Els Papers de Santa Maria de Nassiu

El nostre deute públic com a país ja ha depassat fa uns mesos els 1,5 bilions d’euros. Això és molt de diner, tant que per a fer-nos una idea pot ser útil manejar unes altres formes de mesurar aqueixes quantitats. Per exemple, si ens posàrem a comptar d’un en un fins un milió, trigaríem quasi 3 mesos a un ritme de 18 hores al dia. Però si ens demanen que comptem fins un bilió, no podríem fer-ho perquè trigaríem un bon grapat de mil.lennis.

Com en el macro ens perdem, ens diuen que és millor utilitzar el deute públic per càpita, això és, el que devem de mitjana cada un de nosaltres, quasi uns 32.500€ a dia de hui. Hi haurà qui aqueixa quantitat li semble irrisòria, a altres significativa i a alguns els entrarà el riure perquè no arriben a final de mes.

El tema del deute és molt ampli i té molts aspectes tècnics a considerar, però a ningú se li escapa que, amb aquestes xifres, si aquest sistema se sosté és gràcies al deute. I, amb qui ens endeutem? Doncs amb els bancs. I, si els bancs cauen? Doncs si són xicotets se’ls deixa caure, si són mijans o grans se’ls absorbeix, se’ls fica diner públic o se’ls avala fins on faça falta. Ja ho vam viure en la crisi del 2008 i ho hem vist recentment a EEUU i a Suïssa on han pres mesures com les descrites.

Però per què ens endeutem amb els bancs privats i els donem tant poder? Se m’acudeixen algunes respostes simples, però per a anar un poc més enllà duc una xicoteta història que ens pot fer reflexionar.

Un oligarca que cercava un lloc tranquil per a descansar va veure per internet les imatges d’un xicotet poble que tenia un bon hotel i unes vistes a unes muntanyes fantàstiques. Així que un bon dia es presentà en aqueix hotel i va preguntar pel director. La senyora directora es presentà i li va dir què volia. L’oligarca li féu arribar  la seua intenció de comprar l’hotel i li deixà damunt del mostrador una quantitat de diner irresistible. A continuació va pujar a veure algunes habitacions.

La directora es va quedar impactada per la determinació i per la suma de diner ja que hi havia hagut aqueix mateix estiu un incendi que havia assolat bona part de les muntanyes, cosa que l’oligarca no sabia i que a més havia sacsejat durament l’economia del poble.