És molt preocupant que una norma que l’ha aprovat el Parlament de Catalunya, que l’ha aprovat, i modificat, però l’ha validat també el Congrés dels Diputats com a fruit d’un pacte polític, i després s’ha aprovat en un referèndum, és a dir, que té una força innegable, acabi rebutjada en alguns punts importants. Jo crec que és perfectament legítim reivindicar aquest contingut… que per a molta gent és massa però per a molts d’altres encara és poc. En tot cas i des del punt de vista democràtic és el que es va aprovar i manifesta la voluntat del poble de Catalunya. A més a més, quant sents gent que va intervenir en el pacte constitucional i en tota la Transició, entre els quals n’hi ha que van treballar en la redacció del text constitucional, que et diuen que amb una mentalitat més àmplia aquest Estatut cap dintre de la Constitució… aquesta és una raó de més perquè Catalunya digui prou i es faci sentir.

Veig que hi ha molta gent respectable per les responsabilitats que han tingut o pel coneixement que poden tenir del que va ser el pacte de les autonomies que diuen que s’ha acabat tota una etapa. És possible que l’etapa del pacte constitucional s’hagi acabat. El que veig és que el debat de l’Estatut ha desgastat la gent i que ha radicalitzat les dues postures extremes. Però tampoc no hauríem de caure ni en el desencís ni en el desencoratjament. Si aquest procés ens ha portat molt de desgast… descansem. Però tornem-hi , sobretot, perquè crec que és necessari per al país que ara no ens quedem simplement en el descontent, sinó que el que hem de fer és continuar treballant.

Sí que he notat un cert procés en els últims anys d’una visió una mica més crítica vers Catalunya, sobretot des que va començar tot el debat de l’Estatut. Però no ho he notat tant com podria haver-se notat perquè Montserrat, malgrat tota la dimensió catalana que té, és vista en els monestirs d’Espanya amb simpatia. Tenim unes relacions fraternes, i si l’actitud no és tan crítica ni hi ha més desafecció és pel que Montserrat ha fet de servei en els monestirs de l’Estat espanyol.

L’origen de la vida monàstica, l’opció que un fa per entrar en un monestir, és una opció per viure la vida cristiana i la persona de Jesús amb una dimensió de pregària i amb una dimensió de vida en comunitat. Això, que és el que va portar sant Benet a fer-se monjo, continua atraient gent avui en dia.

.Hi ha monestirs i monestirs, això és veritat. N’hi ha que estan més separats de la societat, del que es viu fora del monestir. I monestirs que, com Montserrat, estan molt implicats en la societat. Jo acostumo a dir que aquí a Montserrat vivim entre el desert i la plaça del mercat. És a dir, entre buscar l’espai i un clima de solitud per a la vida contemplativa i de pregària i la plaça de mercat, que és allà on la gent viu, treballa i comparteix les seves preocupacions i els seus problemes. Montserrat ho és molt, això, tant per la gent que puja aquí i que nosaltres rebem com per la projecció que té Montserrat a través de les publicacions, del web, del museu, de l’escolania… el nostre és un monestir molt vinculat a la societat i en concret a la societat catalana, tot i que no únicament perquè nosaltres estem molt connectats internacionalment.

Som un monestir que viu el que es mou en el pensament actual i intenta confrontar-se amb aquest pensament i, és veritat, intenta fer veure certes incongruències que hi poden haver amb el pensament actual.

Evidentment un monestir que no tingués tot això tindria una vida molt més tranquil·la. Però qui ingressa a Montserrat ja sap en quin monestir va. Això comporta implicacions a nivell que s’ha d’estar més present en els mitjans de comunicació, que la gent et ve més a demanar una opinió. Comporta a nivell de comunitat una activitat molt gran, perquè aquí hi ha molts monjos molt actius en aquesta dimensió social. Tot plegat això fa que de vegades no tothom comprengui l’activitat de Montserrat, en el sentit que n’hi ha que pensen que com a monestir hauríem d’estar més en el desert que en la plaça del mercat. En canvi, tenim suports majoritaris en el sentit que se’ns agraeix que fem aquest servei, un servei que nosaltres, de fet, vivim com una coherència amb la vocació de monjo i d’altra banda com d’un servei a l’Església i a la societat.

