Una de raquetes i sal

Deixa un comentari

‘Te’n vas a l’aire amb una força increïble…’

La feina, la mandra i qui sap què més fan que aquest blog tinga menys vida de la que m’agradaria. Però hi ha experiències que, per mil raons i ninguna, deixen empremta i mereixen d’ésser condecorades amb paraules.

L’escapada a Aigüestortes es fa d’esperar. Bé ho podem dir i redir. Per això ens llevem ben d’hora el primer dissabte primaveral i, enmig de la ciutat encara adormida i d’un temps que fa carasses, posem el gps en direcció al desig. Només interrompem la marxa per esmorzar dignament i atendre els xicotets vicis. La reprenem, creuem els Pallars que ja s’intueixen precisos/preciosos (sort que tenim data d’exploració reservada) i ens plantem puntualíssims a l’hora acordada al Centre de Natura de Planes de Son. Les raquetes són menys còmodes del que esperàvem (plural de modèstia, permeteu-m’ho) i són motiu d’alteracions d’ànim. Però l’afany de superació consisteix a poder amb tot, oi? Som-hi!

 

Després de dues hores d’esclafar neu i ràbia a cada raquetada, apleguem al refugi de Pla de la Font i ens guanyem dues cerveses de colp, mínim. Des de la part de la vall de l’estany de Sant Maurici, les vistes de la part de la vall d’Aigüestortes són tan espectaculars que aconsegueixen calmar el fred pirinenc i altres debilitats. Amb la fotografia de l’entrada m’entendreu millor. Si hi sumes l’amabilitat dels amfitrions, tres plats per sopar i la imatge nocturna d’Espot il·luminat sota la llum de la lluna des del Pic de Quartioles, l’enxís pot provocar que vulgues arrapar-te a aquell racó de món nevat i quedar-t’hi petrificat com un pic més per sempre. Compte! Quan l’efecte de l’embruix passa, cal recordar que el mal d’altura pot jugar males passades que només un encanteri real pot guarir amb una simple abraçada o moltes simples abraçades. Gràcies, M.

En obrir l’ull, assumiràs que estàs molt alt i cal baixar. Ens equipem amb l’armadura prescrita i desfem camí. Neu i pendent és una combinació que permet estalviar molt temps, creieu-me, i la baixada és tan divertida que ens costa dir adéu als dos estris que ens han amenitzat l’excursió.

Primer diumenge de primavera. Ens trobem de nou amb els peus en terra, un regust dolç per tot plegat i la panxa buida. El nivell d’exigència és alt, així seguirem una proposta gastronòmica del grup de sibarites que ens ha acompanyat en l’aventura. La incursió en el Baix Pallars promet, ja que durant el viatge d’anada ja ens va encandilar el poblet de Gerri de la Sal amb l’església de Santa Maria de Gerri que sobreix al bell davant de la Noguera Pallaresa i que va devastar al primer cop d’ull la fotografia mental resultant de la lectura de l’últim Cabré per tan majestuosa com és.

Després de gustar i aprovar la recomanació dels amics i de fer una migdiada vora el riu, creuem el pont per apropar-nos a l’antic monestir protagonista de la pintura que coronava el menjador de l’Adrià Ardèvol. Impressionant. No puc estar-me d’adjuntar-vos fotografia del moment d’impacte com tampoc vam poder estar-nos de badar enmig del poblet, que conserva un aire medieval captivador i un topònim ple de curiositats com la font d’aigua salada amb la qual s’alimentaven les salines que produïen la sal que l’ha fet famós.

Satisfets amb la coneixença, mamprenem el camí de tornada. El cansament despunta. El sol es pon. Una forta tempesta amenaça. Barcelona és ben viva, ara, i una nova setmana laboral ens obri les portes de la realitat.

‘…i a punt de caure t’agaf…’

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 27 de març de 2013 per verorosello

Trigava i trigava

Deixa un comentari

‘Sempre que pujava a les cambres de dalt m’amelava mirant-ho tot. Els xicons que pujaven amb mi també s’amelaven, i ells i jo plegats en silenci i aguardant que l’agulleta del rellotge de la torre arribàs a qualsevol número. I volíem que s’afanyàs però ella feia la seua, i trigava i trigava com totes les coses quan les desitgem força i mai no acaben d’arribar-hi, però un cop les tens voldries agafar-les amb les mans i aleshores es fonen com grapats de fum o de boira.’

