Que no s'apague la llum

Travessant de nou el portal de l’Ateneu he sentit a sobre tot el pes de l’octubre. L’estiu tanca portes i anem menys lleugers de roba i de tantes altres coses. Fa aire de curs i cal prémer el botó personal de ‘reiniciar’ – crec que aquesta li l’he llegida a Carles Capdevila-. Però ja n’estava, de famolenca! La ment vol feina i el cos l’activitat rutinària plenera per triada! Fem punta al llapis, avui. Reiniciem l’escpritura. I tot és tan tardoral que fins i tot els vianants de la Rambla semblen menys turistes.

El dia ha començat amb papallones a l’estómac. La curiositat que desperta la novetat. Colpidor, si més no, conèixer l’Eduard Márquez. Comença i acaba la lliçó amb la força d’un llamp i en els altres onze rostres es dibuixa el mateix torbament que al meu. Però superarem el tràngol. Ens ha quedat clar que cal defugir la captatio benevolentiae. Ens dóna impresa la recepta de Faulkner: noranta-nou per cent de talent, noranta-nou per cent de disciplina i noranta-nou per cent de treball. Cal que siga grossa, la punta, i caldrà que l’estranya solitud anomenada esforç ens faça molta companyia aquests nou mesos.

Fora de l’aula em ballen pel cap els primers judicis. Encerta quan diu que és conscient que el seu nom ens ha mogut a molts a escollir grup. És xerraire i parla clar. Com quan diu que arribarà el punt en què les hòsties aniran ben servides. Acate que aquest any farem, refarem i desfarem. Sort que tenim grat de l’escriptura i fer un fardellet d’açò i d’allò per convertir-ho en fardellet de mots no provoca gaire mandra. Serà per coses a dir? I és agraït saber que cal que tot plegat faça olor de vida. Ensumem.

Inevitablement, surt a debat el tema de la lectura. Llegir és un art força complicat, assegura. Em tem que això és l’inici d’un seguit de manies lectores. Però si hi ha l’afany de millorar, benvingudes seran! Més si hi ha altres maniàtics amb qui compartir deliris. La meua disposició és avui inabastable. Ens empassarem de nou ‘Jo confesso’ si d’això es tracta. Potser ja no ens deixarà el cos no sé com, però segur que mantindrem el convenciment que Cabré és un mestre. No puc estar-me de citar l’Ardèvol quan diu que ‘som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat’. Així, amb dues p. El camí és llarg i sempre sorprèn.

Arribe a casa amb el cap que em bull per tot això. Salude la nova mimosa tímida i s’estremeix com a resposta. Ho rep com un gest tendre de l’Empar que me l’ha regalada. Somric i pense en allò que diuen del seu perfum, que indueix a somnis més clarividents. Ara captarem la flaire i tindrem el bloc ben a la vora de la tauleta de nit. I així, amb projectes de l’ara endavant surant-me a dintre, em deixe caure al sofà. Tot està per fer i tot pot ser. Com aquell dia.