Neigà

Descobrint les Illes Canàries

Anuncis que em posen nerviós (42: el de Movistar, és clar)

0
L’escena.

Un nombrós grup de persones, de la més variada tipologia, decideixen en assemblea les millores que volen demanar-li a la companyia telefònica: SMS gratis, tarifes horàries, etc.

El missatge.

És una companyia tan i tan democràtica que fa cas del que la gent li demana. Fantàstic.

Per què em posa nerviós?

Per què ens posa nerviosos a tots? L’estètica 15-M passada pel colador xinès de la publicitat dóna com a resultat aquests penosos anuncis. Jo, que no sóc precisament un “indignat” m’he indignat realment veient-los. O sigui, una companyia que fa i desfa, que té uns bons beneficis mentre redueix plantilles i que té el servei d’atenció al client que tots hem patit alguna vegada, es permet banalitzar unes assemblees que, per imperfectes que siguin, no deixen de ser uns processos democràtics de presa de decisió. Algú creu que, a la realitat, ferien el més mínim cas a la petició d’algú de nosaltres? No sabríem ni on adreçar el correu, d’opac que és el seu sistema d’atenció als usuaris.

Publicat dins de Anuncis | Deixa un comentari

Anuncis que em posen nerviós (41: tots els perfums de Nadal)

0
No falla. Quan s’acosten les festes nadalenques, els televisors es veuen literalment inundats de colònies, fragàncies i perfums, convenientment embotellats en envasos inversemblants i etiquetats amb noms previsibles. Per promoure’n el consum massiu, els sagaços publicistes empren recursos suadíssims, des de la desnerida adolescent xipollejant en interiors versallescos fins al xulo-piscines envaint la pista d’una discoteca. Aquesta temporada la palma se l’endú l’anunci de la discoteca tipus Studio 54, tota plena de friquis fent coses rares i on triomfa el popular de torn (enguany, el Kortajarena). El seu secret? Posar-se unes gotetes de 212 (abans hi havia les galetes 222, ara la colònia 212).

Tots, absolutament tots aquests anuncis acaben de la mateixa manera: “la nova fragància…”. Em pregunto què se’n va fer de les “noves fragàncies” que ens van intentar encolomar el 2010. S’han evaporat de ben segur.

Publicat dins de Anuncis | Deixa un comentari

‘La sombra de Evita’

0
Documental de Xavier Gassió sobre la figura d’Eva Perón. Comença amb les impressionants exèquies als carrers de Buenos Aires i es centra amb la gira europea que va fer el 1947, especialment en la seva intensa activitat a l’estat espanyol, convenientment registrada per les càmeres del NO-DO. Les entrevistes amb els seus biògrafs o amb persones que la van conèixer permeten saber detalls d’una dona adorada i odiada a parts iguals, del seu caràcter, de la seva determinació per guanyar una posició social, de la seva infatigable activitat en favor dels més desafavorits, del seu gust per la roba cara i les joies com una paradoxal manera de criticar les classes acomodades, etc. Perquè el peronisme era (i en part segueix sent) això: una sorprenent contradicció que només entenen els argentins. La pel·lícula acaba com havia començat: parlant del cadàver d’Evita, que va passar per una odissea que ja és una altra pel·lícula en si mateixa.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Enric Garriga, occitanista (1926-2011)

0
Un remembre per Enric Garriga, actiu occitanista. Se la memòria me manca pas, l’arribèri a conéisser un jorn de fins dels setanta, quand me presentèri a la sedença barcelonesa del Cercle d’Afrairament Occitanocatalan, qu’èra una estança davant del monument a Mossen Cinto, a demandar informacion e documentacion sus l’entitat. La persona que me recebèt èra el, probablament. Gardi encara un adesiu del CAOC, amb la crotz occitana. Ans sèm anats après en coneissent mai d’iniciativas en favor de las bonas relacions entre lo catalanisme e l’occitanisme, tan prèps e tan paralleles, e i aviá totjorn lo trabalh arderós d’Enric Garriga : los Fuòcs de Sant Joan a Montségur, la pujada a Salau o l’intervencion en la lei catalana de l’occitana.

Lo melhor aumenatge a la siá figura es contunhar la siá lucha, perque la causa se o val.

Publicat dins de Causes | Deixa un comentari

Píndoles de campanya: carn o peix?

