Que no s'apague la llum

(Nit del 05.05.12. Begur, Baix Empordà)

Divendres passat, el minimàlia del dia em feia tenir casa més a la vora amb una sentència de Raimon: ‘Cap plaer no dura tant com per trobar el món ben fet i la vida raonable’. Hi pensava ahir en la cita, just després de cinc dies meravellosos al paradís alemany que és la ciutat de München. No cal dir-ho, l’homenot de Xàtiva meneja raó. Però també és cert que les estonetes plaents donen una mica de sentit a aquest món mal fet i a aquesta vida poc raonable. Com a mostra, vos oferisc un tastet perquè ho jutgeu vosaltres mateixos. Comence amb el llistat d’ingredients que composen la barreja: vacances, sol, festejos, cervesa i espècimens bàvars típics, que va i resulta són guapos, amables i traspuen la discreta pietat anomenada dolçor… 

El destí ha volgut que els meus vint-i-set, l’efusió primaveral i la Starkbierfest vingueren de la mà. Abraçades de nervis tremolant. I quan ja m’he fet un lloquet a casa teua, marxem a reviure inicis amb pocs complexos. L’atmosfera és idèntica a la de l’Oktober i la banda toca gairebé cada hora ‘Ein prosit, ein prosit der gemütlichkeit. Ein prosit, ein prosit der gemütlichkeit! Schenkt ein, trinkt aus, schenkt ein, trinkt aus!‘ (‘Un brindis, un brindis per la comoditat. Un brindis, un brindis per la comoditat. Serveix-te, beu-te-la. Serveix-te, beu-te-la!). I amb un parell de ‘Maß’, cops de gerra amb Pèr i balls damunt la taula, puc sentir les ales a l’esquena. Gute laune a dojo!

 Dissabte ens bronzegem a la terrassa de la universitat, on conec la teua segona casa. I ens assetja un diluvi que em fa conèixer una cara desconeguda de la ciutat. Dura poc, si més no. I a més, ho aprofitem per visitar pintures de Warhol i Polke al Museu Brandhorst. Borratxos de color, busquem mantenir els efectes fisiològics al bar i inaugurem així una autèntica saturday night bàvara a la zona de Gärtnerplatz. I si bé els alemanys no tenen sang llatina al cos, puc assegurar-vos que als pubs es repetia l’irremeiable patró de ‘ballar apegats és ballar’. Amb dues-centes persones més, però.

* Arribats a aquest punt, em permetreu un incís per als més curiosos. Adjunte amb orgull i satisfacció les medalles que m’he penjat aquests dies: cervesa Winkler (autòctona d’Amberg); Schneider Weiße, ideal per combinar amb Weißwurst (salsitxes blanques);  Paulaner Starkbier (birra que beguérem a la carpa de la Starkbierfest); Tegernseer bier; Paulaner Hell (del tipus lager, que abraça tant les clares com les torrades); Augustiner Dunkel (obscura) + Augustiner Hell a la cerveseria Augustiner Bräu i, per últim, la Holfbräu. Aquesta darrera, medalla d’or. Les circumstàncies li eren propícies. Visualitzeu: matí assolellat de dilluns, passeig pel Virktualienmarkt i parada obligatòria al Biergärten –jardí de la cervesa-. Ho heu notat, que m’estic enamorant?

 En la nostra festa particular, més calmada, visquem somnis d’adolescents entusiasmats i aparquem la vida real. I així, em regales esmorzars rics en petons i tipicitats, i jo et regale promeses de caps de setmana a la Costa Brava. Vine, vine… que ja ix el sol! I em dius  ‘Ich hab dich lieb’ dins d’un cor de pa de gingebre i jo et dic ‘m’encantes’ amb sabor de fuet de Vic als llavis. I em parles de com tacàveu d’impudicícia les festes catòliques d’Amberg quan les primeres temptacions vos pessigaven i jo t’explique que la independència que ens cal, és la de Portugal. I que bonic és aprendre, compartir, lliurar-se a sentir…

 Dimarts. Casa. Peus a terra, ulls oberts i cor una mica desinflat. Els nervis capcinegen, ara. I tinc el paladar ple de nostàlgies. Regust de final, regust de cervesa i regust de tu.

