L'Hereu Riera

Avui m’ha arribat a la bústia de casa la Memòria d’activitats del grup Mifas corresponent a l’exercici 2007, a dins de la qual hi havia inserit el Full Informatiu de l’associació de Girona (entitat que vindria a ser la ‘casa gran’ de la discapacitat a les comarques gironines, com diria segurament l’Artur Mas si en fos president -electe o quasi).
Però no és pas de discapacitat ni dels discapacitats, que vull parlar, sinó d’un detall que hi ha al final de la informació sobre la inauguració del nou Centre ocupacional i de recursos Pere Llonch, a Vilafant (que en el seu moment, el divendres 18 de juliol -ja va bé que la data tingui connotacions positives, tanmateix-, va tenir molt de ressò a la premsa del país), recollida a la Memòria, i que vull destacar per dues raons: perquè aquest detall es troba precisament en l’origen de la notícia, ja que en va ser en bona part la causa -la causa primera-; i perquè és una prova fefaent que els petits canvis són poderosos, i que ho podrien ser -ho poden ser- encara molt més.
Vegem aquest retall del final de la notícia del dia donada pel Diari de Girona:
“Del
cost total de construcció i adequació del centre, 532.000 euros han
estat subvencionats pel Departament d’Acció Social i Ciutadania de la
Generalitat i la resta, s’ha repartit entre aportacions privades i
públiques, així com dels recursos propis del Grup Mifas i un 20% del
cost total gràcies a l’herència d’un antic soci de Mifas, Pere Llonch,
que va llegar bona part de les seves propietats a Mifas“.

Tothom està d’acord que heretar està molt bé, que és una gran sort per a qui li toca, i que té conseqüències positives immediates per als seus beneficiaris. Deixant de costat els típics i tòpics comentaris babaus en el sentit que és “una moma, una ganga” i altres expressions igual d’originals, sospitosament semblants a les que es deixen anar el dia de la rifa de Nadal, per exemple, el cert és que aquelles afirmacions sobre la bondat de l’herència són indiscutibles, irrefutables. Aleshores, si és així, quan es dóna el cas, la pregunta lògica és: i per què no es dóna el cas sistemàticament? Tothom està d’acord que l’herència és positiva, una cosa excel·lent, però ningú no fa res per universalitzar-la, per convertir-la en un dret general, una peça normal -no pas excepcional ni restringida- del funcionament del sistema: una peça normal, que no pot deixar de ser-hi, perquè és molt important -encara més: imprescindible, vital.
Si tan bo és rebre una herència, un llegat -qui gosaria discutir-ho?-, el llegat dels que se’n van, ¿per què ha de ser un dret reservat a uns quants -a uns quants afortunats-, en lloc de ser-ho per a tothom?
Hi ha un gros problema que ho impedeix, ara com ara, i és -per dir-ho de manera succinta- l’estupidesa humana. Però, contra la coneguda opinió tan pessimista del senyor Einstein, vull pensar que algun dia deixarà de ser un obstacle insalvable.
Els petits canvis són poderosos, i poden ser-ho perfectament més que l’estupidesa, la mesquinesa i la miopia juntes.

Aquest és el text, resumit, de la notícia publicada per GironaNoticies.com:

“El
delegat del Govern a Girona, Jordi Martinoy, el secretari general del
Departament d’Acció Social i Ciutadania, Jordi Rustullet, l´alcaldessa
de Vilafant, Pepi Comalada, i el president de Mifas, Pere Tubert, han
inaugurat el centre ocupacional i de recursos Pere
Llonch, situat a Vilafant.
“El centre, de 20 places, té com a
finalitat impulsar la capacitat professional de les persones amb
discapacitats físiques per ajudar-les a la seva inserció laboral, i es troba en uns terrenys cedits per l’Ajuntament de
Vilafant, a la urbanització Els Olivars, al costat del geriàtric i de
l’escola especial Mare de Déu del Mont. Pere
Tubert durant el seu parlament ha destacat la predisposició
‘immediata’ de l’antic consistori, presidit per Paulí Fernández (CiU),
d’oferir els terrenys i la rapidesa de la gestió per tirar endavant el projecte.
“L´objectiu del centre és impulsar la capacitat professionals i les
habilitats en l´àmbit de la formació ocupacional de les persones amb
discapacitat física per preparar la seva inserció laboral. Alhora, des
del centre també es tindrà cura de les necessitats d´autonomia personal
i de salut dels usuaris i es convertirà en la seu social de Mifas a
l’Alt Empordà. El cost del centre ha estat d’1.365.447 euros, 532.000
euros dels quals han estat subvencionats pel Departament d’Acció Social
i Ciutadania i la resta, amb aportacions privades i públiques, així com
dels recursos propis del Grup Mifas i un 20% del cost total gràcies a
l’herència d’un antic soci de Mifas, Pere Llonch, que va llegar bona
part de les seves propietats a Mifas.
“La inauguració ha tingut tres mesos més tard de la data prevista”.

Aquesta era la crònica periodística. Però és molt més llegidora la d’en Quim Bonaventura, el segon de bordo, que la feia des de dins en el seu blog amb aquella conya marinera tan seva, fina com un pinzell, i que afusello a continuació (igual com he fet amb la foto, feta per ell mateix el dia de la inauguració, a la qual un servidor no va poder assistir):

“Ja està fet. Avui a les 11 del matí hem inaugurat el Pere Llonch a
Vilafant. Penjo algunes fotos dels moments, de la gent que ens ha
acompanyat; representació d’aquí, d’allà i de més enllà. Dos socis de
MIFAS han tallat la cinta, com és costum a la casa. Sembla que
l’edifici ha agradat, els colors, l’entorn, el poble, l’acolliment del
poble, etc.. A l”Empordà ja se sap. El dia ha estat magnífic i MIFAS
ha obert un altre equipament, na fent. Des del Pere Llonch també es veu
molt bé el Canigó, passa el mateix a Riudellots on hi ha l’altre
centre. La muntanya és venerada per tots els catalans, però ara ens la
guarden els francesos. MIFAS s’hi acosta de mica en mica”.