[Inicio avui una sèrie d’apunts que tenen en comú situacions conflictives, completament anecdòtiques, que m’han passat com a usuari del transport públic.] Aquest és un record de fa molts anys, devia ser a finals dels seixanta. Era la primera vegada que agafava tot sol el que llavors en dèiem “Tren de Sarrià”, actual Metro del
Armand Mindi / Daniel Lefeuvre: La Métro de Paris. Histoire d’hier a demain. Éditions Ouest-France.- Rennes, 1990. Història del metro de París, profusament il·lustrada, dividida en capítols temàtics: les obres i les contínues ampliacions de la xarxa, les estacions (de les modernistes de Guimard a les més actuals), els episodis tràgics (les guerres, els accidents),
El setmanari del Camp de Tarragona i del Penedès NotíciesTGN publica un article del geògraf Jaume Casañas proposant un “Metro del Penedès”. No em resisteixo a comenatar-lo i aquesta és la resposta que he enviat a la publicació: Metro Penedès: per què no? Perquè no ho és. Voldria comentar l’article de
L’emissió, fa pocs dies, del programa de la Sexta Salvados, en el qual es revelaven aspectes inèdits de l’accident del metro de València, el segon més greu de tot Europa, l’ha posat de nou al primer plànol de l’actualitat. Des d’aquell infaust i no tan llunyà 3 de juliol de 2006, quan un comboi va descarrilar prop