 Conserve, però, ànims per seguir brindant…  Ein prosit, gent! I que la llum no s’apague! 

Un més al cabasset, em deia la mare una setmana enrere. Com sempre, les primeres paraules que vaig escoltar aquell dia d’aniversari, les seues. Feia mandres entre els llençols quan va sonar el mòbil, gràcies al dia de vacances que vaig tenir la possibilitat (i el gust) de dedicar-m’hi. I així és, ja en són vint-i-set, els que porte penjats. I ja comencen a pesar, pels records. Però ho fan discretament. Perquè hi abunden els bons i el minso llast dels dolents és suportable.

Per subjectar-los, hi ha una bona base. Una família propera que aprofita quan pot per acurtar distàncies i a qui espere en breu amb l’ànsia rosegant-me per dins. Els amics d’aquí o d’allà, atents a rebre somriures i a eixugar llàgrimes. La feina que em permet consentir tots els capricis a l’estímul d’aprendre, que em burxa amb constància i em fa moure’m sense presses però sense aturall. Un nou llogaret al bell mig del Poblesec que m’acull temporalment amb unes companyes que m’han sorprès de forma agradosa. Hi ha també les evasions triades que emboniqueixen tot plegat. I també, menys volgut, hi ha l’enyor amb estima que m’acostuma a la convivència amb dolces tristeses.

A sobre d’això, hi ha les petiteses que m’he permès d’observar un any més. Ja ho sabeu, que no lligue gaire amb les emocions personals i intransferibles. Així he decidit dedicar-vos i dedicar-me un nou fardellet de tot allò que fa més poètic el meu curs.

 Va haver-hi un dimarts 13 molt ple, d’amics, trucades i mostres d’estima inacabables que van pintar un somrís que encara malda per difuminar-se. Alguns imprescindibles ben a la vora, i altres al cap, no patiu! Preciós el regal, no dubteu que repartiré bocinets a qui s’ho mereixi, doncs sabeu que combregue amb allò que compartir dóna gustet. I va haver-hi també un concorregut sopar valencià amb els amics de la Terreta, on burret i mamelletes no en van faltar! I qui enveja les falles, si hi ha la Mariajo que ens ‘obliga’ (amb molt d’amor, però) a posar la bandereta a la vetlla al seu pis amb aigua de València en garrafa i amb un assortiment de hits del moment? Molt gran, l’ebolina. I memorable, la nit!

 En present, hi ha Badalona als matins, que ja olora a mar i m’arrenca algun que altre sospir de gratitud als meus passejos diaris. I l’Ara’ que ja pot llegir-se al País Valencià i es va esgotar als quioscos el dia de la sortida. La flama de l’esperança revifa amb força. I uns bunyols de carabassa fallers que la mare ha fet i m’ha guardat congelats perquè els taste. I ‘Tocats pel foc’ que ja està calentet i a punt de sortir del forn gràcies a la nostra ajuda. I una recerca doctoral amb voluntat d’ésser i a qui per fi li ha arribat el moment, ara que ja tinc el mecanisme a la butxaca.

 I Munich, que m’espera el proper dijous amb sol, l’Starkbierfest i aquells ulls blaugrau que fan que tot em balle per dins. I una visita a casa pel maig. Al país de les rialles, on hi ha il·lusions a les palpentes, somnis dibuixats a l’aire i promeses a les orelles. I la paella de l’avi, és clar. I en tornar, una comunicació al Congrés d’Historiadors de la Comunicació, per fer-hi una mica de tot!

