Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

2 de novembre de 2018
0 comentaris

El teorema axial de l’eclesiologia d’Urs von Balthasar, Lectio divina de Josep de C. Laplana

Hans Urs von Balthasar (Lucerna, 1905 – Basilea, 1988) és un dels teòlegs més grans del segle XX. Va ser jesuïta entre 1928 i 1950, però va deixar la Companyia per fundar l’institut Secular “Societat de Sant Joan”. Balthasar va ser un dels grans absents del Concili Vaticà II, però la seva consigna “Cal ensorrar els bastions” va estar molt present en tots aquells que volien una Església més dialogant i paticipativa. En contrast amb una teologia eclesiàstica en ús que fragmenta en tractats i matèries diferents el dogma cristià, Balthasar proposa sempre una visió global de grans relats i de grans síntesis. La seva gran trilogia es diu: Glòria o Estética teológica (7 vols.),Teodramàtica (5 vols.) Theologica(3 vols.). 

Una reflexió teológica sobre l’Església no es pot fer a base de fragments extrets del NT per recolzar les institucions de l’Església, el primat de Pere, la Jerarquia, els set sagraments, etc. Cal arribar a l’ànima de l’Església i endinsar-se en el fet vivent de Jesús i de la constel·lació que es va formar al seu voltant. L’Església no té ni ha de tenir llum pròpia, sinó que reflecteix, com la d’un sistema solar que té per centre Jesucrist, “Llum del Món”. L’eclesiologia ha de néixer a partir d’aquesta constel·lació de deixebles, en la qual brilla i a partir de la qual podem conèixer la lluminosa figura de Jesús.

Aquesta comunitat de deixebles, seguidors enamorats de Jesús, l’anomenem Església, que no és mai un fet social, una societat per molt perfecta que vulgui ser, una estructura jurídica o cos estàtic, sinó una communiodinàmica amb carismes diferents i contrastats, impulsats tots ells per l’Esperit Sant.

Balthasar dibuixa el seu teorema eclesial com si fossin els quatre punts cardinal o una creu: el principi petrí o de Pere, el paulí o de Pau; el principi joànic, el deixeble estimat de Jesús i també el carisma de Jaume, el germà del Senyor. Aquests quatre apòstols no són uns exemples que cal imitar, sinó per damunt de tot són typos en el sentit més fort de la paraula grega, “shapes”, que diuen els anglesos. Segells matrius que marquen i donen forma a l’Església de tots els temps i per sempre.

No hem esmentat encara el principi bàsic, el que es troba a la confluència dels quatre carismes contrastats, de vegades en tensió, que hem enumerat abans. Aquest principi bàsic i fonamental és el principi marià, el de Maria la “Mare del Senyor”, que aplega amb un amor embolcallant els deixebles en el cenacle on reben l’Esperit Sant.Balthasar descriu el principi marià com el més bàsic. El centre de l’Església no és Pere, sinó María en comunió i en sintonia amb la qual rebem l’Esperit Sant.


Balthasar creu que el teorema axial es podria amplificar amb molts altres carismes que també són importants en els evangelis. Esmenta la funció de Josep, pare legal de Jesús, el seu silenci i la seva docilitat a fer efectius els plans de Déu; el carisma de Maria Magdalena, “apostola apostolorum”, el de Marta, Maria i Llàtzer, els cordials amics de Jesús, els carismes de Nicodem i Josep d’Arimatea; el de Maties, que arriba a l’apostolat per sorteig, i fins i tot el de Judes, el prototipus dels traïdors de tots els temps. Tots ells formaren part de la constel·lació de Jesús i podrien ser ocasió d’altres axiomes diferents. Balthasar sempre obre camins i mai no tanca les portes que ell obre.


1.    El Principi Marià
El principi marià és el comú denominador de tots els seguidors de Jesús. El cor o l’ànima de Maria queda compendiada en el Fiat de l’Anunciació, en la humilitat de ser serventa de Déu del Magníficat,  i sobretot en  aquell “Maria conservava  totes aquelles coses en el seu cor i les meditava“ (Lc 2:19)  fent-les vida de la seva vida. Tot i que a vegades tant ella com Josep se sentien sobrepassat  i “no comprenien…” (Lc 2:49), com sovint ens passa a nosaltres. 

