L'Hereu Riera

Aquest gener es compleixen 50 anys de la Revolució cubana, però també 50 anys de Revolució: fa mig segle que dura… Fa poc l’escriptor Josep M Fonalleras es qüestionava, a la seva columna d’opinió, aquesta aparent contradicció (el sintagma “revolució permanent” recorda el del “partit revolucionari institucional” mexicà, per exemple, un altre cas d’oxímoron, diguem-ne), i es va plantejar novament a la xerrada-col·loqui que va tenir lloc dissabte passat a la biblioteca pública de Salt (magnífic equipament municipal, per cert: espaiós, assequible, accessible, amb moltes obertures vidrades que deixen passar la llum del sol), a l’edifici de l’antiga fàbrica Coma Cros: “50 anys de Revolució cubana, 50 anys construint socialismes”. Presentats per l’inquiet Sebas Parra en nom de l’entitat organitzadora, “Amigues de l’Alba”, la xerrada la va encetar Carlos Fernández Liria, professor de Filosofia a la Complutense de Madrid, i la va completar un històric de la Revolució cubana: el moncadista i membre del “Movimiento 26 de Julio” Pedro López Trigo, que va acompanyar el Comandante Fidel i el Che Guevara en l’atac al quarter Moncada, a Santiago de Cuba, el juliol de 1953 (que els hi va valer una estada gratuïta al penal de la Isla de Pinos, excepte a una cinquantena llarga d’ells, que van morir després de ser torturats, un cop fracassat l’assalt i capturats els guerrillers pels soldats regulars).
La xerrada la podeu seguir sencera al vídeo d’aquí dalt, servit per Imatges per a la Solidaritat, però en voldria destacar uns passatges concrets, que fan pensar. Per exemple:

El catedràtic de la Universitat madrilenya va plantejar la seva
intervenció fent un contrast entre la situació de Cuba, amb tots els
seus problemes, i la dels països més manifestament capitalistes: no va
negar pas que el país antillà té molts problemes, i molt greus, però
els va anar enumerant (la manca d’habitatges, agreujada pels huracans,
la falta de llibertat de premsa, els presos polítics, la baixa
producció, etc) per oposar-hi un “y tú más”, és a dir, que per cada un
d’ells els països capitalistes presenten el mateix problema, per bé que
sota una altra forma, però encara augmentat, multiplicat. És més: mentre a Cuba una
dificultat és una dificultat, i tothom ho té clar, aquí al nostre món
els problemes i les solucions “es confonen”: el problema és alhora la
solució, i viceversa. “Ens caldria un ‘Barri Sèsam’ per aprendre a
distingir què és una cosa i què és l’altra”, va dir. En el nostre
sistema de “llibertats polítiques” no hi ha presos polítics perquè en
realitat és un sistema tancat i vetat als que podrien crear-li
problemes, i els que l’acaparen farien un cop d’Estat abans que
deixar-hi entrar a segons quins candidats incòmodes o perillosos [*]; la
premsa occidental, diguem-ne, és tan “lliure” com cínica, ja que en
realitat està lligada de mans i peus pels seus propietaris; en aquest
sistema, “els bancs atraquen els ciutadans que en són clients”, etc,
etc.
És un argument correcte, aquest? Un sistema no deixa pas de ser
dolent pel fet que el seu oponent sigui pitjor, crec. No trobo que sigui un raonament convincent, no pas per a mi, almenys.
Tampoc em va fer el pes l’anàlisi en la qüestió
mediambiental: segons un gràfic fet per una Universistat nordamericana
-i el professor Fernández va insistir en aquest punt, per la garantia
d’imparcialitat que suposava-, Cuba és l’únic país del món que entra en
els índexs de sostenibilitat: és “un model del que ha de ser un país
sostenible”, una afirmació que em sembla força discutible, perquè no
està clar que ho sigui perquè els seus dirigents ho hagin programat així.
Aquí en Carlos va
referir-se a la qüestió dels balseros que fugen del país per anar a
parar als EUA, on els reben amb els braços oberts (a diferència
d’altres, com els chicanos, els espaldas mojadas mexicans, que els reben a trets, “i no com a herois”,
com remarcaria també Pedro Trigo en la seva intervenció posterior), que
se’n van no pas per motius polítics, com diuen els anticastristes, sinó
per accedir als nivells de consum dels veïns capitalistes, cosa
comprensible, “perquè no són tontos”, va dir, i va rectificar tot
seguit: “no tenen per què ser més austers que els nordamericans, vaja…,
perquè no són sants, és clar que no”.
Això, que va semblar una petita
relliscada, a mi em sembla, de fet, el nus de la qüestió. Vull dir que
del que em va convèncer, la conferència de l’amic Carlos, és que ni una
cosa ni l’altra: un error no es corregeix amb un altre error, un
problema no s’arregla creant-ne un altre. I aquesta és la història del
món des que els soviètics van començar a arreglar-lo a la seva
manera (que tampoc era exactament la dels teòrics marxistes, oi?) el
1917; i així estem el 2009: amb un capitalisme (regit pel mateix sistema hereditari classista de sempre, intocable i intocat) que ha escombrat
l’experiment socialista pràcticament de tota la faç de la terra, i que,
sense l’oposició comunista anterior s’ha desbocat amb tots els excessos
descrits -encertadament- pel professor Fernández Liria; i amb uns pocs punts de
resistència, com la mateixa Cuba, que semblen francament residuals (molta gent d’esquerra, com el professor mateix, no cal dir-ho, hi veuen encara un germen d’esperança i un model per a Sud-amèrica; em sap greu dir-ho, però jo hi veig més aviat un clau roent on agafar-se)
després de demostrar per activa i per passiva que la fórmula “tot és de
tots” volia dir que “res no era de ningú”, i que amb aquest vehicle el
recorregut a fer era necessàriament limitat. Potser hauria valgut la
pena parar-nos a pensar per què el vehicle anterior fallava tant, i
així possiblement ens hauríem estalviat molts esforços, i sobretot
tornar a circular ara amb el mateix vehicle i impulsat pel mateix motor
d’abans, per molt repintada i brillant que sigui la carrosseria.
I que consti que dic tot això amb el més gran respecte per tots els lluitadors que han esmerçat les seves energies a intentar desterrar la injustícia del món. El mateix Pedro Trigo, amb qui vaig tenir ocasió de xerrar breument al final de l’acte a la llibreria saltenca, ha arribat als seus 80 anys amb les conviccions íntegres, i amb la mateixa decisió en defensa “de les idees i dels ideals” que el van empènyer cap a Sierra Maestra. Però la mateixa honestedat amb què van posar-se mans a la feina ha de servir, com va dir un dels presents en el col·loqui posterior, per fer autocrítica, i estar oberts a les correccions interiors, i a les propostes i suggeriments exteriors, mentre siguin també honestos, encara que puguin semblar poc ortodoxos, fora de lloc i fins i tot temeraris.
__________________________________________________

[*] _{Aquí li vindria a donar la raó, tot i que el professor no el va citar, l’exemple del País Basc, que amb l’aplicació implacable de la ‘llei de partits’ pactada pels dos elefants estatals s’està quedant sense representació parlamentària de l’esquerra abertzale…}