Que no s'apague la llum

Valencians… tots a una veu!

L’individu en qüestió es disposa a fer això que millor sap fer: tergiversar. Se sap víctima d’aquest instint mentider que el domina, però sap que el seu discurs és creïble i està orgullós dels seus dots persuasius. Així llavors, ho farà. En uns instants sortirà a proclamar que és el candidat a president amb més suport de la història de les democràcies occidentals. I es quedarà tranquil i satisfet, ambdues reaccions naturals d’aquest seu vici malaltís.        

En aquests moments de nerviosisme que separen la reflexió preliminar de l’ovació, recorda els seus inicis: pel 2002 un amateur provinent de les Noves Generacions d’Alianza Popular esdevenia el candidat successor d’altre individu que en aquells moments passava a ser Ministre de Treball del govern d’Aznar. Un any després, el nostre individu en qüestió ja s’alçava victoriós amb majoria absoluta a les eleccions autonòmiques del País Valencià.

I aquí comença la història d’una quota de poder mai apaivagada fins al moment. Una quota de poder que li ha permès allunyar la Comunitat Valenciana d’allò que era i remodelar-la al seu gust:  un territori d’escàndol, d’impacte i de grandiloqüència com pocs dintre del marc estatal. Un petit espai geogràfic que compta amb una Ciutat de les Arts i les Ciències cada cop més majestuosa, amb espai per albergar el circuit de la Fórmula 1 i l’America’s Cup de vela, l’Encontre de les Famílies amb la no menyspreable assistència del Papa Benet XVI directe des del Vaticà, i en vistes d’ hostatjar els Jocs Olímpics. Sí, pot sentir que està acaronant el seu gran somni: una comunitat sense complexes, un aparador de ‘cerqui el seu caprici’ – essencial en temps de crisi!-,  tot un referent per a EspaÑa i per a Europa. Una València digna d’encomi!

Somriu còmplice de les seves gestes i mira de reüll el quadre que presideix el seu despatx. Com n’estaria d’orgullós el pare de tot això en veure l’evolució d’aquest trosset de país, sempre seguint les instruccions de Madrid i ofrenant noves glòries a Espanya! Llàstima aquell anguniós vint de novembre del setanta cinc… Pocs com ell mateix han sabut seguir-ne les directrius, però ell se n’ha sortit. Té la societat valenciana sota els seus peus i té la seguretat del reconeixement a diari. Això és grandesa, i no el que han demostrat els règims àrabs, que han creat una massa revolucionària que està fent més mal que la tinya. Que mirin i n’aprenguin! I si, a més, un té dots per optimitzar recursos i treure’n benefici propi, molt millor. Es palpa amb picardia la corbata Forever Young i torna a somriure còmplice.

Encara no ha intervingut i ja s’imagina l’escena. Milers de valencians comprant els diaris amb la seva foto en portada, asseguts ansiosos d’escoltar el seu discurs al telenotícies de la fidel Canal 9, i milers de senyores esperant-lo i elogiant-lo per allà on passa. Ell, com sempre, es deixarà voler i els oferirà somriures i mirades dolces. Pressentirà que a més d’una el cor se li eixampla. I assumirà el pes de la irresistibilitat del seu ser. Ai… quin goig, València!

* Per si heu quedat amb ganes de llegir més sobre l’individu en qüestió.