‘Matèria de Bretanya’

(Carmelina Sánchez-Cutillas)

Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 21 de març de 2013 per verorosello

Cague’n l’orri

Deixa un comentari

                                        … a l’avi.

Tinc el cor buit

dels versos que vaig escriure a la teua vora

sabent-te a la meitat i volent-te del tot.

 

Però la voluntat res no determina.

I tu no et vas permetre mai manar ningú,

i menys la mort.

 

L’aixeta del teu temps ja no degota.

A la impensada s’ha afeblit en un plor invisible,

discret, sense concessions al destorb.

 

Alenades punxants de resignació han dit adéu.

I he rebut l’últim bes d’aquells ulls esgotats

de tant desitjar que el comiat acabés ja.

 

Deixa’m tranquil, vida!

I de tan bo que ets,

no ha pogut defugir les teues pregàries.

 

Cague’n l’orri, avi,

tinc el cor buit…

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 9 de gener de 2013 per verorosello

Condicionals

Deixa un comentari

‘Qui vol paraules en un món de sords?’

          (Francesc Garriga. Ragtime, 2011)

 

M’agradaria que la combinació tempesta-calma no presentés una alternança tan radical en els meus dies. Però ja se sap que la vida se’n riu dels condicionals i què hi farem! Per tant, no baixe la guàrdia i estic alerta a les pujades i baixades d’adrenalina, que ja tenen una drecera ben marcada a la medul·la  i vénen i se’n van. M’hi avese, ja que no hi ha altra, com els mariners s’avesen a la mar, que no atén raons i s’esvalota tot d’una quan poc abans era ben mansa.

 

I així em veig menuda com una formiga al BAM, amb Carabén cantant allò que has entrat tu, com una força de la natura. I poc després hi entres i poses fil a l’agulla amb paraules que avui no tallen com una navalla. Però en el fons, tant me fa, perquè sempre preferiré els teus ulls, el teu somriure i tot el tu que no parla. Deixem enrere la vella ferida de divendres perquè provarem de cosir-la sense saber si ens en sortirem. I tampoc importa això, ara, si sóc davant teu absolutament nua perquè només tu saps despullar-me de sentiments i de tota la resta i només tu saps trobar-me totes les essències que han jugat a conillets a amagar durant tant temps.

 

(‘Ametlers en flor’, Vincent Van Gogh)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 29 de setembre de 2012 per verorosello

Memories

Deixa un comentari

Moltes hores d’ordinador porten, inevitablement, a rumiar impossibles. I així, somiant esdevenidors a terres pròsperes, he ensopegat amb aquesta fotografia que ha desafiat els estralls de la memòria i m’ha transportat a l’estiu en què decidírem perdre’ns i trobar-nos als monts de Malvern amb ‘Better together’ com a banda sonora.  I believe in memories, i és que they look so, so pretty when I sleep… I clarejava massa matí i marxàvem a treballar encantades de la vida. I sabíem tan poc i ens equivocàvem tant pensant que l’encertàvem, que ara m’ho mire amb la distància del temps i pense que mira, quin encert, pensar que no t’equivoques!

 

Vos enrecordeu, d’aquesta costereta??

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 7 de setembre de 2012 per verorosello

El món a fosques

Deixa un comentari
Avui, recordem Estellés i tantes altres coses…

 

Fundacions de la ràbia

 

                        ‘Fes-nos haver tanta fe com volem’

                                 AUSIÀS MARCH

 

LENTAMENT edifique i dolorosament

aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia,

d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques,

d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.

És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles

creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,

una vida precària, un amor clandestí,

les paraules ocultes cautament als calaixos,

tot allò que no fou possible i és possible,

com si únicament ara l’aigua arribàs a l’àtic.

No ens podíem besar si no era ocultament,

i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme

i si era a la platja la Moral a cavall.

Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,

els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra.

