Quan visito una ciutat important hi ha dos indrets on molt probablement se’m localitzarà: o viatjant en metro o deambulant per un museu. Doncs a això últim em vaig dedicar tot un matí. El museu es diu Kunsthalle, és de mides humanes (res a veure amb els esgotadors Louvre o Prado) i conté una excel·lent
Qüestions d’ordre familiar han fet que em desplacés durant tres dies a Hamburg. No havia estat a Alemanya des de fa ja casi sis anys, quan vaig viatjar a Berlín, ciutat amb la qual Hamburg comparteix més d’una i més de dues característiques. Potser és l’abundància de ciclistes (que com passa a Barcelona circulen per on els
Puntuals cada quatre anys arriben els Jocs Olímpics d’estiu. Enguany, com bé s’encarreguen de repetir-nos-ho nit i dia i per terra, mar i aire, es celebren a Londres, per tercera vegada a la seva història. És el que té l’estiu, que amb la política al ralentí (d’aquella manera, perquè tot pot petar un moment o altre)
Un record per al gran actor Paco Morán, que ha mort avui. El vaig veure actuar, val a dir que com casi tots, al Teatre Borràs fent La extraña pareja i em va semblar que ell i Joan Pera superaven el tàndem original Matthau-Lemmon. Inoblidables les seves morcillas (hi ha algun terme en català?) enmig
La continua evolució de l’ensenyament (no paren de sortir noves lleis i nous plans educatius), unida a la irrupció de la informàtica a les aules ha fet que als darrers anys anessin quedant arraconats a l’oblit un bon grapat d’objectes i instruments docents que per persones de la meva generació van ser d’ús absolutament normal.
L’Ajuntament de Tarragona ha pres els darrers dies una decisió que estava més que cantada: recuperar zones blaves d’aparcament que en el seu dia, just estrenat en el càrrec, l’alcalde Ballesteros va fer tancar. Va ser d’aquelles mesures que es prenen a l’inici d’un mandat, amb un pèl de populisme demagògic però que, lògicament, van
Petit però significatiu canvi toponímic. Les autoritats franceses han decidit que, a partir d’ara, el Canigó es dirà oficialment, doncs això, Canigó, i no Canigou. Una simple “u” perfectament prescindible des del dia en que aquella muntanya “sagrada per als catalans” va passar a mans políticoadministratives de l’estat més jacobí del món mundial. Com diuen ells,
És prou evident que els cinemes són un dels fenòmens socioculturals que més s’han transformat en els darrers quaranta anys, que és la perspectiva de temps amb què puc parlar. Les sales dels anys seixanta i setanta, nombroses, distribuïdes per tota la ciutat, entranyables i populars (en el més noble sentit d’aquest adjectiu), no tenen res a
Una periodista francesa de l’Elle està realitzant un reportatge sobre estudiants universitàries que es prostitueixen. Les entrevistes amb dues d’elles faran que reflexioni sobre ella mateixa, sobre l’amor, sobre el sexe… El reclam de la Juliette Binoche (inoblidable trilogia de Kieslowski) va fer que anés a veure aquesta pel·lícula, per acabar sortint del cinema amb
En ple debat sobre els horaris comercials no serà sobrer parlar de les botigues “d’abans”, les que dominaven el nostre paisatge urbà de la infància abans que caiguessin víctimes en desigual batalla enfront de grans magatzems primer i centres comercials després. Com ha canviat amb els anys la manera d’anar a comprar! Recordo amb enyorança algunes pràctiques
Sempre m’han fascinat els gratacels i, per extensió, el que en podríem denominar “arquitectura vertical”, les grans catedrals medievals, els edificis esbelts… No he esperat gaire, doncs, a visitar l’exposició “Torres i gratacels” que Caixafòrum Barcelona inaugurà l’altre dia. Amb un escrupolós ordre cronològic, com a mi m’agrada, se’ns presenten les successives conquestes verticals de