Gallardo Gallardón
Deixa un comentari“El PSOE em recorda Detritus Perfectus”
(Alberto Ruiz Gallardón, al Congrés de Diputats, 12 de febrer de 2014)
[Comentari de text:
Si les referències literàries del ministre de “Justícia” (a Espanya les cometes a l’hora d’escriure la paraula “justícia” haurien de ser preceptives, si més no en els mitjans de comunicació no subjectes a la teranyina del Partit Pijopopular) són com aquesta, si són d’aquest nivell, ¿de què ens hem d’estranyar?
És clar que tampoc hem de deixar de tenir en compte que l’Imperi del qual aquest personatge d’espesses celles i de ment més espessa encara és fidel servidor (i un dels més rematadament carregosos, a hores d’ara) és un Imperi dibuixat com el que van imaginar els grans Goscinny i Uderzo, però en aquest cas dibuixat amb molt mala traça, i sobretot sense gens de gràcia, cosa que no vol dir que no faci riure.
En fa tant, de riure, que hom no aconsegueix entendre com és possible que se l’hagi pogut pendre seriosament tanta gent i durant tant de temps. Que ho hàgim fet (ves quin remei!) les tribus que l’hem hagut de suportar s’ha d’entendre, perquè el càstig físic, psíquic i moral ha sigut descomunal. Però… ¿i les cancelleries europees?, que no tenen ulls a la cara? Com és que han deixat aquesta bèstia sense morrió campar al seu aire, mossegant totes les bestioles tancades amb ella a la seva gàbia peninsular?
Parlàvem del senyor ministre, però: Si aquesta era la figura progre del PP, com tothom assegurava durant la seva etapa de presidente de la Comunidad primer i després d’alcalde de Madrid, quan figurava com la jove promesa del Partit, ¿com no han de ser uns carques rematats tots els altres?
Tot i que és descendent del músic Isaac Albéniz i cosí de Trinidad Jiménez, que fou ministra socialista d’Afers Exteriors en el gabinet de l’odiat ZP, últimament tothom es recorda més aviat de la família de la seva dona, filla del ministre franquista Utrera Molina (present l’altre dia a l’enterrament de la mòmia de Blas Piñar), el qual va formar part del primer govern del somicaire Arias Navarro, l’inventor del fantasmagòric “Espíritu del 12 de Febrero”, que va prendre el nom del dia de 1974 en què el vell dirigent feixista va fer el seu discurs explicatiu a las Cortes de Madrid.
Resulta, doncs, que en el mateix lloc i data, però de l’any 2014, el noi Ruiz Gallardón va viure una jornada no menys gloriosa amb la votació secreta entre ses senyories sobre l’eventual retirada, proposada pel PSOE, de l’avantprojecte de llei de l’avortament perpetrat per ell i discutit per tothom, dins i fora d’Espanya, i fins i tot per figures destacades del seu propi partit: la votació li va ser favorable, i va donar peu a una de les més tristes i patètiques imatges que s’han vist en aquella Cambra (i això que són unes quantes…!).
Lo milloret de la sessió, tanmateix, ens ho va oferir el mateix ministre, quan prengué el micro, prengué la paraula i, dirigint-se a la bancada enemiga, va deixar anar això: “Amb vostès s’ha manifestat contrària a la Ley de Reforma del Aborto la dirigent del Frente Nacional francès, Marine Le Pen… Jo, si fos de vostès, em preocuparia“.
És absolutament delirant! Ho vaig veure en el programa del Gran Wyoming a La Sexta, “El Intermedio” (que diuen que està a punt de desaparèixer, per cert…, potser hi ha Algú a qui no li agrada), i no m’ho podia creure. Qualsevol amb dos dits de front entendria que si FINS I TOT una ultradretana com la senyora Le Pen no està d’acord amb el projecte de llei presentat pel ministre espanyol, ÉS ELL, que s’hauria de preocupar, més aviat, oi? Però aquell cap de carbassa, que té tan clara la noció de justícia com la de la justíssima Noció espanyola, no ho veu pas així…
Per tancar l’apunt com l’hem obert, una cosa que ha quedat clara, d’aquest nou xou del cor de populistes del Dr Rajoy, és que la tribu irredempta dels catalans, així que es treguin de sobre d’una vegada el domini abassegador (però mai complet) del Miniimperi castellà, tindrà la possibilitat de dotar-se d’una Justícia que sigui digna d’aquest nom, i no pas l’escarni que ens fa empassar (i en la seva imperial llengua) la seva impresentable administració.
«Soy una médico pediatra que acaba de terminar una guardia de 24 horas sin dormir y mi capacidad de entendimiento puede estar algo mermada, pero… ¿He entendido bien? ¿Va usted a obligar a mujeres a tener hijos con malformaciones graves para luego abandonarles a su suerte sin ayudas económicas para la mayoría de estas personas?
Como pediatra he conocido a muchas familias con hijos nacidos con malformaciones graves, bien porque no se conocía su condición antenatal o bien porque los padres, conociendo la malformación, decidieron voluntariamente seguir adelante. Le puedo garantizar que en los casos graves los pacientes y sus familias pasan auténticos calvarios, con múltiples cirugías largas y complicadas y con largos periodos de estancia en unidades de cuidados intensivos para luego ser dados de alta con secuelas y tener una calidad de vida, en muchos casos, nefasta. Usted habla de derechos: si hubiera vivido de cerca algún caso sabría que estos niños sufren mucho física y emocionalmente, y desgraciadamente, precisamente por ser niños, en algunos casos son objeto de ensañamiento terapéutico por no querer rendirnos a su enfermedad. La mayoría de estas familias acaban desestructuradas, con problemas de salud física y mental y con problemas económicos, por no recibir suficiente ayuda por parte de las administraciones. Le invito a que pase el postoperatorio de una cirugía cardiaca de una cardiopatía compleja en la unidad de cuidados intensivos (pueden ser meses) día y noche con una familia, para saber de qué estoy hablando.
Ya dejando de lado mi parte humana y médica y poniéndome en la postura política (que afortunadamente no soy), esta medida ahorrará dinero en abortos practicados por la sanidad pública y ganará votos conservadores (además de desviar la atención), y como no van a dar ayudas a las familias no supondrá mucho gasto…, pero las cirugías, estancias hopitalarias, consultas, rehabilitación, bajas por depresión paternas, etc… cuestan mucho, mucho dinero: se lo digo en el idioma que Ud. entiende.
Hasta ahora llevo los recortes con indignación como el resto de los españoles e intento no opinar de economía, porque no es mi campo. Hasta hace dos días no sabía lo que era la prima de riesgo. Ahora ha entrado usted en mi campo y sólo puedo sentirme frustrada y con ganas de llorar.
¿De verdad que como ministro de justicia no tiene nada mejor que hacer? Hay muchos ladrones, defraudadores y demás calaña (no tiene que buscar usted muy lejos) que deben responder ante la justicia y los ciudadanos. Céntrese.
¿Le había dicho que estaba saliente de una guardia de 24 horas? ¿Sabía que según las leyes europeas es ilegal, y que en España nos las saltamos “a la torera”? ¿Algo que opinar como ministro de justicia? Es demasiado fácil hablar desde la ignorancia».
Una Pediatra con ganas de llorar