L'Hereu Riera

Sota el títol “Empresaris per la independència”, trobo en el blog d’en Carles Ribera aquesta lacònica entrada:

Quan
les coses interessants les diu, o les escriu, algú altre, el millor
que pots fer és recomanar a la gent que vagi a llegir l’altre.
L’entrevista d’Andreu Mas a Jaume Vallcorba Tura, vicepresident del
Cercle Català de Negocis, és impagable, i com que és impagable la podeu
llegir de franc clicant aquí
______________________________________

Això d’avui és un bucle com una casa de pagès (l’entradeta d’en Carles Ribera és la meva entradeta), però no és un contuberni. Es tracta simplement que cada vegada més gent arribem a la mateixa conclusió lògica: l’Estatut que ens cal és la declaració d’independència (no és res original: ho han fet molts pobles abans que nosaltres) i la constitució d’un Estat Català.
I quan a aquesta conclusió hi arriben els empresaris, vol dir que estem parlant de diners, i per tant, contra allò que solen dir al Parlament de Catalunya (i a qualsevol fòrum o debat on es parli d’emancipació nacional) els partits i partidets que intenten distreure l’atenció i evitar lo inevitable, no estem parlant de qüestions “¡dentitàries” ni metafísiques, sinó “d’allò que interessa realment la gent”. Oi, Porta Perales, Fernándezes Díaz, Riveras i tutti quanti?

Quan, enmig d’aquest irritant anar i venir de declaracions i contradeclaracions de personatges i de partits, d’aquí i d’Espanya, sobre la conveniència o no de fer una manifestació “preventiva” contra la previsible sentència del Tribunal Coñstitucional Español, que presumiblement retallarà encara més l’Estatutet i tal i tal, Pasqual, o bé de fer-la a pilota passada, si seria una “pressió necessària” (Carod-Rovira/Puigcercós), o una “coacció intolerable” i una “provocació” (la Meseta), en el primer cas, i si serviria de res, en el segon, és absolutament d’agrair que surti algú com el vicepresident del Cercle Català de Negocis i digui, primer, que amb aquests socis que tenim a Espanya no hi ha negoci que valgui; segon, que sense ells és evident que aniríem millor, i que amb ells és evidentíssim que no podem anar sinó a pitjor; i tercer, que la independència de Catalunya no solament és desitjable, sinó possible. I fent un passet més enllà, que és inevitable.
No la podran evitar ni tan sols amb els tancs de la Brunete (no la mediàtica, sinó l’altra, la de debò, la que mantenim amb els nostres impostos): “No els poden treure. La Unió Europea i l’OTAN no permeten que l’exèrcit ataqui la pròpia població civil. A més, a partir del primer moment que sortissin els tancs, els diners marxarien de la Borsa de Madrid, que s’ensorraria”, diu el vicepresident Jaume Vallcorba, i posa d’exemple el precedent de la invasió de Geòrgia per les tropes russes, que van haver d’acabar fent marxa enrera perquè la borsa de Moscou perdia cada dia 13.000 milions d’euros. Una altra cosa seria que Espanya no considerés els catalans com a “població civil pròpia”, que constituiria l’argument definitivament aclaridor…
Confio, dilecte lector, que hauràs clicat l’entrevista -i si no ho has fet, et recomano que no te la perdis- de l’Andreu Mas al senyor Vallcorba Tura, però vull acabar el post amb aquest fragment de diàleg:
—A la seva web hi ha un recull de frases, una d’elles prou certa: “Sense diners no hi ha llibertat”.
—M’agrada molt una altra que diu: “Si lluites pots perdre, però si no lluites estàs perdut” La nostra associació té aquest esperit de lluita, de fer alguna cosa pel país.
Confio, així mateix, que els nostres polítics, tan enfeinats en mil collonades i a estirar cordetes, tinguin una petita estona per perdre i parin una mica d’atenció a gent com el nostre home que:
a/ diuen les coses clares.
b/ no tenen por.
_________________________

[_{A la foto, Ramon Carner, president del CCN (www.anoiadiari.cat)}]