Maria va donar un cos humà al Fill de Déu perquè el Verb de Déu pogués ser home entre els homes i inserir en la història humana el Regne de Déu. També el deixeble i l’Església discipular han de prestar la seva carn, el seu cos i la seva ànima a Jesucrist perquè, per obra de l’Esperit Sant, Jesús s’encarni en ella cada dia i l’obra de Jesús continuï fermentant la història de la Salvació.


Per a Balthasar la mariologia no pot ser mai una enginyosa lletania de grandeses, glòries i privilegis aplicats a Maria. Al llibre Assaigs Teològics, el tractat dedicat a escatir la funció de Maria en la història de la Salvació, es titula significativament  Sponsa Verbi. L’extraordinària funció de Maria en l’obra redemptora de Crist no radica en el fet material de ser la mare biològica de Jesús, sinó en la seva relació esponsal amb la Paraula de Déu encarnada en el seu si. “Benaurat el ventre que et va portar i els pits que t’alletaren! Benaurats, més aviat els qui escolten la Paraula de Déu i la guarden” (Lc 11-27, 28). El fet carnal, “la carn no serveix per a res” (Jo 6:63). “La teva mare i els teus germans són aquí i et busquen. Qui és la meva mare i els meus germans? Aquell qui faci la voluntat del meu Pare, aquest són la meva mare, els meus germans i germanes”. (Mt 12:47). El lloc de Maria en la Història de la Salvació, en el dia a dia de l’Església i de l’ànima, és crear i nodrir l’ambient càlid femení i maternal on es realitza l’encontre i l’assimilació de la Paraula encarnada de Déu.

     

  1. El principi petrí

És evident que l’Església no és Pere i només Pere, un Pere que ofega i exclou tots els altres carismes suscitats a l’entorn de Jesús. Tanmateix, tots els altres carismes, per  voluntat de Crist, han d’existir dins la comunió de Pere, com a roca sobre la qual Crist edifica la seva Església (Mt 16:18) i també per la missió rebuda, després d’un incisiu examen d’amor, de pasturar les ovelles i els anyells de Crist (Jo 2: 15-17). Pere encarna la missió pastoral: ser pastor i anar al davant d’una ramada sovint difícil de mantenir-ne la unitat, esperonant les ovelles més ressagueres i frenant les més agosarades i creatives perquè el ramat no es dispersi ni es perdi cap ovella. Pere és l’apòstol dels componiments que no satisfan ni els uns ni els altres, ha de practicar habitualment allò d’“una de calç i una de sorra” per a salvaguardar la unitat que Jesús desitja amb tot l seu cor “ut omnes unum sint” (que tots siguin u), que no es trenqui la túnica inconsútil de Jesús, que càpiguen tots sense que no es trenqui la xarxa. 

Qui més mals de cap ocasiona a Pere és Pau. Pere, en el seu apostolat al litoral de Joppe, havia impulsat l’agregació dels pagans no jueus a l’Església. Recordeu la història del centurió Corneli (Ac.10), però a Antiòquia canvia de direcció i topa amb Pau. Quan van arribar-hi els jueucristians de Jaume que exigien la dietètica jueva, el menjar kosheri altres costums jueus als cristians no jueus, Pere, que abans mantenia una praxis oberta, va canviar de bàndol i Pau va saltar. Diu: “Me li vaig oposar obertament perquè era notòriament reprensible… El qui va constituir Pere apòstol del circumcisos, féu igualment amb mi per als circumcisos” (Gal 2:7, 11-12). La dificultat d’entesa de Pau amb Pere era mútua. Pere valora els escrits de Pau com ambigus amb punts difícils de comprendre, que molts tergiversen” (2Pe 3:15-16).




  1. El principi paulí



Tot el ministeri de Pau està travessat per l’espasa, que és el seu emblema iconogràfic: “M’he fet jueu entre els jueus i gentil entre els gentils… m’he fet tot per a tots per amor a l’evangeli” (1Cor 9: 20-27). La seva vida va estar més esquinçada que la de Pere, precisament pel gran zel que el movia. “Impendam et superimpendam, em vendria com esclau i em tornaria a vendre per les vostres ànimes” (2Cor 12:15). Pau, el gran lluitador de la llibertat evangèlica, constata que el seu evangeli no acaba d’arrelar, precisament pel seu zel itinerant. Quan ell se’n va arriben altres amb un altre evangeli. “Jo sóc de Pau, jo d’Apol·lo, jo de Cefas, i jo de Crist. És que Crist està dividit? Pot ser que Pau ha estat crucificat per vosaltres?” (1Cor 1:12-13).



