Espai de Dissidència

Efectivament, demà participaré en una de les manifestacions que, arreu de l’estat, se celebraran per protestar contra el cop d’estat financer. He de dir, tanmateix, que alguns dels convocants, gent jove i no massa ben informada, parlaven de fer servir la commemoració de l’intent de cop d’estat per recuperar “aquella manifestació en què la gent va sortir a defensar la democràcia”. Com a historiador, i com a testimoni presencial, em vaig queixar a algun d’aquests jovenets redactors de manifestos. “Ni Déu va sortir a defensar la llibertat i la democràcia”, vaig interpel·lar-los. Aquell fred i ja llunyà 23 de febrer, si hi havia quelcom que unia l’estat, era l’estat de por de la majoria. D’incertesa, primer, de desconfiança després (quan parlà el rei) i d’alleujament, després, seguit d’una apatia que s’ha perllongat al llarg de les dècades
Com no m’he cansat de repetir, mai un fracàs tingué tant d’èxit, car la intervenció de Tejero serví per fer avortar la incipient i insegura democràcia hispànica i per involucionar vers aquesta democràcia limitada, incapaç de travessar el llindar de les empreses o les institucions…

Mai un fracàs tingué tant d’èxit… aquell cop avortat, en realitat significà la castració química de la democràcia espanyola, fonamentada en el bipartidisme, el manteniment intacte dels privilegis franquistes, la dictadura empresarial i l’hostilitat contra qui es resisteix a acceptar la subordinació al patró nacional castellà. D’aquella impotència, d’aquella absència de capacitat de mobilització, d’aquella resignació del 23 de febrer i l’apatia del 24, ens va arribar aquesta hivernació d’esperances. La concatenació lògica d’esdeveniments ens ha portat a aquesta facilitat amb què s’accepta la insuportable hegemonia dels interessos franquistes auspiciats pel Partit Popular, i amb el silenci còmplice del PSOE. D’aquesta actitud indigna dels nostres pares, i també la nostra, hem permès que els banquers ens robin, que les grans fortunes, propietaris de Ferraris i Armanis, habitants de palaus i usuaris de SICAV ens oprimeixin impunement sense que siguem capaços de fer que la por canviï de bàndol.
Demà, la marxa a Girona comença davant la caserna de la Guàrdia Civil (organització que mai no ha demanat perdó pels seus crims), i em penso que passa per davant dels diversos quilòmetres 666 de l’eix del mal (la seu del PP, la cambra de comerç i la seu central de Bankia). Espero i desitjo que no hi hagi incidents, tot i que també espero i desitjo que la resposta de la gent, en un matí que es preveu fred com el que ens recorda al de 1981 no resulti tan indigne com la por terrible d’aquells any de plom. Al cap i a la fi, el cop, democràtic i popular aquest cop, l’hem de fer nosaltres.