 Fet i fet, tocarà estrenar l’estiu a Eivissa, on ja he reservat vol per retrobar-me amb el boig de la ciutat, que m’espera amb lliris, deliris i abraçades de lletres i de sorra de la platja. I amb ell, que ara també escri-viu, la farem petar tot explicant-nos els vicis i les manies dels personatges parits, cada vegada més apamats. I li parlaré d’ells amb la peculiar seguretat que m’ha fet trobar-los respostes a qüestions que jo encara no he resolt. Esborranys de la vida, em sembla que ja n’hem parlat algun cop. I ja que hi som, compartirem batalles d’aquesta guerra que és l’escriptura: parlarem de tancar fronts oberts, de trinxar idees, de focalitzar problemes i cercar estratègies resolutives perquè tot acabe amb punxa… i tot, és clar, al servei d’una esperada victòria d’aquestes peripècies narratives.

Entre les petites coses hi ha també la descoberta d’Anna Gavalda, que m’ha encandilat amb la història d’una barreja de draps i tovallons que troben l’equilibri en la complementarietat. Perquè diu que el que fa que les persones no puguen estar juntes (i prou) és l’estupidesa i no pas les diferències. Caldrà també la motivació justa per acarar el repte de Proust i la seva recerca del temps perdut. I l’últim premi Sant Jordi de l’Alzamora, que pressent una bèstia tan apassionant com abassegadora. I els secrets del talent amb què Nopca s’estrena com a novel·lista i que també vaig desembolicar fa pocs dies. Gustós, si més no, l’esdevenidor literari…

 I amb tot hi ha, imperdonables, els dies que s’escolen. Però avui me’ls mire amb certa indulgència. Perquè tanquem hiverns, però obrim primaveres…

Això de les llistes s’està convertint en un vici. Vici sa, però. Encara busquem l’equilibri rutinari post nadalenc que ja ens escarrassem a fer inventaris. Avui en llegia un ben original: un inventari de gojos. I ha estat com una espurna que ha encès un foc i encara hi sent l’escalfor de les brases. Què hi farem! Sense voler-ho, m’he sorprès regirant l’agenda que ja fa uns dies que he tancat, a la recerca dels meus propis comptes. Un exercici entretingut que m’ha valgut alguna punxada i molts somriures. No compartir-ho m’ha semblat servir massa l’interès propi, i ja no hi estic acostumada, d’ençà que vaig obrir aquest abocador de cabòries…

Del dia a dia

Festejar amb la llengua, que diu V. que faig sovint. I m’entristeix tancar projectes amb qui m’he barallat tant que fins i tot hi he trobat estima. Quants, de vespres d’estrès compartit i d’estrès solitari. Provant composicions sintàctiques ‘reeixides’ i pensar que sí, que si torne a escoltar l’adjectiu ‘reeixit/ida’ em posaré a plorar…

I gràcies que hi ha projectes que continuen el seu curs, com el d’escriviure. Viure de l’escriptura, el lloc on els esborranys de la vida són possibles, diuen. Vindran encara dies d’il·lusionar-me amb una història canviant, cada dia més pròpia. I també d’emocionar-me amb aquestes inseguretats que guanyen en seguretat i acaben convencent-me després de passar el sedàs de dotze advocats del diable que dediquen part del seu temps als meus deliris. I de jugar amb uns personatges inventats, i cercar-los esquerdes, i fer-los créixer i estimar-los amb amor de mare.

I també vindran encara passejades i cafès de diumenge amb l’M., que cada dia parla millor el català i em fa feliç. I m’entendreix quan m’agraeix, de forma ensucrada i des d’un trosset de món llunyà, les estones que compartim. I classes amb la S., que també progressa millor cada dia i m’ho paga amb eufòria i cerveses. Aprenc i desaprenc i és tot tan constructiu pel meu ara que és aquest dia a dia, que tant de bo el festeig dure!

