Ahir, mentre redactava la crònica del que va ser el sopar, sabia que m’oblidava d’algú important. efectivament, va ser tancar l’ordinador i vindre’m al cap el nom de la persona: Paolo (Pablo) Orfino. Era l’alumne que compartia taula amb la resta dels que ahir vaig anomenar. Es diu Paolo -son pare és italià- No l’he tingut mai d’alumne però sé que sol perdre a alguns dels jocs d’avui dia. Paolo, disculpa’m per l’oblit d’ahir.
Bé. Ara toca seguir amb la crònica "amagada". Quan vam arribar al restaurant, el primer incident va ser que un grupet d’alumnes perderen "unes claus" -ja sabeu com són de despistats- i no veges la que armaren per trobar-les. Amb la llum dels`telèfons mòbils pogueren recuperar-les. Una vegada recuperades "les claus", ens endinsàrem al restaurant. Començà la nit, el sopar -alguns quasi no provaren res del que hi havia-, la música, les fotografies, els viatges al serveis -les xiques de dos en dos i els xics de cinc en cinc-, etc. És una cosa que no entendré mai. Fins i tot, algunes i alguns eixien al jardí dels voltants del restaurant. I un cop servides les postres, la professora encarregada repartí els tíquets per a la beguda -sols tres per cap- previ pagament de 9 euros. Preu, al meu entendre, abusiu per tractar-se de gent jove que encara no aporta guanys a casa. Bé, si Déu vol, tal dia farà un any. Que tingueu molta sort en la vostra vida. Moltes besets.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De dues en dues per no trencar la tradició; la necessitat de reafirmar la depedència per part de les femines en que quatre ulls veuen més que dos.
O mal de molts; consol de babaus?
.