Els Papers de Santa Maria de Nassiu

BENICOLET. Geografia, història, Patrimoni. Llums
i alguna ombra.

AUTOR: JOSEP-MÀRIUS CLIMENT PRATS

Es va
publicar l´any passat un llibre
patrocinat per la Diputació
de València i l´Ajuntament de Benicolet que recull bona part el treball de vora
30 anys de tots aquells, veïns de Benicolet
o no, que de forma desinteressada s´han
ocupat, encara que siga de forma dispersa i puntual, d´aspectes històrics, patrimonials,
successos, tradicions….de Benicolet que ens han anat donant una visió cada
vegada més ampla dels orígens i la trajectòria del nostre poble.

Tanmateix però, mancava una visió de conjunt que abarcara la història
del poble des del seu naixement fins l´actualitat i tractara d´omplir els
buits que els treballs parcials mai
podien omplir. Doncs bé , des del meu punt de vista això s´ha aconseguit ,en
part, amb aquest llibre Benicolet.
Geografia, Història, Patrimoni d´Abel Soler i Rafa Jordà, editat per
l´ajuntament de Benicolet el 2006.

Resulta
realment aclaridor per a les èpoques medieval i
moderna, en allò que fa referència als orígens musulmans del poble i a
la seua trajectòria després de la consquesta catalano-aragonesa del segle XIII,
ja que es planteja en el context històric de la Vall d´Albaida i la baronia de Quatretonda, així
com en el de la història del medieval i modern Regne de València on es deixa
vore la formació i especialització dels historiadors que han escrit el llibre. Caminem, com ja ens
va explicar Antoni Ferrando, cronista de
Benicolet, en aquell memorable llibre de
festes de 1979, cap al 400 anniversari
de la refundació de l´actual Benicolet que comença el 1609 amb l´expulsió del
moriscos, vertaders fundadors del nostre poble, però que res tenen a veure amb
els orígens de la població de l´actual poble, molt a pesar seu.

Remarcar l´excel.lent treball
sobre les fonts, els molins i els riuraus, que conjuntament amb la serra
conformen el millor patrimoni natural, monumental i històric que cal estimar i
recuperar com un dels trets fonamentals de la identitat del poble preservant-lo
de l´abandonament, la ruïna i l´especulació territorial i inmobiliària on les
autoritats municipals han tingut i tenen la màxima responsabilitat i que ha
estat i és motiu de controvèrsia i conflicte en l´actualitat.

Cosa
ben diferent passa quan s´arriba a l´època contemporània on crec que calia
contrastar més les fonts històriques; primera perquè hi ha més i segona perquè
cal ser més curós i objectiu en allò que afecta a la memòria històric del poble
en la seua època més recent i informa-se millor quan es realitzen determinades
afirmacions i valoracions. No es poden plantejar determinades qüestions sense
comparar-les i validar-les amb el major nombre de fonts possibles que hi són a
l´abast i no s´hi han tingut en compte, cosa que ens indica la pressa amb què
moltes vegades es fan aquests llibres, on s´utilitzen monografies o estudis
parcials ja existents que se sintetitzen en conclusions i valoracions certament
qüestionables. Així apenes hi ha treball de camp en les fonts orals, tan valuoses i escaients per a
l´estudi de l`època contemporània i que ací no se n´ha fet ús, més encara si
parlem de la II República,
la Guerra Civil
o el Franquisme on hi ha gent al poble que encara pot donar el seu testimoni i
opinió d´aquella època, l´estudi de la
qual és encara molt parcial, puntual i certament delicada per tots els successos i situacions
que es viviren en un temps tan apassionant
com de “marasme”(1).

En
lloc d´investigar per a contrastar el que se sap o s´ha dit, Abel Soler i Rafa Jordà es dediquen a transcriure els que altres han
escrit de forma quasi bé literal i acrítica, cosa que els fa caure en els
mateixos apriorismes i prejudicis de les seues fonts secundàries.

(segueix més avall)

En
lloc d´investigar per a contrastar el que se sap o s´ha dit, Abel Soler i Rafa Jordà es dediquen a transcriure els que altres han
escrit de forma quasi bé literal i acrítica, cosa que els fa caure en els
mateixos apriorismes i prejudicis de les seues fonts secundàries.

