Espai de Dissidència

Satisfacció del deure acomplert. D’un deure com a ciutadà i historiador. De fet, encara experimento l’excitació d’haver arribat puntualment a la cita amb la història. Un més en la llarga llista de prop de dos milions de catalans exhibint la seva dignitat. Cansat i feliç. Cansat d’una diada conduint tres-cents quilòmetres (i només haver caminat uns pocs centenars de metres de la munió de gent), i feliç no només pel plaer de fer el que havia de fer, sinó perquè estava envoltat de gent feliç. Encara més, després d’haver copsat rastres d’il·lusió, matèria escassa en aquests darrers anys.
Al matí vaig tenir l’honor de participar a la Diada de Torroella, quan l’ajuntament em va convidar, en el context de l’exposició “El somni republicà” a pronunciar una conferència sobre el mite republicà empordanès. A la tarda, Passeig de Gràcia.
La sensació general és haver participat en un acte de dignitat col·lectiva. És cert, podem fer servir altres anàlisis més sofisticades; la fatiga mental, la crisi com a catalitzador de la mobilització ciutadana (montes pancartes contra les retallades), el col·lapse de l’imperi hispànic, malalt d’occident, la idea que ja res serà com abans, i la constatació que a bona part de les elits addictes a la “Puta i la Ramoneta” se’ls ha anat aquest joc de les mans. I també el que era previsible, que les ments pensants hispàniques encara es troben en la fase de “negació” del problema.

Ara, els passos seran difícils i complicats. Tanmateix hi ha un fet incontestable. Ara fa dos anys, el 10 de juliol de 2010, l’acte fou catàrquic, l’expressió col·lectiva de ràbia i desafecció, un esclat controlat. Ara, amb el “Prestige espanyol” amb vies d’aigua encara més obertes, un país exhibeix un sentiment propositiu. Una proposta constructiva, complexa, encara que amb un horitzó pel qual val la pena caminar. I el millor de tot, com a poble, ja tenim una certa experiència d’ésser enganyats o desmobilitzats. Ara, encara que sigui entre estelades, experimentem una efervescència. Tenim una causa que necessàriament haurà d’anar més enllà d’una sobirania convencional. És el que passa quan els “fantasmons” arcàdics de Madrid invoquen els vells fantasmes. Potser el que aconsegueixen és que n’apareguin de nous.