VIA A VIA

Parlàvem la setmana passada de l’estació Barbès-Rochechouart, del metro parisenc, que tenia un cert protagonisme a la pel·lícula Les portes de la nuit, de Marcel Carné. Però no ha estat l’unic film on l’estació hi apareix d’alguna manera. Molts altres cineastes, alguns de renom, han trobat a Barbès-Rochechouart l’escenari ideal per als guions o escenes concretes dels seus treballs. Per què? Segurament tant per la seva presència arquitectònica, de gruixuts fonaments de pedra tallada i imponent estructura metàl·lica, com pel seu caràcter animat, de tràfic constant de viatgers i de vitalitat comercial.

De fet, la mateixa història de l’estació és realment de pel·lícula, perquè hi ha passat de tot. No és una sinó dues estacions. La primera, formant part de la línia 2 i batejada com “Barbès” a seques, fou inaugurada el 26 de març de 1903. Poc temps després, el 10 d’agost, un curtcircuit originat a l’estació provocà un incendi en un vagó (llavors de fusta) de resultes del qual moriren 84 persones per asfíxia (a l’esquerra). Fou de llarg la pitjor tragèdia del metro de París. El 1907 canvià la denominació per Barbès-Rochechouart, els noms de dos bulevards que hi conflueixen. El segon recorda la religiosa Marguerite de Rochechouart de Montpipeau, una de les poques dones que té estació de metro dedicada. El 21 d’abril de 1908 obrí al públic la segona estació, a la línia 4. Al contrari que la 2 (elevada), aquesta era i és subterrània i s’hi accedia per un dels preciosos edicles que dissenyà Guimard i que el 1987 fou transferit a l’estació Bolívar (a dalt).

El 21 d’agost de 1941, ja en vam parlar la setmana passada, hi tingué lloc un atemptat contra un militar alemany per part de l’activista Pierre Georges, que es considera la primera acció decisiva de la Resistència contra l’ocupació nazi. En represàlia alguns ostatges francesos foren afusellats immediatament. Temps després, seria conegut com a Colonel Fabien (a la dreta) i el 1945 l’estació de metro Combat, també de la línia 2, canviaria el seu nom pel de Colonel Fabien. L’atzarosa història de les dues estacions es tanca el 2 de desembre de 2016 amb el descarrilament d’una composició degut a la caiguda d’una caixa transformadora d’un dels vagons. Afortunadament, l’incident no causà víctimes però obligà al tancament d’una part de la línia durant dos dies.

Com hem dit, diversos directors han utilitzat l’estació com a plató de les seves pel·lícules, intentant reflectir el seu ambient i el seu cosmopolitisme. El 1951 Henry Lepage dirigí Dupont-Barbès, que fa referència a la braseria del mateix nom, situat just a la intersecció dels dos boulevars de la nostra estació, on abans hi havia la taverna L’Assommoir, títol d’una novel·la d’Émile Zola, i on després s’hi instal·larien els populars magatzems Tati. Segurament per això darrer, François Truffaut, a Domicile conjugal (1970), hi fa aparèixer Monsieur Hulot, l’inconfusible personatge de Jacques Tati, recorrent l’andana (a sota). Claude Lelouch hi filmà el ball d’un gàngster per als crèdits de Le Voyou, també del 1970. Algunes escenes nocturnes de Neige, de Juliet Berto, són filmades a Barbès. Els tripijocs i les vendes a la menuda, habituals a l’estació, apareixen a Ripoux (1984), de Claude Zidi, i a Le Thé à la menthe (1985), d’Abdelkrim Bahloul. I ja per acabar, François Dupeyron transforma l’estació en un lloc de trobada anònima dels dos amants a Un coeur qui bat (1991).

[Informacions i imatges extretes de Viquipèdia i de paris-louxor.fr]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!