El Crist que predica Pau no és exactament el dels evangelis, que encara eren tradicions orals i no existien com a escrits fixes. Pau s’ha informat bé sobre Jesús i ha investigat pel seu compte. Als seus sermons inclou “loghia” de Jesús que no surten als evangèlics canònics. Diu, per exemple: “Recordeu les paraules del Senyor Jesús, quan Ell mateix va dir: Fa més feliç donar que rebre” (Ac 20:35). El Crist que predica Pau és global i concentrat en el fet de la crucifixió, la resurrecció i la glorificació. Aquest Jesús ell l’ha extret de la lectura dels profetes i l’ha experimentat en els tres anys que va viure en soledat al desert (a l’Aràbia) on va rebre il·luminacions extraordinàries del “misteri guardat en el silenci de Déu durant segles i manifestat ara”, va tenir coneixement d’“allò que l’ull no ha vist mai ni l’orella ha sentit i que ens ha estat revelat per mitjà de l’Esperit, ja que l’Esperit ho escruta tot fins les profunditats de Déu” (1Cor 2: 9-10). Pau és un enamorat de Jesucrist (“Charitas Christi urget nos. L’amor de Crist ens impel·leix” (2Cor 5:14) i se sap cridat a evangelitzar i compartir el seu evangeli: “Ai de mi si no predico l’evangeli!” (1Cor 9:16). Però Pau no vol ser un franctirador, per això abans de començar qualsevol missió va anar a Jerusalem a veure Pere i Jaume, el germà del Senyor “per tal de no córrer en va”, i els va exposar “l’evangeli que no m’ha transmès cap home sinó que l’he rebut per una revelació de Jesús” (Gal 1:11). Els apòstols aproven l’evangeli de Pau i el confirmen com a apòstol entre els pagans. Qui serà capaç de frenar Pau d’ara endavant?



Pau se sap cridat per Jesús a traspassar fronteres i a anar sempre més lluny. L’amor que sent per Jesucrist i “aquest crucificat” (1Cor 2:29) l’esperona sempre endavant. Ell no se sent cridat a batejar, a exercir cura d’ànimes, a procurar pacientment un creixement harmoniós dels fidels, que ha suscitat (1Cor 1:17) sinó a predicar “on el Crist no ha estat  anomenat, per tal de no edificar sobre el fonament d’altri (Rm 15:20). El carisma de Pau és el d’obrir camins perquè l’evangeli arribi fins als extrems de la terra. Pau és impacient i inquiet de mena. Ha estat elegit apòstol al marge dels Dotze de manera carismàtica, per això ell es considera “tamquam  abortivus… com un avortó i el més petit de tots els apòstols” (1Cor 15:8-9). La posició carismàtica de Pau dins les coordinades eclesials és singular. Pere a Roma, Joan a Efes i Jaume a Jerusalem tingueren successors naturals. Pau no. Únicament un cristià pot sentir-se hereu de Pau per analogia i sempre la seva vocació carismàtica necessitarà del reconeixement i de la comunió amb Pere. Curiosament Pere i Pau van morir a Roma en unes mateixes circumstàncies. El martiri a Roma els va agermanar, ells que eren tan diferents: tanmateix, la memòria cristiana ha llimat les diferències i constitueixen una unitat, com si fossin  bessons. Pere i Pau presideixen i encapçalen el col·legi apostòlic, són els “archichoreus” els que dirigeixen i marquen el pas del cor apostòlic. Pere és la pedra i el fonament, Pau el Doctor per antonomàsia. Formen un quid-unum.






  1.  El carisma de Joan

El principi joànic és tan essencial dins el teorema axial de l’Església com el de Pere i Pau, talment que, sense el carisma de Joan, l’Església deixaria de ser communio per esdevenir estructura o màquina propagandística. Joan és per damunt de tot el “Deixeble que Jesús estimava”. Balthasar accepta la diferència de persones distintes entre Joan el fill del Zebedeu, que era galileu, i el Deixeble estimat, al qual la tradició també ha anomenat Joan, que era de Jerusalem i que tenia accés lliure a la casa del Summe Sacerdot, Caifàs. Aquest Joan i Andreu, el germà de Pere, pertanyien al grup de deixebles de Joan Baptista, i allà van conèixer Jesús, que també pertanyia al grup, on rebia el renom de “l’Anyell”, per la seva mansuetud en contrast amb el caràcter fogós i contundent del Baptista (“Ecce agnus Dei”). Al cercle religiós del Jordà, com en el conegut del Qumran, es conreava una teologia mística i simbòlica, de dicotomies llum-tenebres, mort-vida, i del significat del vent, del foc, de l’aigua, del pa, del vi, etc.

