Nuclear?
Deixa un comentari
Era dilluns a la nit
Tot dormia,
menys els gossos i la ràdio.
Només alguna au nocturna
alçava el seu vol secret,
i el talp de la seva cofurna
treia tot just el musell.
El món dormia,
menys la ràdio i algun gos,
i alguna serp extraviada
entre la defensa i l’atac,
la fugida i la mossegada,
la plana oberta i l’atzucac.
Tothom dormia,
menys jo i la ràdio,
companys de viatge i de feina,
companys de penes, d’ais al cor,
junts si cal esmolem l’eina
i en plena nit descobrim l’or.
La natura dormia,
però no la radioactivitat,
brunzint dia i nit, brunzint sempre
dins la matriu sinistra de plom,
com un pecat amagat que nia al ventre,
corcant la terra mentre tot dorm.
[Lo Gaiter del Marroc, 20-21 de març de 1995]
“Quan penses que ja s’acaba, torna a començar…”. Això ho deia -ho cantava, ho cridava- en Raimon els anys 70, desesperat de les cuetades interminables de la cuca franquista que no acabava mai de morir i deixar-nos en pau.
Però no era l’únic papus d’aquell temps que revifa encara ara, de tant en tant, aquí i allà, com per recordar-nos constantment que no hi ha somni sense el seu corresponent malson que li fa de contrapès (i sovint, molt de contrapès, prou per arrossegar-lo cap al fons).
Últimament es tornen a sentir veus que vénen a defensar la “conveniència” de reconsiderar el “no” de fa unes dècades (“Nuclear? No, gràcies”, deia l’eslògan popular, tan contundent com irònic) a la indústria nuclear: a “l’ús pacífic de la radioactivitat”, com en deien els manuals, contraposant-lo a l’ús militar, al qual carregaven els neulers i la culpa tota de l’horror d’Hiroshima i Nagasaki, i obviant l’enllaç entre l’un i l’altre a través de la producció de plutoni, com a residu de les centrals nuclears.
Pel mig van venir uns quants accidents en aquestes centrals, que passaven per ser absolutament segures, i l’escalada va culminar amb el de Txernòbil, que ens va posar a tots al caire del desastre, i als defensors de l’ús pacífic de la radioactivitat se’ls van acabar els arguments…, o els van congelar, en espera de temps millors.
Ara devem estar en un d’aquests “temps millors” (qui sap si un dels períodes en estat de xoc col·lectiu que el capitalisme aprofita per col·locar els seus productes, com denuncia la Noemí Klein al seu llibre La doctrina del xoc), perquè els mateixos o nous adeptes de la causa nuclear tornen a insistir amb la vella cançó, i encara arrodonint-la amb alguna estrofa nova, com ara que ens “alliberaria” de la dependència del petroli (com si l’urani no en creés, de dependències…) i altres raons precisament de caire ecologista: cágate, lorito!, que diria el Rubianes.
Deixin estar, sisplau, els arguments ecologistes, que encara pendríem mal, i deixin de banda un moment els arguments economicistes (¿és de debò que ens volen fer creure que -tot comptat i debatut- l’electricitat d’origen nuclear és “barata”?), i contestin aquesta pregunta tan senzilla: el problema de l’eliminació, o reprocessament, dels residus nuclears està resolt, sí o no? No hi està, oi que no? (Fa tot just un parell de dies el diari informava de la decisió del govern -el govern de l’Estat, se suposa, que aquí el nostre no hi pinta res- de permetre emmagatzemar “temporalment” -sí?- deixalla radioactiva a la mateixa central d’Ascó, la instal·lació que acaba de rebre una sanció milionària per la fuita radioactiva que va patir els primers mesos d’aquest any i de la qual no va informar fins que se li va descobrir).
Doncs quan tinguin aquest tema resolt en podríem tornar a parlar, si tan interessant troben que és fer-ho. Però mentrestant, facin el favor de no explicar-nos més sopars de duro.
[La figura de l’entradeta és la foto (captada a través del telescopi STX instal·lat a bord del satèl·lit de raigs Yohkoh) d’una enorme central nuclear que hi ha a l’espai exterior, que supera en capacitat uns quants milers de milions de vegades la de totes les centrals nuclears de la Terra juntes, arriba a una temperatura de 20 milions de graus en el nucli i se li calcula una vida útil de 5.000 milions d’anys, a partir d’ara. El problema que té aquesta central és que l’energia que produeix és gratuïta…
Font: www.espacial.org/astronomia/sol/sol1.htm]
Les coses ni comencen ni acaben. Són un flux. I per això estem vius. L’energia solar flueix per nosaltres i això ens permet estructurar-nos, pensar, reproduir-nos i decidir fer tot un seguit de coses que, malauradament (o no) necessiten d’ingents quantitats d’energia. Per exemple, fabricar l’ordinador d’amdós, connectar-nos-hi, escriure-hi amb il·luminació (de baix consum, això sí)… És aquest el terreny de joc, o no?