0
L’avorrida i plúmbia campanya electoral em reservava avui una inesperada sorpresa final. Aquest matí un cotxe donava voltes pel meu barri llançant des de la finestreta uns paperets allargats. De quina candidatura es tracta? A una banda del full el missatge és “Una mayoría ‘aplastante’ aplasta a sus votantes” (observeu la rima) i “Al votar, tú lo puedes remediar”. Sembla propaganda anti-PP, això és evident, però, quina? La sorpresa la dóna el dors del paperet, que és una diatriba contra la indústria càrnica i a favor dels vegetals i de la dieta mediterrània.

He intentat relacionar les dues cares de l’anunci. Ens estan dient que el PP és la carn a evitar, culpable segons el pamflet de malalties cardiovasculars, càncer, artritis i reumatismes? Intenten, inconscientment, que ens decantem pel PSOE, un hipotètic peix blau que, segons diuen els entesos, és tan bo per a la salut? O bé la menció als vegetals és una aposta bastant críptica a favor d’alguna opció ecologista?

El diumenge, en la soledat de la cabina electoral, com qui tria el menú d’un restaurant, haurem de decidir què haurem de “menjar” durant quatre anys. Carn o peix? Bistec popular o sardina socialista? Afortunadament per a la nostra salut també hi ha la pasta, la fruita, les verdures, el formatge, els fruits secs, la llet, els ous, l’arròs, el llegum… Que aprofiti!

Píndoles de campanya: les escorrialles

0
Píndoles diverses trobades a la peculiar farmacopea de la campanya electoral del 20-N:

* Carme Chacón ens demana “esforç” en un cartell lluminós (al carrer Pere Martell, de Tarragona). Doncs per la cara d’avorrida que fa, ningú ho diria.

* Els que també han quedat ben retratats són els d’Iniciativa. Joan Coscubiela (el “Coscu”, per als amics) fa una cara una mica com de panoli, amb perdó. Pitjor ha quedat la seva correligionària de Tarragona, que ja ni recordo com es diu: fatal, la pobre.

* Un articulista, desconegut per a mi, assegura avui al Diari de Tarragona que una de les opcions a considerar a l’hora de votar és Unión, Progreso y Democracia (més conegut com “el Partit de la Rosa Díez”), bàsicament perquè és tirant a socialista. Una mica després de llegir aquesta temerària afirmació, m’assabento que Sáenz de Ynestrillas, conegut ultradretà, demana també el vot per UPyD perquè és semblant a Falange Auténtica. Alguna cosa falla.

* Entrevista a Duran Lleida aquesta nit a TV3. Preguntat per si és cert que ha cobrat de les farmacèutiques per defensar els seus interessos a Madrid, tal com afirma algun polític, li ha faltat temps per contestar que “si tenen proves que ho denuncïin al jutjat”, insistint en la presumpció d’innocència. Era molt més senzill dir simplement que “no”.

* La darrera pregunta a l’ínclit polític-democristià-que-no-vol-ser-ministre és si prefereix de president a Rajoy o a Rubalcaba. Contesta que guanyarà Rajoy, però li agradaria ser-ho ell. No es pot tenir tot en aquesta vida, ves.

‘Habemus Papam’

0
El cardenal Melville és elegit Papa i ho accepta sense gaire entusiasme. Quan ha de sortir al balcó a beneir la multitud, després del tradicional Habemus Papam!, li agafa un atac d’ansietat que li fa perdre els nervis. Un psicoanalista ateu s’encarregarà de tractar-lo.

És una comèdia de l’esquerranós Nanni Moretti, que fa el paper del psicòleg descregut i separat de la dona, però contra el que es podria esperar no és ni un panflet anticlerical ni un film irreverent. Més aviat és una intel·ligent crítica a les maneres vaticanes, als seus anacronismes (simbolitzats en una capella Sixtina a les fosques, just quan comença el conclave), a les seves petites excentricitats (el psicoanalista entreté els cardenals enclaustrats amb un torneig de voleibol) i a la seva opacitat informativa (els responsables de comunicació fan creure a tothom que el nou Papa està a les seves estances quan en realitat vaga per Roma, fugint del tomb que ha donat la seva vida i intentant passar desapercebut entre la gent). Esperava, això sí, que el director tragués més suc del contrast ciència-fe o ateisme-catolicisme, qüestió que queda mig en l’oblit conforme passa el metratge.

