Neigà

La plaça de Kíev que més notícies està donant aquests dies sempre s’ha conegut com Maidan (que significa, simplement, plaça), però al llarg de la convulsa història de la capital ucraïnesa ha estat batejada de moltes maneres: Perevísyshch (edat mitjana), Kozyne Boloto (“El pantà de la cabra”, segle XVIII), Jreshchátitskaia (fins 1871), Dúmskaia (quan s’hi va construir la Duma o Parlament), Soviétskaia i Kalíninskaya (quan la Revolució Russa), fins arribar el 1990, amb la independència ucraïnisa, a l’actual nom: Maidan Nazalézhnosti, que vol dir, justament, Plaça de la Independència.

I què té a veure la plaça de la columna i de l’hotel Ukrayina amb el transport? Doncs molt. Com totes les places cèntriques de les grans ciutats, Maidan és un important nus de comunicacions. Ja el 1894 hi va veure circular el primer tramvia elèctric de l’imperi tsarista. No és estrany que el 1960, quan es va obrir la primera línia de metro entre Vakzal’na i Dnipro, una de les estacions estigués situada a Maidan, on faria correspondència des del 1977 amb una segona línia.

La idea de construir un metro va sorgir en plena Primera Guerra Mundial, quan un grup d’inversors russo-americans van iniciar una col·lecta per endegar un projecte. La Revolució Russa i la següent guerra civil van fer que tot se n’anés en orris. El 1934, el fet de que Kíev es convertís en capital d’Ucraïna (fins llavors era Kharpov) va fer tornar a considerar la idea. Un enginyer armeni, Papazian, va presentar un projecte pel qual va rebre 1.000 euros, però no va ser fins acabada la Segona Guerra Mundial, en el context de la reconstrucció de la ciutat, quan es van iniciar les obres de la primera línia (1949).

Avui la xarxa totalitza tres línies (dues més en projecte), 67,6 quilòmetres i 52 estacions. Curiositats? Una d’elles, Arsenal’na, és de les més profondes del món, amb 105,5 metres. Les escales mecàniques són tan llargues que els viatgers pugen i baixen asseguts als graons.

[Imatge: les estacions de Kíev no tenen res a envejar a les de Moscou; www.globeimages.net]

La notícia político-sidirodromològica de la setmana ha estat la inauguració-trampa de la línia M3 del metro d’Ankara per part de les autoritats turques, lògicament, però també de Mariano Rajoy. A què ve que el president dels hilillos de plastilina anés a tallar una cinta a la remota Àsia Menor? Doncs perquè la constructora del nou tram no és altra que Comsa-EMTE, residenciada a Barcelona. L’empresa, per tant, és espanyola segons els paràmetres centrals, però no hi ha cap mena de dubte que passarà a ser catalana el dia que, Alà no ho vulgui, algun túnel es desplomi i causi una desgràcia.

No cal dubtar de la qualitat de l’obra, és clar, però és que, literalment, és difícil que s’ensorri el túnel perquè la línia inaugurada, de Batikent a Sinçan, amb 18 km de llargada, té la major part de les estacions, 9 sobre 11, en superfície. El tram s’afegeix a la línia M1 (Kizilay-Batikent) i a l’Ankaray, metro lleuger entre ASTI (estació central d’autobusos) i Dikimevi. Algun dia s’hi uniran altres recorreguts ara en construcció: la M2 (Kizilay-Çayyolu) i la M4 (Tandogan-Gazino), tot per satisfer les necessitats de mobilitat d’una població de 4,5 milions d’habitants, ben lluny dels 15.000 que tenia Ankara el 1923 quan Kemal Atatürk va proclamar-la capital de la nova república turca.

Parlava d’inauguració-trampa al començar l’apunt, i és que Rajoy es va trobar, només sortir de les instal·lacions del metro, enmig d’un míting del partit islamista del president Erdogan. Falta un mes per a les eleccions municipals i la posada en marxa d’una infraestructura tan electoralment llaminera com una línia de metro s’ha d’explotar convenientment. Què devia pensar Mariano davant un mar de banderetes amb la bombeta de l’AKP, partit en qüestió? Potser en l’aliança de civilitzacions del seu adversari Zapatero, avui en l’oblit (l’aliança, vull dir).

[Imatge: un tren passa per la zona d’Ivedik; foto Bernhard Kussmagk, www.urbanrail.net]