Tenim
el cas de l´empremta que Mossen Josep
Àrias Pellicer deixà a Benicolet durant els anys 1954-61 amb la venda de la casa Abadia, la construcció de
la nova rectoria i el “patronato“.
En allò referent a la venda de la Casa-Abadia a Aleix Climent Martínez es
transcriuen les paraules i conclusions
del cronista de Benicolet Antoni Ferrando Francés : la casa fou venuda al sogre
del germà del rector, era la millor del poble i el comprador era una
persona que

pogué
aprofitar la seua condició d´home del règim i els lligams familiars per a
quedar-se amb la casa i a bon preu(2).
Doncs, segons José Àrias, que compta amb 80 anys i viu a la Ribera Alta, quan ell
va ocupar la Casa-Abadia,
ni de lluny era de les millors del poble
com diu Ferrando, degut a l´estat d´abandonament en què es trobava, a la manca
de qualsevol servei bàsic i a què poc de
temps després d´ocupar-la es va assolar la part de darrere, és a dir, era un perill habitar-la i per aixó José Àrias va
demanar permís a l´Arquebisbat de València per a vendre-la i construir-ne una
de nova en els terrenys annexos, propietat de l´esglèsia i on ja s´estaven
realitzant les obres de l´actual patronat(3). I va ser aquesta la raó i no cap altra, segons José Àrias, per la qual
no s´arribà a plantejar la seua reforma: no hi havia diners ja que el patronat
es feia amb l´esforç i el treball dels benicoletans que de forma voluntària i
de franc el construiren.

En
canvi si es venia la casa abadia, que durant la Guerra civil havia estat la
seu del Comité local de Benicolet, se´n podia fer una de nova i ajudar en el
que es poguera a la construcció del patronat.
Es va posar preu a la casa i es va correr la veu de què es venia i com
he pogut comprovar hi hagué més d´un interessat en comprar-la (4). Però només
Alejo Climent Martínez va pagar els “18000
duros” que demanaven. Les 90000 pts, com diu Josep Àrias, serviren per a
sugrafar la construcció de la nova Casa-Abadia- juntament amb una minsa
aportació de l´Arquebisbat-, el cost de la qual pujà al voltant de les 110000-
120000 pessetes- 700€-. La diferència es pogué assumir perquè José Àrias pogué
contractar obrers i pintors de Carcaixent, el seu poble, que van consentir que
se´ls pagara la diferència en terminis assumibles per al pressupot
parroquial.(5) La nova Casa-Abadia o rectoria quedà enllestida el 1961 i en
aquell moment sí deuria ser una de les
millors del poble, si parlem de
comoditats, ja que comptava amb tots el serveis d´un casa burgesa moderna, estructurada en passadís amb habitacions a un costat i
l´altre , terrassa i jardí, banys, cuina i aigua corrent que s´extreia amb
motor del pou del patí, quan al poble no sé si algú tenia accés a estos
serveis; altra qüestió ben diferent és que amb posterioritat els seus propietaris i responsables hagen
deixat arruïnar de fet un patrimoni que
tants esforços va requerir dels benicoletans que posaren il.lusió i treball en la seua construcció.

Tot seguit es parla de la creació de la Cooperativa Vitivinicola
Sant Joan Baptista, de la qual ara s´acomplixen
50 anys de la seua construcció, també realitzada a tandes de jornals(6), essent primer president i un dels principals impulsors Hilari Martínez
i no es fa cap referència a què un dels problemes principals del moment fou on construir-la i el debat que això
comportà. Ningú estava disposat a oferir
un camp prop del poble per a les instal.lacions de la Cooperativa degut al
valor superior que estos bancals tenien
o podien tenir, o al poc preu que s´anava a aconseguir degut al caràcter de
servei públic que La
Cooperativa tindria.
Doncs bé, a tots se´ls ha oblidat qui va “vendre” el bancal per a la Cooperativa a canvi
d´una quantitat de cabuda de vi, però sense rebre ni una pesseta per un camp
que temps després seria considerat
solar: el camp pertanyia Alejo Climent Martínez que va ser l´únic dels molts productors
de raïm de vi que tenien bancals en la
zona que es va fer avant i va oferir el terreny per a la construcció de
l´edifici de la
Cooperativa.