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

 

                        (Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Poesia el 5 de setembre de 2012 per verorosello

Un pessic de nacionalisme banal

Deixa un comentari
 
Amb el que tenim, ens entretenim. No diu això el refrany popular? Doncs, jo hi predique. I aquests dies la calor s’ha barrejat amb certes idees sobre el nacionalisme banal que m’ha semblat interessant compartir amb tots vosaltres. No està de més considerar-les una mica, bo i sabent que tenim la diada de l’esperança a l’aguait i que cal que la fem ben grossa! 

Hi ha un corrent creixent d’opinió segons el qual els estats nació han entrat en decadència. El nacionalisme, o això és el que es diu, ja no és una força bàsica: la globalització és l’ordre del dia.  Michael Billig es planteja la qüestió de la següent manera: vertaderament els senyals del globalisme estan arraconant els senyals del nacionalisme, de manera que els primers anuncien el futur mentre que els darrers representen un món que desapareix?  Com a resposta, creu que és un error pressuposar que les forces globals i nacionals estan atrapades en un estira-i-arronsa, de manera que la fortalesa d’unes indica la feblesa de les altres. Històricament, l’ascens de l’internacionalisme ha acompanyat l’ascens de l’estat nació. L’estat nació ha crescut al mateix temps que els viatges internacionals, els tractats internacionals i les organitzacions internacionals.

(Antoni Tàpies, Esperit català)

Si atenem l’estreta perspectiva del nacionalisme que es troba en les ciències socials ortodoxes, hi ha quelcom d’enganyós en l’ús acceptat del mot. El concepte s’ha restringit a moviments socials, que tracten de redissenyar fronteres territorials existents i que, per tant, amenacen l’statu quo nacional existent.  Fins i tot, el nacionalisme arriba a indentificar-se com a problema: té lloc ‘allà’, a la perifèria, no ‘aquí’, al centre. Els separatistes, els feixistes i les guerrilles són el pinyol del problema.
 

El nacionalisme, però, lluny de ser un estat d’ànim intermitent en les nacions establertes, n’és una condició endèmica. Hi ha un nacionalisme quotidià inherent a l’ésser humà que el vincula a un lloc i a un temps determinats. Aquest està basat en una sèrie de costums, rutines, creences ideològiques, etc… que afecten les vides dels membres de la nació i que, d’alguna manera no conscient, els ‘recorden’ la seva identitat nacional. Com que, sovint, els analistes han passat per alt l’estudi específic d’aquestes pràctiques rutinàries i no hi havia cap concepte fàcilment disponible per descriure-les, Michael Billig va idear el terme ‘nacionalisme banal’.

Tot això és el que sustenta la senzilla teoria d’aquest assaig. Quan pensem en termes d’identitat, sovint hi ha una raresa o misteri que ho embolcalla. Quina és aquesta cosa –aquesta identitat- que se suposa que la gent porta a sobre? Billig ho resol amb la teoria que la identitat nacional abraça tots aquests recordatoris ‘banals’ que normalment oblidem. 

La identitat, per tant, es troba en els hàbits incorporats en la vida social. Aquests hàbits inclouen els mentals i l’ús del llenguatge. A més, tenir una identitat també implica estar situat tant físicament, legal i social com afectiva: típicament, significa situar-se dintre d’una pàtria, la qual està situada dintre d’un món de nacions. Amb el benentès, és clar, que ens situem en l’era dels estats nació moderns en què el nacionalisme conté una dimensió sociopsicològica forta i en què les nacions han de ser ‘imaginades’ com a comunitats, tal com va teoritzar Benedict Anderson.   

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 25 d'agost de 2012 per verorosello

L’instant

Deixa un comentari


 

Vos n’havia parlat mai, del poder dels brindis?

Brindis

‘Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes amb el cava.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l’instant no tornarà mai més.’

                  (Joan Margarit)

Aquesta entrada s'ha publicat en Poesia el 9 d'agost de 2012 per verorosello

Art

Deixa un comentari
M’olorava un agost de patir.
Patir calor. Patir feina. Patir solitud.
Potser és que tot resulta més lleuger quan ens hem fet una idea gairebé insofrible.
O potser és que les dependències ens les creem i ens les creiem més que les necessitem.
El cas és que s’hi està bé en aquesta terrasseta de l’Eixample buida de gent però plena de tranquil·litat.
Sempre he sabut que la mare tenia raó quan deia allò que només s’avorreix qui no sap trobar-ne la gràcia.