Formalment és impecable (els escenaris vaticans, les vestes eclesiàstiques, la Guàrdia Suïssa…) i els actors semblen cardenals de veritat. Menció a part és la gran actuació de Michel Piccoli en el paper d’un pontífex angoixat, dubitatiu i amb poques ganes de complicar-se més l’existència, una mica al contrari de Joan Pau II, tan entregat a la causa fins el darrer alè de vida.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Píndoles de campanya: les ‘pijes’ del PP

0

El diari gratuït Més Tarragona portava avui encartada publicitat del PP. Diferents candidats, alguns perfectament desconeguts, ens prometen vaguetats relacionades amb l’economia i l’ocupació. La Cori Bonfill (si es diu Cori, deu ser de Reus) ens assegura que “acabarem la T-11 i l’A-27”. I tu que ho puguis veure, maca. Parlant seriosament, urgeix enllestir les obres de millora de la T-11 (la carretera que uneix Tarragona amb Reus, a la foto), començades in illo tempore i que no tenen data de caducitat. Ara el PP diu que les acabaran, però tampoc diuen quan…  

Un company de feina que m’ha vist l’opuscle peper damunt la taula no ha pogut evitar fer-ne broma:

– veig que ja t’has canviat de jaqueta…
– sí -li he contestat jo- ja m’he fet la foto per al carnet…

La conversa ha continuat amb més ironies sobre el partit que ni ell ni jo votarem diumenge que ve, fins que ha deixat anar:

– l’únic que m’agrada del PP són les dones: joves, ben vestides, pijes

Doncs a mi, ni això.

Píndoles de campanya: el dia de la por

0
No, no és la por que pugui fer l’espot electoral del PSC, ja retirat. Aquest anunci no fa por ni indigna, més aviat fa llàstima. Llàstima de comprovar com una força política diguem-ne centrada, diguem-ne catalanista i diguem-ne progressista (ja sé que és molt dir, tot això) segueixi no entenent res del que és i el que passa a Catalunya, i ho reflecteixi en la seva campanya electoral, exemplificada en l’indecent anunci dels maniquís.

He de reconèixer, en canvi, que l’espot que sí m’està agradant molt és el d’Esquerra. Dic jo que està inspirat en aquell que passen a tots els cinemes i que promou que et treguis les entrades amb anticipació en un caixer, per no perdre’t cap espectacle: hi estàs o no hi estàs?, i la càmara rebobina o va endavant. Caldrà veure com la mig renovada ERC és capaç, de Madrid estant, de lluitar contra la comunitat autònoma que va enrera i a favor de la república del sí que va endavant.

I a quin tomb venia això del dia de la por? Doncs és un acudit molt dolent: avui és 11/11/2011: u-u-u-u-u-u.

Píndoles de campanya: Alfredo & Mariano

0

És un anunci recorrent a la televisió aquests dies: dos homes, un amb una pronunciada alopècia i l’altre amb ulleres i barba cuidada, s’abracen com dos vells amics:

hombre, Mariano!
– hombre, Alfredo!

Quan s’acomiaden, els dos llueixen un ganivet clavat a l’esquena. No sé de què és l’anunci, ben poca-solta per cert, però és estrany que el deixin emetre en plena campanya electoral.

Doncs això és el que esperàvem presenciar dilluns a la televisió, un matadegolla entre Rajoy i Rubalcaba, si realment volien ser coherents amb el llastimós espectacle que durant set anys han protagonitzat el PP i el PSOE al Congrés de Diputats. Però no, en el seu lloc vam veure un Rajoy escorrent molt gallegament el “bulto” de les provocacions de Rubalcaba (“no faré el què vostès ja han fet”) i aquest torpedejant-lo a preguntes però donant per perdudes les eleccions, sense ser-ne conscient (“vostè farà”, “jo faria”).

No dic que no sigui bo el fair play, naturalment, però un debat amb més nervi i amb més tensió no hagués fet mal a ningú. Com tampoc no hagués estat sobrer parlar de poder autonòmic, corrupció, moviments d’indignats i tants altres temes de roent actualitat. Potser si haguessin convidat més candidats, com correspon a un estat on el sistema electoral és proporcional i els parlaments són pluripartidistes, i s’hagués posat a l’ordre del dia més varietat de temes, la gent no hagués canviat de canal per sentir les plúmbies respostes de Carles Reixach a Om, el seu convidat.

