S’acosten grans canvis a tots els nivells. També en els meus dos blocs. Avui tanco el d’Els sons del silenci. Els apunts que el caracteritzaven (“a millor vida”, “anuncis”, cinema, conferències, records personals i molt més) els tornaré a publicar al meu altre bloc Les aigües turbulentes. En el lloc que deixa lliure Els sons
L’almirall general Haffaz Aladeen, dictador de Waddiya (inspirat en Gaddafi, sense manies), es dedica a eliminar opositors polítics, portar un estil de vida excessiu en tots sentits i desenvolupar armament nuclear, entre altres activitats. Quan la comunitat internacional decideix que ja n’hi ha prou d’aquest color, Aladeen pren la iniciativa i es presenta a Nova York, a la boca del
Ha mort el filòleg Josep Maria Pujol i Sanmartín. Encara que barceloní de naixement, des del 1979 el doctor Pujol estava vinculat a la Universitat Rovira i Virgili, d’on era professor titular del Departament de Filologia Catalana. Va treballar camps tan diversos com la tipografia, el folklore o la literatura medieval. Ell tenia, té, una
Relació d’altres distraccions que em van oferir tres calurosos dies d’agost pel centre de Barcelona: * Que era Barcelona, ho vaig deduir pels edificis (aquells balcons de l’Eixample…) i per determinats espais físics (les Rambles i la plaça de Catalunya seguien essent les de sempre), perquè si únicament m’hagués fixat en l’element humà, ho hagués tingut francament difícil.
He passat tres dies a Barcelona, de vacances. Aquestes són algunes de les impressions de la poc apassionant estada a la meva ciutat de naixença: * Fins a tres exposicions vaig visitar. Per ordre cronològic, “Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme” (CCCB), “Cellers. Cooperativisme + Modernisme” (CaixaFòrum) i “Cartografies contemporànies” (CaixaFòrum). * Anem a pams. La primera combina el treball de
Com que diumenge va ser Sant Magí, patró de Tarragona, ahir vaig tenir l’humorada de pujar fins el santuari dedicat al sant a la Conca de Barberà. Dic humorada perquè amb el bat de sol que queia (i cau, i caurà), més que una petita excursió per passar el matí semblava que cumplís alguna promesa,
En la mort de l’il·lustre historiador i polític Josep Maria Ainaud de Lasarte, se m’acut fullejar una de les seves obres, que està més d’actualitat que mai: El llibre negre de Catalunya (1996). Des del decret de dissolució de la Generalitat (del 16 de setembre de 1714, no van tardar ni una setmana) fins a
La digitalització de la fotografia ha arraconat diversos materials, tècniques i suports, però un de concret ha quedat completament enterrat: les diapositives. Aquells petits marcs de cartolina (també en feien de plàstic) van ser uns objectes absolutament quotidians durant anys i anys. Coneguts també amb l’horrible nom de filmines, se suposava que eren una evolució respecte
Hi va haver un temps, avui sembla que superat, en què tot allò que tenia a veure amb la memòria col·lectiva dels anys seixanta era contínuament objecte d’interès per a notícies i reportatges fins a l’avorriment. Potser hi tenia a veure un factor generacional. El cas és que els Beatles, els Kennedy, el Maig francès,
La primera visita del meu darrer dia a la capital hamburguesa és a Michaeliskirche, l’església de Sant Miquel. A l’exterior ens espera una estàtua de Martí Luter. L’interior és una àmplia sala blanca i daurada amb una peculiar trona, des d’on es deuen haver sentit al llarg dels segles abrandades homílies, i un immens orgue (el segon més