Del cel i de l’infern

El temps passa i són ja vint-i-set els que aviat bufaré. Reconec que he baixat el ritme, que també em retreu V. sovint, però no he baixat la guàrdia. I estones sota la llum de la lluna n’han estat unes quantes, enguany. Fent bondats, maldats i allò que ens ha permès el rom. Faig recompte i recorde uns Reis generosos fa ja un any. I nits fredes als Alps italians escalfades amb vin brulé. I barbacoes d’hivern al ritme de la saviesa festiva d’Orxata Sound System, amb petons precipitats dels que aixequen expectatives. I una festa d’aniversari per emmarcar per sempre més. I Berlín, sota l’empara de l’ídol, que amb el temps s’ha guanyat un títol vitalici per ser tan i tan gran. D’aquest viatge no esmente res en particular perquè els escàndols venien de la mà, i és sempre una mica així quan ens ajuntem. La sorpresa, Estefa de Castefa i Xisco ‘de la noche’, que van contribuir a l’enderrocament de Tacheles. L’empremta no podia faltar-hi! I així encetàvem la primavera, que també va portar-nos el coratge d’Obrint Pas i l’estrena a Cerdanyola. I amb la calor, les ganes de rodar, sempre vives en aquells que pequem de ser culs de mal seient. I ens aprofitem dels amics que tenim a Penyíscola, a Lleida, a Venècia. I a l’estiu tot el món riu. I l’inaugurem amb La Troba a l’Apolo. Sempre amunt, sempre amunt! I a partir d’aquí els motors no paren, i ja n’hem parlat, alguna vegada: aquí, aquí, o aquí! Sort d’aquests  dies d’amor i de guerra, que deia Galeano. No puc estar-me de tancar l’apartat fent apologia d’aquestes incoherències esporàdiques, que ens ajuden a situar-nos i a dreçar la coherència constant del nostre camí. 

D’absències i de presències

Algú (C.), em va dir un dia, lluny d’aquí, que sono le persone che fanno i posti. Hi estic d’acord. Els meus tres anys aquí són les estones amb els imprescindibles. Alguns han migrat, altres han restat, i no deixen d’arribar-ne de nous. Presències com la de la F. i la S., que ja són absències, però que han deixat un llegat important. Altres com la S., que no marxa gaire lluny, però que deixarà un buit notable en el petit espai que ens acull cada dia. I la I., amb el somriure inesborrable i els ànims infatigables. I el F., que fa aquestes meravelloses fotos i ens les regala. I el M., que m’ha desmuntat tòpics típics i m’encén una curiositat prudent. I amics del sud, com V., un més dels ‘ja n’hi ha prou!’ que cerca una drecera en aquesta terra germana, més agraïda que la nostra. De tot això està feta la meva B., i així es mereixen un espai a l’inventari i un dels tants xin-xin que farem ara i més endavant.  

Parlarem també d’absències, amb un rampell de nostàlgia. D’aquells que ja no hi són i que envien de tant en tant un paquet de cafè des d’aquella terra una mica meva, doncs saben quant em fa feliç saborejar-lo a punta de dia. I d’aquells que transmeten pensieri únicament per recordar-me com d’especial va ser trobar-nos i saber-nos encara. I d’aquells que espatllen sovint el son i fan que et despertes amb el gust de sal que t’ha deixat el somni d’aquella nit tan irreal i real alhora en què els dos, sense voler, volguérem.

Del que sempre hi és

Faig comptes ara del que sempre hi és. Els ploms que ens subjecten i ens fan créixer alhora. Seria injust no citar-los únicament perquè ni els hem trobat ni els hem perdut, enguany. Però els hem tingut, aquí i allà. Amb la tossuderia natural de fer més còmoda i suportable la rutina. Muntant i desmuntat, mobles i plans. I contant batalletes,  mentre ja ens aventuràvem en una de nova. I fent la mala hora, que és la nostra creu i la nostra salvació, ja ho he dit més amunt. I amenitzant vacances. I dormint a la meua vora i compartint paratges d’ensomni en obrir l’ull. I temptant amb els ‘tal vegada’, que de vegades s’acompleixen tot i que la voràgine dels quefers ens aigualeix sovint l’esperança. I no vull oblidar tampoc companys de grans evasions que van i vénen i sempre són bons per a l’ànima. Pacients, esperant la seva hora de lectura o relectura. Alguns més grossos, altres més fins; alguns més punxants, altres més lleugers; alguns més propers, disparant directe al cor; altres més exòtics…

