Que no s'apague la llum

Un nou cafè matutí, reconfortant i empenyedor, mentre aboque aquestes ratlles del quadern a l’ordinador; un vell poema de Carner, qualsevol d’ells; De Gregori dedicant-me una de les seves lletres: Prendila come viene, prendila come vuoi.. Stella stellina, stella cadente, stella stella… Sort que hi ha cantautors que sembla que ens entenen tothora! ; un nou periòdic de referència nacional en català. Benvingut siga!; una gramàtica del català contemporani, la dirigida per Joan Solà, més val als vint-i-sis que mai!; assaborir el magnífic avançament dels Manel. En uns dies la resta!; La garantia d’una futura gran nit de ‘malparits’ al concert històric dels Sopa de Cabra del proper setembre (gràcies, Dani ;).

I així arriba el dotze-M amb molta pluja. M’aixeque estúpidament feliç. Dutxa i trucada de Pau. He d’anar a recollir-la al metro. Esmorzar amb la conversa que mereixen gairebé tres mesos sense veure’ns. Riallades. Quin bé em fa veure-la! De vegades ni tan sols cal parlar. El perfum del record és etern, diu això la cançó o a la inversa? Bé, diria que, com autora del text, puc manipular una mica! Cuinar, per a molts. Això sí que m’agrada. I avui tenim també Dolo i Pau, una mica tristos, però. Esperem que aquesta estoneta els revife. I ara cap al Raval a prendre cafè. Afanya’t Pau, que els trapis són el cul d’en Jaumet i els costa estar quiets. No m’ho puc creure. Nervis. Pam-pam. Pam-pam. I el cor que sembla que se n’ix del lloc. Hi ha l’Àngela o estic sota els efectes de l’eufòria d’aniversari? Llavors s’adona que hem arribat i somriu. No hi ha dubte, ha volat des de Brusel·les per poder ser-hi a Barcelona…

Nit de festa. Preparatius, dutxes apressades i bromes. Una trucada des de Delhi, primera felicitació gràcies a la diferència horària. Preocupacions inicials: Hi haurà finalment l’ansiejada música? Sí, ho he deixat en mans de la Ilaria. Tindrem música! Règim d’arribades. Fesomies alegres, amb ganes d’implicar-se i expectants d’un gran festeig. Em relaxe. Exquisitats a tort i a dret (gràcies!), cervesa, vi. Pastissos (en plural, gràcies al meu green friend). Desitjos (també en plural). I uns quants brindis. Pels imprescindibles que hi són. També pels que no hi són físicament, però en qui pense.  Brindis també per la terra. Per un País Valencià sense lladres i perquè no decaiga la nostra actitud de revolta. Com deia Jaume I, ‘fe sens obres morta és’. I brindis pel que comença, que no és més que un demà que tots esperem que siga, com a mínim, tan bo com aquesta nit.

Presents materials. Aquest any funcionalíssims. Abillament per al meu trosset de llar i un val per fer una bona excursió a la llibreria. Arriba també un do importantíssim provinent del si familiar. Diu l’sms: ‘Pels vint-i-sis anys que ets l’alegria de la casa’. Una mare és una mare, i no puc reprimir unes ganes boges de traslladar-me momentàniament i fer-li una forta abraçada.

I ja ben entrada la nit, abandonem l’edifici sense Tino Casal (insistisc que era el tema ideal per tancar l’assumpte!). Però la vetllada avança. Ens perdem per la nit del centre de Barcelona. Confessions no revelades que ixen en portar més d’un got a dintre. Precioses tot i l’escàs romanticisme que les ha precipitades. Més tard, les trajectòries es diversifiquen, i fins al proper encontre, benvolguts!

Encara unes quantes deixalles més, els dies següents. Un sopar al pis, d’aquells en què comencem tres i un bon vi i acabem només dues (és el que té la comunió d’una bella dorment, un sofà i un líquid alcohòlic). El matí següent, piscina i repàs d’allò més immediat del dia. Xap. També d’allò menys immediat. Xap. D’allò més preocupant. Xap. I d’allò menys preocupant. Xap. Quin monitor més maco que han posat per als nens del curs de natació dels matins. Xap.  I quin posat impecable amb aquest vestit de bany verd!  Xap. Verd com el vestit que portava l’Àngela dissabte. Bonica com sempre. Xap. Curiós el sistema d’encadenats que s’avé mentre et capbusses. I ja remullada i com que em ve de pas, m’endinse en el paradís literari del Raval i pose la cirereta als meus vint-i-sis. Va de cartes: Les Cartes d’amor de Pere Calders i les Cartes d’Itàlia de Josep Pla, aquest darrer per descobrir les impressions del mestre de Palafrugell al voltant d’un dels racons més fascinadors del mapa. Pedra de tartera, de Maria Barbal, al qual li tinc moltes ganes. L’últim de relats breus del Pàmies i el títol revelació: L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez. Satisfeta amb la selecció i desitjosa d’arribar a l’última pàgina de les penetrants veus del Pamano del Cabré (intuisc que serà aviat) per paladejar les noves adquisicions.

Per últim, no em puc estar d’agrair al temps l’espectacle d’aquests últims dies. Després d’una setmana amb pluja intermitent, el sol sembla que despatxa el fred i dóna la mà a la primavera… M’agrada aquesta època de transició!

I després de redactar l’extens llistat, m’adone que han estat un bon grapat d’estímuls en poc temps. I pense que si existeix la felicitat, deu assemblar-se una mica a tot allò que he anat rosegant durant aquest interval de set dies. Per tant, que en siguen molts, d’anys i d’avaluacions, i sempre junt als imprescindibles. Perquè si aquesta llum és tan potent és gràcies a tots i tot el que l’aprovisiona d’energia.