Jo faria una puntualització. Tinc la impressió que les persones no estan gaire secularitzades perquè la dimensió religiosa de la persona hi continua sent. La persona té una sèrie d’interrogants quan es posa a pensar i busca. Té uns desitjos de plenitud i felicitat i busca satisfer-los. Es planteja com afrontar el sofriment inevitable de la vida …o busca espais d’asserenar-se interiorment o la bellesa d’un paisatge, de la música o d’una obra literària. En el fons és una recerca religiosa en sentit ampli . Després, en tot cas, el cristianisme ofereix una resposta a aquests desitjos a partir de l’Evangeli de Jesús i hi ha gent que ho veu i hi ha gent que no. Hi ha una tendència creixent a fer-se una religió o una espiritualitat a mida: hi posen una mica de budisme, una mica de cristianisme …..

Jo diria que més aviat va en augment. Aquesta és una de les grans paradoxes, que molta gent es pensava que l’ateisme seria l’evolució natural de la societat i ara resulta que la dimensió religiosa torna a prendre molta força en la societat.

La crisi hi pot influir, però jo diria que aquest creixement del sentiment religiós es dóna abans de la crisi. Cal destacar que mai com ara hi ha tants científics que són creients.

Jo crec que el creixement del sentiment religiós de la societat comença amb força quan comencen a caure els mites de transformació del món, el marxisme, per exemple. Malgrat tot, sí que crec que la crisi econòmica porta molta gent a replantejar-se coses i afavoreix en molta gent el retorn de l’espiritualitat. En canvi, per un altre cantó, també és veritat que disminueix la gent que se sent vinculada a institucions religioses determinades i, en concret, a l’Església catòlica. Creix el desig religiós, però molta gent no sap trobar la resposta en les formes institucionalitzades de les religions.

Sembla com si hi hagués dues ribes que no acaben de trobar el pont per connectar: d’una banda hi ha el desig de religiositat, d’altra banda l’Església catòlica i el cristianisme en general tenen una resposta a aquest desig. Si agaféssim la imatge de la fam o de la set, des de l’Evangeli hi ha l’aliment per satisfer la fam o la set, però no acabem de trobar la manera de fer-lo arribar als qui tenen gana.

Tota la dimensió social que fa l’Església, i Càritas és la més important i la més emblemàtica, és molt valorada, però fàcilment es pot considerar això desvinculat de la raó per la qual Càritas fa aquesta tasca, que és una solidaritat fonamentada no només a nivell humanista, sinó en la consciència que tot ésser humà és fill o filla de Déu i que per tant té una dignitat sagrada, i que tota persona és digna de ser estimada, que seria el que Jesús anomena “manament nou”. I és això el que mou Càritas i que la diferencia d’una ONG. A Càritas hi ha un plus que mou i que fa que la gent s’hi doni amb abnegació. Darrere de Càritas hi ha aquesta visió cristiana de la persona humana.

Depèn de què s’entén per Església. A nivell més oficial es subratlla molt la tradició. Ara, si per Església entenem tota la gent que són batejats i tenen consciència de ser membres de l’Església… jo diria que l’immobilisme no hi és. Al llarg de la història això ha passat sempre: la part oficial de l’Església evoluciona, però sempre ho fa més lent del que la gent més de la base pot empènyer. D’altra banda, és veritat que la veu de l’Església parteix d’un llenguatge que costa més d’entendre a la gent d’avui. Cal buscar la manera de formar-se i anar a les fonts, a les motivacions profundes.

El llenguatge de l’Església és i ha de ser molt matisat i contrasta enormement amb el llenguatge mediàtic, de conceptes breus i sintètics d’avui dia. Fer formulacions sintètiques fa que se t’escapin conceptes importants. En tot cas, entenc que una assignatura pendent de l’Església és la comunicació. Cal trobar un altre llenguatge i uns altres mitjans.