Del que hi serà

Potser és la deformació professional que m’obliga a incloure un apartat d’hipòtesis en aquest inventari. Però, com diuen els Antònia, qui em sabria contestar com és un dia just a punt d’acabar?  El costum, però, és començar l’any amb propòsits. I enguany s’oloren canvis. I ja hi ha la il·lusió de decidir el color de la pintura d’una cambra i la  futura distribució d’espais, perquè compartida, la vida és més. I ja que hi som, hi ha també la sorprenent troballa d’una frase animosa en un anunci d’una companyia telefònica…

Apunten amb força idees de futurs casaments que ens han captivat amb la promesa de ser poc glamourosos, però molt alcohòlics. Felicitats una altra vegada, L.! I pronòstics de penjar banderetes en nous indrets, amb noms que fan que valga la pena deixar-se la pell a diari. I el comboi de Senior i De Gregori al Barnasants. També fa olor d’època, amb vista a commemoracions on tindrem I Righeira i Celentano com a mestres de cerimònia.

I també hi ha el deler de dolces nits de somnis curts, amb promeses de vida sense espines i de vida al punt de sal…, i el desig d’un gran cabàs de nous gojos ,i la certesa que no ens ho acabarem, tot  allò que hi ha per descobrir, encara…

Avui he perdut el tren. I he perdut també la calma. Semblava impossible després de dos dies d’assossec sense mesura. Hores més tard, en un passatge que no és el que havia de ser el meu, recórrec la costa daurada – ben daurada avui gràcies al sol-, que avança en la multiplicació del temps previst per aquest trajecte. Instintivament busque qualsevol peça de paper on fer quatre ratlles, i com altres vegades, trobe la resposta a allò d’escriure per necessitat. Perquè necessite palesar que el temps no sembla importar-li a aquest mar, que veu tants i tants combois passar amunt i avall a diari. I l’envege i alhora em fa asserenar-me i em porta a llocs i a moments. I pense en els límits marins que maldava per pintar un personatge de Baricco sense reeixir perquè no aconseguia veure’ls amb claredat. Repare que aquesta imatge no em va semblar mai tan fascinadora com quan m’ho vas mostrar aquella nit d’aniversari i de platja salada, en què la preocupació inicial va ser portadora de sorpreses finals. Tampoc nosaltres vam saber trobar-los, els límits. Qui ho sap, si existeixen realment…

També necessite ratllar perquè el temps d’espera m’ha permès fer una visita a la Tres i Quatre i he cedit a la temptativa de comprar-me dos remeis lenitius per la ràbia. I justament, mentre els encetava, he patit un atac d’egocentrisme quan certes idees m’han intimidat en reflectir sensacions resultants de la nova estada al poble. Deia Enric Sòria al pròleg d’En el curs del temps que la distància sovint ajuda a copsar millor els contorns de les coses estimades, que l’excés de familiaritat ha anat difuminant gradualment. I és exactament així com les entenc, encara que sovint les desatenc. Tot i no caure en l’oblit, és cert que el pes de l’enyor no arriba fins que tornes a tenir davant aquella mirada que continua sent capaç de treure’t un ample somriure i d’engrescar-te l’ànim, o aquella família que et rep com una regina passatgera i és tan així que et fa molt contenta alhora que t’entristeix per no sentir-te a l’alçada. O quan sents que les paraules no calen per dir alguna cosa i que el temps passa i això encara passa. I dit així percep l’autèntic valor de la immutabilitat, doncs tampoc muta la capacitat que té de sorprendre’ns allò que en diem ‘de tota la vida’. I el que fins ara era imprevisible es torna previsible tot d’una i ocorre. I el crec que m’agradaria esdevé un m’ha agradat. I qui sap què més.  Sense buscar-ho, em trobe perduda enmig del ball de les preguntes sense resposta. Però no totes les perdicions són desagradables, i m’abandone al ball.

I així, al foc de la tradició i de la novetat, ja n’ha passat un altre, de Nadal. Potser va encertat el mar, que no depèn del temps,  i deixa que les ones se somoguen, i les estrelles ixquen…

Sovint escombre tòpics i m’agrada escarrassar-me a fer-ho. Però avui rescate les últimes deixalles de l’any que endreçaran la blocada: com que he estat bona lectora i el Nadal és temps de costums, m’apunte a la tirada a fer llistes de jotajotai i vos presente la meua checklist de dolços literaris que em regalaré. Ja poden ben dir-ho, això que cadascú inventa el seu antídot per combatre el fred i altres drames.

