L'Hereu Riera

Arran de la plorada mort de l’eminent etòleg i primatòleg Jordi Sabater Pi, la setmana passada Televisió de Catalunya va recuperar una entrevista que li havia fet Ramon Pellicer poc temps enrera, i en la qual el naturalista barceloní es mostrava poc benèvol en la seva mirada sobre el continent africà i la petja que hi han deixat i hi deixen els europeus, sobretot.
—Com en diuen, els fang, de l’home blanc?
—”L’home-que-mata-els-altres-homes-sense-motiu”…
El professor Sabater Pi, que té en el seu haver descobertes tan importants com la constatació que els ximpanzés fabriquen eines rudimentàries per poder trobar menjar, i que es transmeten aquests coneixements de pares a fills, considerava que el descens de població d’algunes subespècies d’aquests animals fins a límits propers a l’extinció era, tenint en compte la proximitat genètica amb l’espècie humana, una agressió comparable al genocidi entre grups humans.
Aquesta agressió es concreta, avisava el vell professor, no tant en la caça furtiva, encara que també és un important problema, com en la desforestació, l’ocupació de l’espai que els era propi i la destrucció dels seus hàbitats.
És el mateix que adverteix la doctora Charlotte Uhlenbroek adés i ara en les seves nombroses obres de divulgació -la seva sèrie per a la BBC Cousins, de títol ben explícit, és una meravella-, en realitat deixeble de la primatòloga Jane Goodall, de qui va ser ajudant durant un temps: el perill de retrocés de les poblacions de primats és l’avanç (imparable?) de les poblacions humanes, per un costat, i per l’altre dels negocis de l’home blanc, que van invariablement lligats a la destrucció…, sobretot quan operen lluny dels seus propis territoris, on no existeixen les restrictives lleis proteccionistes del medi vigents als seus països respectius, i poden fer i desfer al seu gust sense impediments i sense testimonis.

Fins aquí hem parlat dels primats, però què passa amb el seu cosí? Per què Àfrica no aixeca el cap? Com és que tants africans s’embarquen en l’aventura de travessar l’Atlàntic amb cloves de nou que moltes vegades on els porten és al fons del mar? Quin futur l’espera, aquest continent?

Diuen que tots nosaltres, com a espècie, venim de l’Àfrica. Però el cert és que, d’ençà que l’home europeu el va “descobrir” (o “redescobrir”, si voleu), el continent negre no ha parat, entre l’intervencionisme més descarat i desorbitat, amb l’excusa d’una suposada “civilització” (i traduït en espoliació dels recursos naturals, el segrest dels habitants físicament més forts per dur-los a l’esclavatge a Amèrica, la divisió arbitrària de territoris, sense respectar per a res els mapes ètnics anteriors, etc), i la indiferència total: l’abandó del continent un cop se’l va haver espremut bé, deixant a la seva sort els habitants originals amb els seus problemes, sovint complicats per la manifasseria europea, com va passar amb les terrorífiques matances entre tutsis i hutus a la zona dels Grans Llacs, d’antic domini belga; o amb la pandèmia de la sida, que s’ha vingut a afegir a les velles endèmies com la malària, el tifus, la malaltia de la son…
Si l’home occidental, europeu, va anar a l’Àfrica amb la noble intenció de posar-hi ordre (algú l’hi havia demanat?), o amb la menys noble d’implantar-hi un ordre nou, al seu gust, es pot apuntar un fracàs estrepitós, perquè el desori és general, l’economia un desastre, i la classe política no fa la feina que hauria de fer. La cançó diu que Àfrica és un lleó adormit, i que un dia es despertarà:

“A la jungla, terrible jungla,
dorm el gran cap el Lleó,
i els homes d’avui esperen
que s’alci fort el Lleó”…

Però el cert és que el lleó no es desperta. La majoria de països africans, enfonsats en tots els indicadors internacionals de productivitat i de benestar de la població, no se’n surten, i la gent jove que se sent amb prou força i ganes prova de fugir, cap al Nord, cap a l’Europa rica.
Cap a l’Europa rica però totalment desequilibrada, dominada per uns personatges carregats de diners i amb l’ambició sense fronteres de fer-los produir i d’anar encara més carregats de milions, d’invertir-los en negocis rendibles, allà on sigui: tant se val que siguin a l’Àfrica, en mines a cel obert o en tales massives d’arbres que deixin la selva pelada, irrecuperable. El món és per a ells un gran camp d’operacions comercials (més o menys legítimes, més o menys espúries: no ve d’aquí), un camp on invertir i guanyar, per amassar grans fortunes i viure amb elles la gran vida. I per fer-se al capdavall la il·lusió, gràcies a les lleis de successió, de perpetuar-se en una dinastia familiar: que el seu regnat financer continuarà en la persona del seu hereu, i després en el fill d’aquest, i així successivament…

Els desheretats de la terra, mentrestant, van fent la viu-viu, mirant-se l’espectacle impotents. I les ONGs, saturades de projectes i atabalades amb tanta feina per fer, es mouen incessantment amunt i avall del planeta, de nord a sud i de sud a nord, mirant de tapar les ferides que els opulents inversors d’enèsima generació van provocant per allà on passen.

[_{Foto de l’entradeta: Festimatge, www.fotofilmcalella.org}]