Ara fa 25 anys els bisbes catalans van arribar a firmar un document titulat Les arrels cristianes de Catalunya. Jo crec que encara és vigent, tot i que s’haurien de modificar alguns aspectes, perquè la societat també ha canviat, però
en les línies fonamentals –i això es veu en el debat públic d’aquests dies– jo crec que dóna unes pautes que al meu entendre són plenament vàlides. En aquests moments, 25 anys després, no sé si es farà una relectura actualitzada d’aquest document. Jo aposto per fer-la perquè crec que l’Església a Catalunya no pot quedar al marge de la gent de Catalunya…

No m’ha sorprès la fermesa del Sant Pare. Crec que la imatge que s’havia donat d’ell quan era cardenal i al començament de la seva elecció potser era una imatge massa caricaturitzada de la seva realitat. Jo he tingut ocasió de parlar-hi en diverses ocasions, abans i després de ser papa, i és una persona que escolta i valora el que dius. Després ell reflexiona i actua fruit de les seves conviccions i
la seva vivència. En aquest sentit és veritat que en algun moment pot haver subratllat més la dimensió de la tradició més conservadora. Però per altra banda és una persona que està molt al dia del pensament dominant al món occidental i no defuig el diàleg i la controvèrsia civilitzada amb aquest pensament. Se’l considera dintre del món intel·lectual com una
persona molt profunda i molt preparada.

És admirable la valentia que ha tingut d’afrontar aquests temes tan lamentables i dolorosos de la pederàstia. Ara el papa treballa perquè les coses quedin ben clares i procurant el bé de les víctimes… i està buscant criteris més estrictes per assegurar-se que els candidats als seminaris i a la vida religiosa siguin adients.

Molts dels casos de pederàstia han estat protagonitzats per religiosos que van entrar massa joves, quasi nens, als seminaris, sense massa discerniment. El que ha passat és que en la selecció de candidats es va fallar… va fallar el procés, el coneixement previ de la persona i la valoració de si tenia les aptituds necessàries per arribar al grau de maduresa afectiva necessària. No es va fer prou estricte aquest control… que, d’altra banda, no era el criteri que s’havia donat, perquè jo recordo algun monjo que explicava que ja Pius XII deia que més valia que una persona que tingués vocació es quedés al carrer que no que una que no en tingués entrés a dintre, és a dir: sigueu estrictes. I això ha fallat.

Actualment el que es vol és tornar a assegurar la maduresa humana i psicològica de les persones. Evidentment que no es pot fer al 100% . Però hi ha d’haver una base suficient per ser capaç de viure en el celibat, de viure el que suposa el servei que fas com a capellà enmig d’una societat com la nostra que, de fet, no valora gaire el fet de ser capellà… per això d’una banda has de ser molt amable i mostrar un rostre i una realitat interior molt assequible i disponible, però d’altra banda has de tenir un pal de paller molt fort que t’aguanti: la maduresa, la fe, la pregària…

El principal motiu de satisfacció que tinc és veure que la comunitat és viva, que continua tenint candidats que se senten atrets pel nostre model de vida, que és una comunitat que mira d’anar a fons en la pregària, que mira d’anar creixent en la vivència fraterna, en la comunió i estimació entre uns i altres i mira de continuar oberta i acollidora amb tothom qui ve.

Sí, aquest és un altre aspecte que destacaria, la modernització i adequació de l’escolania als models més actuals, tant a nivell de formació com de les necessitats que tenen les famílies. Això ha comportat canvis en coses que eren molt tradicionals en l’escolania, i d’altra banda la continuació i la potenciació del diàleg i la col·laboració amb el món de la cultura, fonamentalment a través del museu, a través de les publicacions de la nostra editorial, i en l’àmbit de la música. Una altra cosa que hem intentat fer des de Montserrat és estar molt en contacte amb el món dels mitjans de comunicació. Per la mateixa raó: nosaltres creiem que com a cristians tenim un missatge que podem oferir i pot donar resposta a la gent, i aquest missatge, que no és de tancament sinó d’obertura, de diàleg, de creació i de cultura, ha
d’arribar a la gent. Per això hem invertit en temps i esforç per saber-nos explicar.