Dolços de la casa:

•   ‘Invasió subtil i altres contes’ de Pere Calders. Perquè sempre hi ha meravelles pendents.

•    ‘Puta postguerra’ de Josep Piera i la història del compromís de sa dona amb la nostra llengua, ‘La mestra’, de Víctor Labrado. Perquè cal no defugir els consells de qui deleja talment tu (gràcies, Vicent!).

•    ‘Neopàtria’ d’Hèctor López Bofill. Me l’han recomanada com una dansa d’impulsos que no puc fer més que desitjar després de restar salivejant amb ‘Dafne abans de l’alba’.

•   ‘La matèria de l’esperit’ de Jaume Cabré. Manual imprescindible de reflexions sobre la lectura literària.

Versions de la casa de dolços de més enllà:

• ‘L’odissea’  d’Homer. Traducció de Joan Francesc Mira. Per veure si, efectivament, Sant Pere pot enviar Mira a la tribuna del cel.

• ·         ‘Principiants’ de Raymond Carver. O, el que és el mateix, la versió definitiva de ‘De què parlo quan parlo d’amor’. Escriure és una necessitat, ja li ho poden ben dir a Carver, que va emprar la poca sang que li quedava a les venes per escriure de manera lacònica els seus primers i darrers vincles sentimentals.

• ·         ‘Els miserables’ de Victor Hugo. Perquè topar-me dia enrere dia amb el cartell del musical al teatre em recorda que hi ha obres mestres de la literatura universal que cal conèixer, més quan l’autor i el context històric en què s’emmarca ja prometen una sucosa lectura.

I per recollir-ho tot, de nou destorbaré algun imprescindible de prop que treballa enmig de  llibres, perquè m’ajuste una mica el pressupost, que ja sabem els temps que corren. I també entretindré algun imprescindible de més avall, perquè es passege per llibreries del sud i em busque alguns títols més modests que no han aconseguit travessar fronteres: gran dissort per a la gent del Principat! I seguim amb deixalles típiques: em posaré pesada donant gràcies anticipades, desitjaré que el destorb siga el mínim i m’afanyaré a oferir un tastet d’aquests meus futurs dolços perquè compartir dóna gustet i perquè algun savi va dir que estimar és reglar les nostres preferències a aquells que preferim.

Però seguim amb més dolços, encara. Estem a les envistes d’un mig mes llarg: un mig mes d’excés de feina; d’encaboriar-se en quin llibre infantil pot escaure millor a cada menut de la casa, amb el pes afegit que el rebran com el ‘present avorrit’ nadalenc; de gaudir triant quina insignificança portaré als membres de la colla per amenitzar la nit de Nadal. No patiu, mascles! Enguany no feriré el vostre orgull i atendré la crítica constructiva (i, permeteu-me, sensiblera!) que em vau fer el darrer any i espere gaudireu el present de tal manera que el dia Nadal lluirem, com sempre, el nostre aspecte menys atractiu que – també com sempre- quedarà a l’ombra d’un dels més entranyables somriures de l’any.

Un mig mes on també ens sabrem espedaçats i enyorarem les parts clau que tenim sobrevivint (o benvivint) a Delhi i a Cape Town; on viurem bones estones a taula, farcint-nos d’àpats exagerats, de vi a dojo i de converses sota l’escalf familiar tan i tan regenerador; on patirem perquè són pocs dies i  ens agradaria multiplicar-los i on ens delitarem amb una nit de cap d’any mítica/màgica al Fest-infern amb música de la terreta i mil enigmes que anirem resolent (o no) a mesura que avance la vetlla. I quan arribe l’hora de tocar el dos i Dani es pose nerviós i ens titlle de desastres per no haver-nos organitzat, insistiré de nou amb estil estellesià: Temies el moment. Confessa’t-ho: temies que curt no ho faríem, i el dia és ja ben clar. Llavors, ebris de goig sa i de barreges insanes, donarem per ben entrat el 2012!

