot just comença a recuperar.
Així va ser com vaig saber del tràgic destí de Sampériz. L’exili i la deportació als camps nazis…
Sampériz va ser assassinat el 1941 al camp de Mathausen. Del poble de Candasnos, almenys van morir tres persones més (dos a Gusen, i un altre a Bergen Belsen). Ell i prop de sis mil espanyols van córrer la mateixa sort.
Tot just aquesta setmana La Universitat Pompeu Fabra, l’Amical Mathausen i la Secretaria de Relacions Institucionals del Departament d’Interior (deu ser la que ha posat els diners) han reelaborat el cens dels espanyols deportats als camps de concentració nazi. Han afegit 450 als que ja es documentaven, i són dos milers més dels que havia investigat la Montserrat Roig al seu modèlic reportatge. 8.964 espanyols, dels quals només sobrevisqueren el 40%, que van ésser desposseïts de la nacionalitat espanyola per un decret signat per Serrano Súñer (no em consta que se’ls hi hagi restituït) i que resten encara oblidats per un estat amb els pactes d’Hendaia encara vigents.
És una vergonya absoluta que hagi de ser una universitat i una associació cívica qui hagi d’indagar sobre aquestes qüestions. És obligació de l’estat preocupar-se pels seus ciutadans assassinats, i restituir oficialment la seva memòria. A la capital d’un reino (on tenim un rei acollit per Mussolini) on hi ha la bandera més gran d’Europa, ni tan sols sabem realment quants espanyols foren enviats a les cambres de gas. No hi ha cap monument prou destacat per recordar l’horror.
No m’estranya, encara que es vesteixi Espanya amb una constitució, Franco es queda. Proposo arrencar la bandera de la Plaza Colón, i fer un immens monument a la memòria d’aquells que la “rojigualda” els va empènyer vers Mathausen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!