 

En aquell ambient Joan el Deixeble va intimar amb Jesús. El quart evangeli, escrit pel Deixeble o pel seu entorn més pròxim, comporta moltes al·lusions aplicades a Jesús de la teologia mistica del Jordà. Quan Jesús abandona el grup del Baptista, després de la forta experiència del baptisme, Joan i Andreu el van seguir a Galilea “Rabbi, ubi habitas? Venite et videbitis. Venerunt ergo et viderunt et apud eum manserunt. Erat quasi hora decima. Mestre on t’allotges? Veniu i veureu. Hi anaren i veieren i van romandre amb ell. Eren com les quatre de la tarda” (Jo 1: 35-40). Aquell “vine i veuràs” i aquell “romandre” marquen l’essencial del carisma de Joan. El Baptista era l’amic de l’Espòs (Jn 3:29), però l’Espòs de veritat és Jesús. Joan, ja vell a Patmos, a l’Apocalipsi, descriu “les Noces de l’Anyell” i l’Església com a Esposa. Joan és l’únic que reporta el logion de Jesús: “Manete in dilectione mea” (Jo 15:9). El carisma de Joan és precisament aquest romandre perseverant en l’amor. Al final del seu evangeli Joan torna a l’inici del seu seguiment amb Jesús. Jesús diu a Pere: “Segueix-me”, Pere es gira i veu el Deixeble que Jesús estimava i li diu: “Senyor, i aquest què?” Jesús li respon: “Si vull que es quedi fins que jo vingui, a tu què? Tu segueix-me. Així es va difondre el rumor entre els germans que aquell deixeble no moriria…” (Jo 21:19-23). Ell és l’amor que roman, “la caritat major que no passarà mai”, de què va parlar Pau (1Cor 13:13).

Joan estableix una relació molt especial amb Pere. Pere és el “ministeri”, la responsabilitat pastoral, Joan és l’amor del deixeble envers el mestre. Jesús, abans de confiar el ministeri pastoral a Pere, li reclama “un amor més gran que els altres”. El ministeri exigeix sempre un amor més gran. Ben significativament els Sinòptics anomenen Pere “Bar-Jonas”, en canvi, el Quart li diu “Simó, fill de Joan” (Jo 21:15), suggerint una relació de filiació del govern pastoral envers l’amor joànic. Pere i Joan corren tots dos cap al sepulcre el matí de Pasqua. El deixeble corre més i arriba més aviat, però deixa que Pere entri el primer. “Aleshores entrà també el Deixeble, va veure i va creure” (Jo20: 1-9). El carisma de Joan encarna l’amor contemplatiu, que sintonitza immediatament amb Jesús i esdevé perspicaç, intuïtiu. A l’aparició del llac de Galilea, és el Deixeble que enmig de la foscor i de la boirina descobreix: “És el Senyor”. Pere, que anava nu, es va cenyir la brusa i es tirà a l’aigua (Jo 21:7-8). El de Pere i el de Joan són dos principis que van molt junts, Pere necessita l’amor joànic per a respondre adequadament al Senyor, però Joan conserva la seva missió, que és diferent de la de Pere. Pere no pot absorbir Joan. És impossible reduir l’amor al ministeri, a la pastoral, a l’apostolat, a l’activitat.


Una altra característica, i no és la menor, del principi Joànic és que el Deixeble va rebre la Mare de Jesús a casa seva. Jesús, morint, no va confiar la seva mare a la parentela, com era el més natural, sinó al Deixeble estimat. I també el cristià, només al costat del Deixeble, podrà viure intensament el principi marià que és central dins l’Església. La vida dels religiosos o la monàstica pot ser petrina o paulina, però eminentment és joànica, la de l’amor més gran, que rep Maria a casa seva com a Mare.

Ha estat dit que el Catolicisme Romà és exageradament petrí, com el protestantisme és paulí i l’Ortodòxia és joànica. És una caricatura, però que té un fons de veritat. L’ecumenisme no serà fer prevaler un principi sobre un altre, sinó el d’aprofundir i revitalitzar molt més el principi marià per trobar entre tots un nou equilibri.