I així i tot, sé que no m’atiparé. Que tornaré a Barcelona amb sensació de buit, perquè hi ha coses que sempre vols més i més. I per calmar la melangia, m’acostaré famejant a la prestatgeria, bandejaré els primers tòpics de l’any i, sabent que me les he ben guanyades, gustaré una per una les noves llepolies literàries.

Tenir un nou dia per davant i les notícies del matí em reten a jugar a arreglar el món, com acostuma a passar-me a punta de sol. I em ve a la ment aquest trosset de cel, una mica brut, però lluent.

Si bé és cert que les paraules de la Roig no mereixen desacord, val a dir que sóc al bàndol fatxenda i em consola el sedatiu que ens salvarem uns quants.

(Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida)

M’escric a les palpentes. De la mateixa manera que empeny el dictat de la sang, objecte de tantes i tantes dèries. Les mateixes dèries que m’han portat avui a estar asseguda a l’escriptori i m’han robat l’opció de perdre’m en algun racó del Raval, compartint beure i conversa amb algun dels imprescindibles. Escriure’s, reflexiu perquè em recau a sobre el pes d’un diumenge que ha clarejat amb sol i amb una notícia d’aquestes que t’inflen el cor com un globus i que tinc instal·lada al cap i fa que somriga i que em sobren vitamines. I bade a l’endemig dels intents de concentració i em distrec i obric un Word i pense que divertit, perquè avui no pot ser d’altra manera. I per tot això, m’escric.

Tinc a la vora un món de referències, adscripcions, nuclis, modificadors i operadors esperant de ser atès. I és tot tan pragmàtic que busque una treva entre versos de Fuster, que també tinc a tocar. El dolç de recompensa que encara no meresc, però qui ho sap, això? I justament tope amb un vers que es diu Treva i que diu Per què no, cor, per què no? Si la mort és sempre igual, si les roses no s’acaben, per què no, amor, per què no?

I entre l’ordre i el desordre veig també idees esgarrapades a la paperera, el primer moble en l’estudi de l’escriptor, deia un de tants savis. I qui diu escriptor diu aspirant o diletant, que també fem, refem i desfem. I altres idees que esperen la seva hora, pacients i recollidetes als quaderns que em miren de reüll i que defugen imperatius perquè ja veuen que el cor inflat els ha torçat l’esperança.

I repasse la resta d’utilitats i inutilitats escampades, perdent-me del tot dintre de la badada. I veig el munt d’Ara que no llence perquè potser una nova cessació de responsabilitats em mourà a refullejar-los, a la recerca d’aquella peça de Capdevila, Alzamora o d’altres que em va fascinar en el seu dia. I enfront hi veig notes amb obligacions i desitjos futurs. I fent-los ombra hi ha encara les sis blumen ja engroguides, que fan que et pense entre el fred bàvar, potser embolcallat amb el meu present hivernal o amb el record dels besos passats i la il·lusió dels futurs. I hi ha també un cel blau que em trasllada a aquell far que jo voldria haver-me emportat a la motxilla i que tinc a prop tot i no ser. I marcs color mandarina amb un tros especial de vida a dintre. Una maca nit i molt maques nosaltres, que vam ser gairebé una sola durant aquell temps. Perquè se non è vero, è Àngela. I fent-li cosquerelles al marc hi ha un bitllet amb un to càlid semblant, que em desitja ‘sogni d’oro’ cada nit amb el fil de veu confitat de ma cher.

I ara que hi he caigut, voldria atendre aquesta crida i perdre’m entre somnis i totes aquestes meravelles que done gràcies que existeixen o que han existit. I que demà tornés a nèixer un dia com el d’avui. O que cap punxa s’apropés al cor, si més no. I tornar a badar i tornar a escriure’m. Tornar a anticipar-me amb cavalls guanyadors que encara estan en joc. I taral·lejar que els dies bons gairebé som invencibles. I a les palpentes, de la mateixa manera que empeny el dictat de la sang, fer un pensament.