Són dies de més nacionalisme banal que bars on sembla que la festa no s’acaba, però arribarà que la ciutat es desempallegarà de la soneguera d’agost i arribaran també articles enllestits. La truita unes vegades està cap per amunt i altres cap per avall i és precís trobar-los el punt exacte a tots dos costats perquè surta bona. En això estem, llavors.

Combine estones d’empassar-me Avui i Vanguardies dels setanta i vuitanta amb estones d’hamaca a l’ombra, d’aquestes en què t’agafes fort a una història i la fas una miqueta teua. Les últimes han estat les de Joan Olivares a Ultratge (no hi ha València sense visita a la Tres i Quatre) i les he degustades com qui degusta un collar de cireretes que acaba en una guindota, grossa i agredolça. Vos les recomane!

Quan em pica la nostàlgia i els baticors m’interrompen la feina, practique l’esbarjo estàtic. Vinc a buscar el cap desficiós, pinyol d’aquest bloc de notes, que sap com immunitzar-me a l’avorrició. I en qüestió de pocs segons esmorze a Le pain quotidien, em faig un bany al llac Lémhan, volte per la caleta de Portlligat i em bec una Ichnussa freda, ben freda. 

També torne a la terreta, allà on em venç el sentiment tothora. Sope i ressope les especialitats del pare, sempre atent a un bon vinet per complementar menja i conversa. Dine i redine paelles de l’avi. Bec i rebec tots els rom cola que ens porten al Capri -tot i no haver-los demanat- mentre ens esperancem a canviar el món amb programes electorals tan ideals que no entenc el perquè estem tots sense ofici ni benefici. Més calmada, m’estire a la tovallola i visc la mar ‘salà’ a la nostra manera (aquesta va per tu, Marineta), i agraisc que encara existisquen mares com la teua, il·lusonades a brindar per la vida amb tanta boira a l’aguait. 

Tornant a raons de mare, diuen que la troballa és la més innocent de les meravelles dins el nostre desert. Llàstima d’aquells que no saben apreciar-ne l’art i s’avorreixen a l’estiu…

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 1 d'agost de 2012 per verorosello

Límits

Deixa un comentari

El permís de vici caduca. Bé ho sabia que qui no vol pols no ha d’anar a l’era i ni tan sols vaig viure un segon de dubte.

Té gràcia pensar-hi sempre quan tot ja és menys intens i la pell no crema més que el sol de juliol.

Tot i així, comptaré les hores que passen mentre el color perd força i m’estimaré el contrast que em recordarà que érem foscos i que pensar no coïa.

M’ho sé, ja que l’edat m’ho permet, que vindran estones personals i intransferibles en què serà bonic fer front al trànsit imparable. Desendollaré la realitat i els seus límits, tot gustant la pausa.

Llavors, volaré al passat i besaré de nou els teus primers pensaments del dia dins d’un món esmeralda.

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 24 de juliol de 2012 per verorosello

Camí

Deixa un comentari

Benvingut l’estiu si arriba amb versos que, amb senzillesa, lligen l’ànima.

I fan que pense en l’Ovidi. Perquè visc el que veig i perquè tot, entre nosaltres, passa senzillament.

Bones vacances a tots i a fer camí!

                    Dona’m, amor, la mà.

  
                    Cadascú amb la seua memòria obrint-li les venes,

                    fem camí.

                    Cadascú amb els seus jardins i la seua tristesa,

                    fem camí.

                    Cadascú amb la seua por menjant-li les pupil·les,

                    fem camí.

                    Cadascú amb la seua nit i la seua ràbia,

                    fem camí.

                    Cadascú amb la seua alegria de ser amb l’altre,

                    fem camí.

 

                    Siga neu o desert el paisatge i la intempèrie,

                    siga ocell o un dolor l’horitzó que s’anuncia,

 

                    dona’m, amor, la mà.


                                   

                                                                   (Marc Granell. Versos per a Anna)

Aquesta entrada s'ha publicat en Poesia el 26 de juny de 2012 per verorosello

Som, serem, etc…

Deixa un comentari

Hi ha dies que et lleves amb tot de preguntes i hi ha d’altres que ho fas amb tot de respostes.
Si som dels primers, el matí comença amb un ‘dolça o salada?’ com els tants de la mare per saber si got de llet o torrada amb oli i sal, i la nit acaba amb un ‘d’això o del record d’això?’.
Potser demà serem dels segons i ho sabrem.

