Repòs
Deixa un comentariUn trosset més del que em va explicar un dia.
Per via dos, tren amb destinació Barcelona. Sortida immediata, anuncia el megàfon del vestíbul de l’estació de València. Presses de dissabte al matí entre la gentada que fuig i que torna. Abraçades ansioses de retrobament i també plors, com els de la Teresa. Plors de por a perdre aquest passatge que no vol perdre. S’aferra a l’esperança i desatén la desesperació, que gairebé la venç. Les cames li fan figa i frisa per travessar l’espai de l’andana que la separa del comboi mentre suporta el pes del nadó que porta a dins del ventre i del petit que porta al darrere embolcallat per una faixa, que sanglota, crida i malbarata la poca força que li queda. Sort que la nena ha llegit el pànic al seu rostre i s’afanya tant com pot, sense deixar que els talons li toquen terra.
Un minut per a les nou en punt i encara uns quants metres. Però no vol perdre aquest passatge, es repeteix, i inverteix l’últim esforç fent un salt abans que les portes es tanquin definitivament. Amb el darrer bri d’alè de la correguda agraeix la munió concentrada al vagó, que ha esmorteït la violència de la caiguda i ha permès que els fills estiguin sans i estalvis. Les llàgrimes li ennueguen la visió, tot i això aconsegueix visualitzar els ulls atemorits de la nena. L’abraça i la petoneja amb fruïció i en unes hores tindrem el pare amb nosaltres, li diu. La fesomia innocent li canvia en escoltar aquestes paraules, i somriu en veure que ara la mare llagrimeja d’una altra manera.
Els passatgers obren agitats, parlen a crits i fins i tot un grup fa música mentre altres pocs ballen al seu voltant. Sembla que no hi hagi guerra, pensa la noia, que sap ben bé que sí que hi ha perquè fa sis mesos que viu amb la mare i les tietes a la casa gran del carrer Major. L’espant s’ha esvaït momentàniament i la mare l’empeny al seu costat mentre s’aclofa en el reduït espai del paviment del vehicle que els pertoca. Ara es deslliga la peça de roba que ha protegit el Pepe i l’apropa al ventre prenyat. Respira intranquil, però ja no brama. A la mare, però, se li ha encallat el plor. La petita Teresa s’enganxa a ella amb força, fonent-se en el seu perfum de gessamí. Alça la vista i sotja aquells ulls blaus que es perden en l’horitzó que avança veloç per la finestreta. Tanca els seus i es tal l’alleugeriment que sent que troba un inesperat repòs. I així, amb la cridòria de fons, s’adorm abrigada amb l’escalf familiar.