Que no s'apague la llum

Capdevila parlava avui a la seva columna a l’Ara sobre els dies que veiem que n’hem tingut de millors. Potser també se m’ha encomanat el pessimisme ambiental,  però el cas és que he encetat la setmana amb teories sobre l’estranya qüestió de ‘com som’ enfront del que ens passa.

Deixant-me anar d’una cosa a una altra, diria que he trobat la meva resposta i ajuntat tot no és fàcilment digerible. Canviem tan ràpidament de pensaments, de conducta i d’inquietuds que reafirmar-nos en un ‘jo sóc’ sembla més una il·lusió que una veritat. Mudem de comportament, sigui això virtut o defecte. 

Plorem de goig i ens abraonem d’estima.  Ens aixopluguem de la por amb reptes. Ens barallem per avorriment, però que avorrit quan tu no hi ets! Actuem sense pensar, i pensem sense actuar. No suportem ser tan inhibits però ens aterra despullar-nos amb sobreria. Ens ennueguem perquè res no va com voldríem i ens abrusa la impotència de trobar un cudol a mig camí i no poder fotre-li una patacada!  Demà, potser mandrejarem perquè tot ho tenim sobradament enfilat.  

Ens angoixa ser imperfectes i ens exigim més i més, però reconeixem-ho: ens atreu la imperfecció. Els dubtes ens oprimeixen l’ànim però no ens estimula gaire tenir-ho tot resolt. Ens urgeix creure però desconfiem de gairebé tot (aquesta no és pròpia, però escau). I què em dieu de l’agradosa fiblada de la curiositat? Innocent i perillosa alhora! I quin martiri suportar-ho, però que feixuc renunciar-hi! Som animals de costums, però anhelem la novetat. Busquem transparència, però ens enlluerna l’enigma. Seguretat, però la justa perquè no ens desmengi.

I fem punta al misteri. Tenim esma i força per acomiadar l’arrelam i començar de zero, però un sol petó pot trasbalsar-nos la vida. Som capaços de regalar el nostre món, i també capaços de no concedir una mirada.

Ara mateix trobo la troca tan embolicada que només em queda el cònsol d’altri. Sovint ens emmirallem de forma encotillada en la pròpia realitat, sense dedicar un bri d’atenció a allò que ens envolta. Sempre he pensat que si ho féssim, veuríem que no som ni tan feliços ni tan desgraciats com ens pensem. O per dir-ho en altres paraules que em vénen al cap i que he escoltat en algun moment i en boca d’algú que ara no recordo: la felicitat completa no existeix. Però la infelicitat completa tampoc.

 Pere Calders en parlava a Ronda naval sota la boira i em va fascinar: procura repartir el teu drama/goig entre els milers de persones que estan en la teua o pitjor/millor situació i veuràs com la part que et pertoca no té el volum que t’imagines.

I és així. Ens enlairem. Ens enfonsem. I en realitat, no hi ha per tant. Tot continua movent-se i gràcies a la nostra volubilitat, tornarem a ser al cel i també al fons. Som on som, deia el poeta. Més val saber-ho i dir-ho. I som com som, afegiria. Un estrany i alhora entranyable disbarat, la vida!