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 15 de juny de 2012 per verorosello

Il mondo gira

Deixa un comentari

La casa potes enlaire.
Desordre extern que s’equilibra amb l’ordre intern que dóna el ja fa molt temps de.
Caos calmo, diríem.
Aquesta vegada el canvi s’ha fet d’esperar. Però era tan i tan volgut que, quan ha arribat, m’ha portat dies creure’l. I he xafat fort per sentir el nou sòl; he cridat per escoltar-me l’eco entre aquestes parets; he regat el jardí i he posat llençols florits al llit. Per últim, he abraçat l’E&E per sentir-ne la calor de la intimitat ben apegada. Llavors, amb les proves, m’he convençut que sí, que sí. I he escoltat una veu familiar que ho aclamava: Il mondo gira, gira ma è sempre tondo.

 
La confiança tranquil·litzadora m’ha fet anar pas a pas. Fent i desfent sense presses i fotent-li clatellades a la impaciència quan venia a destorbar-me de tant en tant. Avui matalasseria. Demà corrons. Despús demà mapes d’Ikea, tacs per collar-hi cargols i amics amb traça. Que una té molta voluntat, però també creus. Què hi farem! Ara em cau la bava i m’ho mire desvanida. Pensant en els bassals de suor conjunta i en què aquests trossets sempre seran més nostres que meus. La veueta ha continuat aclamant-ho: e chi vuol bene sempre bacia e si fa baciar.


També pas a pas vaig gustant la normalitat. Una treva abans d’abandonar-la novament. Que enguany, més que mai, les vacances són un miratge que em mareja i fa que tinga ja, a deshora, l’estiu bollint-me a les venes. Brusel·les i Ginebra/Laussana com a entrants. Amb totes les personetes que hi tinc allà i que fan que somie a repatejar-les. C’e la vie, mon chérie. Parèntesi a la Costa Brava, per lluir casa i demostrar que la publicitat venuda no és enganyosa. Cadaqués i Tossa. Reviure i reveure amb nous especials. I quan el sol gironí encara em creme la pell, serà l’hora de canviar de costa: Costa Smeralda amb els imprescindibles i amb els secrets sards viscuts per Valéry a la butxaca. Comprendreu, amics, que en aquest punt, tampoc no puc estalviar-me el clam:

Il mondo gira, gira, gira ma in fondo, in fondo,
l’amore è amore e nulla al mondo lo può cambiar.

 
Gràcies, Celentano. Pel títol i per les conclusions.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 12 de juny de 2012 per verorosello

Remei

Deixa un comentari

‘Io nel pensier mi fingo;
ove per poco
Il cor non si spaura.’

(Giacomo Leopardi, L’Infinito)


Torne de tantes coses que sembla que encara no he tornat. I és així perquè el cap va i ve, seguint els designis del seu antull. I em vénen ganes d’escridassar-lo i dir-li prou, malcregut, has d’anar de cap a l’infern. Però ja no és cap xiquet xicotet. Ni jo sóc cap mare ni tinc cap força. Sembla que l’he deixada aparcada i la memòria des de fa uns dies no recorda on.

 

I amb el retorn em toca la recol·locació. Dic ‘toca’ perquè encara no he fet els deures. Però només el dictat de les tasques m’ha fet aprendre. I ara ja ho sé, que la mort és desconsiderada de mena. I que se’t presenta així, obstinada, ofegant els teus plàcids propòsits. I sé també que hi ha un remei, que és fer el cor fort i recordar paraules dels grans, que m’han ajudat a créixer. I els anys passen i encara em cal créixer una miqueta més per poder alenar. Llavors, torne a recordar-les.
Sempre és així: hi ha coses que quan es perden, no es perden del tot, sinó que es transformen en part del propi ésser i queden convertides en nosaltres mateixos.

Sort de les lletres, que avui em regalen la tebior que he deixat al sud i que necessite com mai.  

 

(Foto: Monjo vora el mar, Friedrich)

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 17 de maig de 2012 per verorosello