Píndoles de campanya: pujar al carro

0

Que aquesta campanya no passarà a la història en cap sentit, no és una novetat. Però si ho haguéssim de concretar en una imatge concreta, aquesta seria la desganada publicitat del partit que totes les enquestes, cuinades o no, donen per guanyador absolut. El Partit Popular (que és tan popular com socialista o obrer ho és el PSOE) presenta uns cartells d’un color blau que ja no espanta ningú, amb les cares del Mariano i l’Alejandro, caps de llista de Madrid i Tarragona, respectivament. L’eslogan, “Suma’t al canvi”, remet a un subliminal “Puja al carro guanyador, tio”, adreçat a aquests electors que són l’equivalent a aquells que van a cridar a Canaletes quan el Barça guanya una copa però que en diuen pestes guan perd un partit.

No votaran el PP perquè siguin de dretes o perquè es sentin espanyols o perquè vulguin un canvi. El votaran per experimentar la satisfacció personal i íntima, però també ridícula, de saber que han guanyat ells. Podran dir el mateix que va dir una vegada Pío Cabanillas, aquell polític gallec tan gallec: “hem guanyat nosaltres, el que passa és que no sé qui som nosaltres”.

Però que no es facin il·lusions: les poltrones ja estan repartides de fa prou temps.

Píndoles de campanya: el silenci dels panells

0

Potser seria millor plafons o taulells, però panells m’anava molt bé per fer el joc de paraules. El cas és que les característiques superfícies verticals de fusta que s’instal·len a cada campanya electoral a les principals vies i places de Tarragona aquesta vegada presenten una inquietant buidor. Justet les del mig de la Rambla Nova van servir la mitja nit de dijous passat per la seva funció, que no és altra que enganxar-hi cartells amb diversos personatges, sigles, eslògans i promeses d’incert compliment. Aquell dia la classe política local s’hi va acostar, amb les corresponents claques de cridòria i bandera, a enganxar el primer (i últim) cartell electoral. La foto, i cap a casa.

Entre la crisi econòmica, que la campanya és notòriament avorrida (el peix ja està tot venut; un peix que ja put ara) i que les noves tecnologies ja fa temps que van deixar de ser noves fins i tot per als processos electorals, el fet d’enganxar cartells al mig del carrer perquè a les poques hores apareguin mig arrancats o guixats pel graciós de torn està francament periclitat. Una piulada al Twiter és mil vegades més efectiva que el “careto” del candidat o candidata, convenientment retocat pel Photoshop i proclamant conceptes tan intercanviables ideològicament com “canvi”, “força” o “progrés”.

La cola no mola (la cola d’enganxar, vull dir).

Píndoles de campanya: el valor de Duran

0

Més cartells penjats a la via pública. Els de Convergència i Unió destaquen pel seu cromatisme de vius colors. Sobre un fons de senyera (marca de la casa, gairebé), es destaquen els perfils de Duran Lleida (el que no vol ser ministre, segons ell) i del cap de llista tarragoní Jordi Jané, tots dos mirant cap a la dreta. L’objectiu enfoca al primer i deixa Jané en un segon pla, igual que a la realitat. Més que candidats electorals semblen les siluetes d’una hipotètica moneda catalana. “Josep Antoni i Jordi, diputats per la gràcia de Déu”. Quin valor facial tindria?

Píndoles de campanya: les mans de la Chacón

1

Ha començat la campanya electoral amb molt poca trompeteria, comparat amb altres comicis. La crisi, és clar. Jo ni ho tenia present, quan aquest matí, anant cap a la feina, m’he topat amb els primers cartells. Són del PSC i en ells hi apareix la Carme Chacón parlant (és un dir: es tracta de cartells) d’esforç i de no sé què més. Es tracta d’una sola fotografia partida en dues, per tal de tenir cartells a banda i banda de les faroles d’on pengen. La línia divisòria entre els dos cartells separa dramàticament l’escena, de manera que a una banda queda la candidata i a l’altra les persones anònimes que, imagino, representen la societat. Fins i tot en un dels cartells les mans de la Chacón han quedat separades de la resta del cos. He estat reflexionant sobre si aquesta circumstància era premeditada o no. Suposo que no, però… i si ho fóra? No podria ser un missatge subliminal de crítica contra les retallades sanitàries? El pèrfid govern de Convergència ja no es conforma amb tancar els CAP per les nits: ara, a més, amputa la Carme d’Espanya (que malament sona això últim).