L'Hereu Riera

Qui té por del decreixement que plantegen els “objectors del creixement” per evitar situacions com aquesta?
La pregunta la feia el 19 de juliol a través del diari en Santiago Vilanova, president de l’associació Una Sola Terra, i la situació a què es referia la pregunta és la que tindrà a partir d’ara, després de l’obertura al trànsit del túnel de Bracons, la Vall d’en Bas i per extensió el Parc Natural de la Garrotxa -al qual aquella hauria d’haver quedat totalment integrada- i la resta de paratges de la comarca, que, els que van lluitar els anys 70 per protegir-los, diu Vilanova, no ho van fer “per veure’ls convertits en un parc temàtic al servei dels turistes de cap de setmana que fugen de la metròpoli barcelonina”.
El dit acusador del veterà ecologista assenyala tant els tecnòcrates, que “intenten justificar amb paràmetres economicistes el que els ecòlegs lliures de pressions espúries han qualificat d’aberració i d’irreversible destrucció d’uns paratges únics”, com els polítics, les institucions, els empresaris i els mitjans de comunicació, les reaccions entusiastes dels quals davant la inauguració de l’eix Vic-Olot “demostren fins a quin punt ens trobem davant d’un monopoli radical en la manera d’entendre l’ordenació territorial”; i assenyala també de passada, pel seu silenci còmplice, “els geògrafs i biòlegs que controlen l’anomenat Observatori del Paisatge”.
I assenyala així mateix, responent la pregunta plantejada, “les entitats bancàries, els clústers agroalimentaris, els nucleòcrates, els favorables als transgènics, les companyies elèctriques…”, els mateixos que “han trepitjat els drets dels consumidors i que ara malden per controlar la sortida de la crisi”.
Malgrat el poder omnímode d’aquests grups, tanmateix, Vilanova augura que el decreixement acabarà esdevenint una aspiració de la societat civil “desencisada dels partits polítics, còmplices d’un capitalisme sense ànima i deshumanitzat”.
Però, perquè esdevingui un objectiu de la societat civil, primer cal que aquesta conegui què és el decreixement. Què és? En què consisteix? I com s’aconseguirà implantar-lo?

Vilanova ja avisa en el mateix article que el decreixement no implica, de cap manera, un retorn a la societat preindustrial, sinó un salt cap a l’economia ecològica, o bioeconomia; un canvi de mentalitat tan revolucionari, diu, com la visió del món copernicana respecte a l’anterior, de Ptolomeu, que posava el món al centre de l’Univers, una revolució que en aquest cas “comportaria [sic, en condicional] que l’entorn ja no fos un subconjunt de l’economia, sinó que l’economia quedés supeditada a les lleis de la naturalesa”.
I es tracta, compte, de la darrera oportunitat per frenar el canvi climàtic i per construir un país habitable i convivencial que no permeti com el model actual abusos d’autoritarisme i feudalisme polític disfressats de modernitat.
Molt bé. Però com s’hi arriba, a construir el nou model?, quina és la recepta?
Segons Vilanova, cal repensar el progrés amb valors no productivistes ni desenvolupistes; cal estalviar, reciclar, practicar un consum raonable, just i solidari; donar suport a les energies lliures, netes, descentralitzades i amb accionariat popular; utilitzar el transport públic i ferroviari, i exigir que sigui eficient; reclamar que l’agricultura sigui biològica, optar per una democràcia de base; i redifinir les institucions i repensar el concepte de PIB en funció del nou paradigma.
Déu n’hi do! Tenim per davant una bona feinada… Però, amb tots els respectes, em penso que aquesta no és la qüestió de fons. Vull dir -i en Santi Vilanova ho deixa clar en la seva exposició- que tots aquests factors enumerats són per fer-los treballar junts, perquè tinguin força, i oposar-los a una altra gran força, colossal, que va en la direcció contrària (al capdavall de la qual hi ha el canvi climàtic irreversible i probablement el desastre final). Aquí hi ha dues preguntes que voldria plantejar:
Primera: suposant que tot plegat s’aconsegueixi com s’imagina el president d’Una Sola Terra i que vagi en la direcció correcta, d’implantar un altre model, ¿hi serem a temps, tenint en compte les presumibles resistències a vèncer del model present?
I la segona és: al mateix temps que es construeix aquest nou model, ¿no seria igualment necessari, i potser més productiu i tot -i qui sap si més ràpid- desmuntar l’altre model, el vigent actualment, el que patim nosaltres i la terra?
Si el model actual, d’una minoria poderosa i rica, dominant, amb una sèrie de peons al seu servei (entre ells els polítics còmplices del capitalisme sense ànima que practica aquesta minoria), és fruit de l’acumulació de capitals a les seves mans, i aquesta és fruit alhora d’un sistema hereditari que divideix el món entre una minoria d’hereus rics i una majoria de desheretats, canviant aquest sistema hereditari, que és l’arrel del problema, canviaria també forçosament el model: el desmuntaria.
Fent els dos canvis alhora (i aquest últim està a les mans dels legisladors, tinguem-ho molt en compte), potser faríem el canvi de model que reclama en Santi Vilanova, i sobretot, potser el faríem a temps, abans no sigui massa tard.

[_{Imatge: www.tunnelbuilder.es}]