 

  1. L’Església de Jaume

Aquest principi és el més difícil de definir o, més ben dit, no ha estat mai ni ho estarà ben definit. Els evangelis parlen de dos apòstols que es diuen Jaume, i Pau i els Actes n’esmenta un altre “Jaume, germà del Senyor” que tenia un cert rang apostòlic. Balthasar, en dissenyar el carisma de Jaume, es refereix principalment al germà del Senyor com a cap de l’Església de Jerusalem,. L’Església de Jaume és l’Església de la Circumcisió, real o metafòrica. Jaume personifica l’Església que se sent lligada a la Llei i a les obres que prescriu la Llei. En els temps apostòlics l’Església dels jueus conversos era la majoritària amb escreix.

Quan els apòstols i Pere abandonen Jerusalem, cap a l’any 43, s’hi queda com a cap de la Comunitat Jaume, el Germà del Senyor. Hi havia el seriós perill d’instituir en l’Església un “califat” de parents de Jesús, per això els evangelis retreuen sovint la incredulitat i oposició a Jesús de la seva parentela. Amb tot, en els moments de la crucifixió la parentela era a Jerusalem per defensar Jesús i Maria era al peu de la creu. Després de la Resurrecció els parents del Senyor perseveraren al cenacle al costat dels apòstols (Ac 1:14) i ja no es mogueren de Jerusalem.

L’experiència de la venda obligatòria de les propietats i l’establiment d’una caixa comuna, en l’expectació del pròxim retorn del Senyor, va ocasionar la bancarrota de la comunitat, que hagué de dependre de la subvenció de les esglésies filials. Si haguessin preguntat a Pere o a Pau quina era la primera comunitat cristiana, la mare de totes les altres, haurien respost decididament que era la de Jerusalem i que tot cristià tenia l’obligació de contribuir al seu sosteniment, perquè les altres comunitats no jueves només eren una prolongació d’Israel.

De l’àmbit de Jaume no tenim més escrits canònics que la carta de Jaume, germà del Senyor, escrita entre l’any 50 i 60, i la de Judes, “germà de Jaume” al qual va succeir, en raó del “califat”, com a cap de l’Església de Jerusalem. Amb la caiguda de Jerusalem i la Guerra del 70-73. La comunitat judeocristiana fou dispersada i quedà polvoritzada en multitud de grupuscles en països i ambients semites, d’on sortiren multitud d’apòcrifs, plens d’extravagàncies i d’heretgies. Les heretgies més impensables neixen precisament d’aquests grups fanàtics de Llei.

Els membres de l’Església de tots els temps que podríem emmarcar en el carisma de Jaume serien els cristians legalistes, els que s’aferren durament a les tradicions i rebutgen els carismes de Pere i sobretot el de Pau, són els integristes que es troben a tot arreu -catòlics romans, protestants i ortodoxos. Balthasar creu que aquesta sensibilitat cristiana ha de tenir també un lloc dins els eixos eclesials, per poc que conservin quelcom del principi marià.

Però hi ha més. L’Església no obtindrà la seva plenitud fins que “els israelites als quals pertanyen la filiació, la glòria, l’aliança i les promeses, i el Crist segons la carn” (Rm 9:2) entrin a formar part de l’Església com a “Ecclesia ex Synagoga” fraternalment unida a la “Ecclesia ex genitibus”, que són les dues formes matrius de l’Església. L’Epistola als Romans cap. 9-11, parla del misteri d’Israel i de la promesa irretractable que ha rebut de Déu. La conversió d’Israel significarà la plenitud de l’Església volguda per Déu. Com és evident això va per llarg i marcarà un altre equilibri de forces i carismes eclesials, en què Josep i el Baptista tinguin molt  més joc. 

De moment el principi de Jaume està bastant vacant, fora dels cristians tradicionalistes i de les petites comunitats de jueus-messiànics, acollits dins l’Església Catòlica o les Protestants.

Són jueu convertits que no volen renunciar a les seves arrels nacionals i religioses jueves i troben en el cristianisme un desenvolupament carismàtic de la seva fe. Celebren el Sabbat, que el fan acabar amb l’eucaristia cristiana dominical. Són un tast per endavant de l’Israel de Déu que finalment reconeix el Messies. 

Pom d’articles (2)
08.04.2008 | 12.07
QUART DE POBLET
07.10.2009 | 6.27

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.