Doncs açò se li ha oblidat al cronista i als historiadors que
tampoc s´hi han preocupat de contrastrar,
a partir de fonts pròpies i de fonts orals, alguns aspectes, encara poc
explicats,però si coneguts pels ciutadans de més edat de Benicolet, al voltant
de la Guerra Civil
i la repressió franquista posterior. Ho dic perquè, en primer lloc, es fan ressó del fet que 6 benicoletans moriren al front

o en combat però no esmenten els noms, en canvi si que sabem els
noms dels morts a la Guerra de Cuba 40 anys
abans. Preguntant a la gent de més edat ho hagueren pogut saber i publicar. És
el major nombre de morts que per causes béliques ha patit el nostre poble i si
hagueren mort lluitant en el bandol franquista els seus noms hagueren quedat
inmortalititzats a la creu de “caidos
por Dios i por España” que es va dibuixar a la façana de l´esglèsia on
només hi havia la inscripció de “Jose
Antonio, Presente”.

Tanmateix però, van morir en les trinxeres que defensaven la II República,
règim constitucional i legal per democràtic, elegit i votat pel poble i per això foren
condemants a l´oblit i les seues famílies i correligionaris al “silenci culpós” que els vencedors
imposaren sobre els vençuts d´un
conflicte provocat per un complot
cívic-militar que organtiza el Cop d´Estat de juliol de 1936. Aquest Cop
d´Estat va fracassar provocant la Guerra Civil i la Revolució social en
prendre el poble les armes per a fer front als rebels contra el règim
democràtic republicà, fets que foren
l´origen i la justificació de la Dictadura Franquista
que s´allarga fins a 1977 quan unes noves
eleccions democràtiques, que no s´havien convocat des de febrer de 1936,
començaren a restablir el sistema parlamentari de llibertats i de convivència que hui ens regis (7).

He
recercat qui eren aquest benicoletans
morts en els diversos fronts de guerra, aci hi ha els noms o parentius d´ells ja que algun dels cognoms no els he
pogut confirmar.

TEODORO CATALÀ ALBORCH. Mort al front de Toledo. Soterrat a Polán.

JUAN CANET CLIMENT. Mort a la Batalla de l´Ebre.
Desaparegut.

JOSÉ CATALÀ DOMENECH.

JOAQUÍN ALBORCH CATALÀ.

JOAQUIN (POVIL?). Fill de Batiste Povil.

JOSE (DE JAUME?).

In memoriam.

Josep
Màrius Climent Prats. Vespra de Sant Joan de 2008

(1) CALZADO ALDARIA, Antonio. ENTRE LA NIT I EL MARASME. La Vall d´Albaida, 1939-1952.
Ed. Germania, Alzira, 2005. cap. 2 La Reconstrucció de les fonts. Pàgines 32-33.Llibre
d´obligada lectura si es vol coneixer el nostre passat recent. El seu rigor cièntific i volum documental
fruit d´un treball d´anys fan d´aquesta una obra molt recomanable per tal
d´entendre com s´imposà i es desenvolupà
el règim franquista a la Vall
d´Albaida i també per a estudiar la naturalesa del mateix règim.

(2) FERRANDO FRANCÉS, Antoni, Breu història de
la comunitat parroquial de Benicolet ( segles XVI-XXI) dins Benicolet en
festes, 2005, ps 18-35.Citat per Soler i Jordà a BENICOLET, pag. 171.

(3) Entrevista realitzada a Josep Àrias Pellicer
el 2007.

(4) Testimoni oral d´Alejos Alborch.

(5) Entrevista
a Josep Àrias.

(6) SOLER
i JORDÀ. BENICOLET, pàg. 171

(7) BENICOLET. ibidem, pag. 165. CALZADO
ALDARIA, Antonio..Entre la nit i el Marasme. pag. 19-24.