L'Hereu Riera

A primers de maig se’ns va anunciar, en una d’aquestes aparicions de la Santamaría posteriors al consell de ministres, un nou passeig militar del corró parlamentari popularista, iniciativa que de llavors ençà, atesa la dinàmica embogida d’aquesta gent, ja ha quedat colgada per altres amb el seu propi poder destructiu, però aquella que dic presenta uns aspectes insidiosos que la fan particularment destacable: aquesta vegada es tracta d’arrogar-se la facultat d’expropiar els terrats comunitaris de les cases de pisos urbanes a fi i efecte que les companyies de telefonia mòbil puguin instal·lar-hi, sense cap possible oposició popular (del poble), les antenes que donen cobertura a aquests ginys que en diem mòbils i als quals estem tots majoritàriament enganxats, per necessitat, per plaer o per vici.

Sorprèn, no cal dir-ho –tot i que ja hem vist unes quantes mostres d’aquesta paradoxa–, que un govern que va de liberal per la vida sigui tan extremadament intervencionista, quan li convé. «S’imaginen què hauria dit el PP», escrivia a propòsit d’això el periodista Jofre Llombart, incidint en aquest matís, «si un govern d’esquerres (o un del PSOE) hagués aprovat una llei que permet expropiar terrasses per posar-hi antenes? Haurien sortit comparacions amb règims bolivarians i referències a Chávez i Castro».

L’altre aspecte tenebrós d’aquesta perpetració legislativa del PP és la intromissió en l’àmbit municipal, en la qual sembla que troba especial fruïció: només cal recordar la laminació –via legal, no faltaria sinó, que estem a l’Imperi de la Llei!– de competències en aquest nivell administratiu feta a través de la reforma de la Llei d’Administracions locals, perpetrada també a final de l’any passat i que ha rebut tota una bateria de rebuigs, entre ells el de la Generalitat de Catalunya, que l’ha portat al Tribunal Constitucional (l’espanyol, ai!) per invasió (una més) de competències.
 

Fins ara, continua dient en Llombart, «hi havia la possibilitat de fer un mínim d’oposició a la instal·lació barra lliure d’antenes i, per exemple, si hi havia la intenció de col·locar-ne una a les portes d’una escola, l’Ajuntament de torn reaccionava en contra i intentava frenar-ho. Ara, amb el tradicional amor que aquest executiu ha mostrat sempre per l’administració local, el Ministeri d’Indústria els ha tret qualsevol competència perquè puguin dir-hi la seva. I és clar, si ni tan sols un consistori pot tossir a les empreses de telefonia perquè darrere seu hi tindrà el cosí Estat de Zumosol, què podran fer els veïns?».

Aquest episodi m’ha recordat tres exemples anteriors [cfr. “Tres patètics postulants”], d’ara fa quatre anys, de la penosa situació de dependència dels municipis, en una administració de l’Estat muntada segons un esquema absurd, “de dalt a baix”, quan hauria de partir precisament dels municipis, que és el nivell més proper als ciutadans, i per tant també als contribuents, sense els recursos dels quals no hi hauria Estat que valgués, oi?

Els casos a què em referia són els de la ciutat de Barcelona, aleshores amb Jordi Hereu d’alcalde, que es va empescar uns surrealistes “Jocs d’hivern” per fer bullir l’olla (com abans ho havia fet, o intentat, amb el Fòrum de les Cultures de l’inefable Joan Clos, i abans amb els Jocs Olímpics dels alcaldes Maragall i Serra); el segon és la ciutat de Vic, on hi va haver un gros enrenou amb la negativa de l’alcalde Vila d’Abadal a estirar més el braç que la màniga amb les prestacions socials, com a protesta per la manca de recursos municipals (una plantada que li va comportar, no cal dir-ho, tota mena de desqualificacions, provinents fins i tot del mateix gabinet progressista de Rodríguez Zapatero); el tercer cas era el d’Ascó, la vila de la riba de l’Ebre que té en terreny municipal una central nuclear i que, també per boca del seu batlle, es va “oferir” a l’Estat perquè l’escollís per fer-hi el “cementiri” on s’havien d’enterrar els residus radioactius de totes les centrals nuclears del territori estatal…

«Fa poc em van proposar d’apuntar-me a una llista del Facebook que en diuen “Ja en tenim els collons inflats de la merda que deixen anar sobre Catalunya”. Abans ho haguessin dit,  doncs!, perquè, a la merda habitual que ens cau a sobre, en forma de difamacions, mentides i insults d’una xenofòbia anticatalanista desbocada, ara pretenen afegir-hi la merda física que evacuen les centrals nuclears de tot l’Estat, els residus radioactius que ningú sap on s’han d’entaforar, perquè no hi ha manera humana de reciclar-los».  Això ho escrivia un servidor el gener del 2010. Quatre anys més tard, el Govern espanyol, que casualment també és del PPSOE, com llavors, s’acaba de cobrir de glòria fent dues empastifades més, beneïdes per la seva reconsagrada legalitat vigent o per vigir: d’una banda, ha deixat amb el cul a l’aire una bona colla d’incauts que va convèncer temps enrere perquè invertissin en energies renovables (en la solar, sobretot), i que ara es veuen forçats a tancar les instal·lacions que van aixecar amb els seus estalvis, i sense possibilitat de recuperar aquells diners; i per si no n’hi havia prou, la maquinària recaptatòria estatal (sempre tan valenta amb els petits) s’ha empescat un impost per cobrar l’electricitat dels que se la produeixen mitjançant plaques solars, al marge de la xarxa elèctrica.

L’altra malifeta, també imposada al miserable nivell dels municipis deixats de la mà del déu Estat, que tan lluny i tan avall queden vistos des de la talaia madrilenya, consisteix a retirar les ajudes a les plantes de tractament de purins –unes set o vuit a tot Catalunya–, de manera que la quisca, quan sobreïxi dels dipòsits d’emmagatzematge, tornarà a la terra, i a través de la terra als aqüífers i als rius.

¿De quina cosa “no legal” diu que no vol parlar amb “el senyor Mas” aquell tal Mariano Rajoy que fa de president del Govern espanyol i de guarda jurat de la Finca espanyola?