Documental de Xavier Gassió sobre la figura d’Eva Perón. Comença amb les impressionants exèquies als carrers de Buenos Aires i es centra amb la gira europea que va fer el 1947, especialment en la seva intensa activitat a l’estat espanyol, convenientment registrada per les càmeres del NO-DO. Les entrevistes amb els seus biògrafs o amb persones
Un remembre per Enric Garriga, actiu occitanista. Se la memòria me manca pas, l’arribèri a conéisser un jorn de fins dels setanta, quand me presentèri a la sedença barcelonesa del Cercle d’Afrairament Occitanocatalan, qu’èra una estança davant del monument a Mossen Cinto, a demandar informacion e documentacion sus l’entitat. La persona que me recebèt èra
L’avorrida i plúmbia campanya electoral em reservava avui una inesperada sorpresa final. Aquest matí un cotxe donava voltes pel meu barri llançant des de la finestreta uns paperets allargats. De quina candidatura es tracta? A una banda del full el missatge és “Una mayoría ‘aplastante’ aplasta a sus votantes” (observeu la rima) i “Al votar, tú lo
Píndoles diverses trobades a la peculiar farmacopea de la campanya electoral del 20-N: * Carme Chacón ens demana “esforç” en un cartell lluminós (al carrer Pere Martell, de Tarragona). Doncs per la cara d’avorrida que fa, ningú ho diria. * Els que també han quedat ben retratats són els d’Iniciativa. Joan Coscubiela (el “Coscu”, per
El cardenal Melville és elegit Papa i ho accepta sense gaire entusiasme. Quan ha de sortir al balcó a beneir la multitud, després del tradicional Habemus Papam!, li agafa un atac d’ansietat que li fa perdre els nervis. Un psicoanalista ateu s’encarregarà de tractar-lo. És una comèdia de l’esquerranós Nanni Moretti, que fa el paper
El diari gratuït Més Tarragona portava avui encartada publicitat del PP. Diferents candidats, alguns perfectament desconeguts, ens prometen vaguetats relacionades amb l’economia i l’ocupació. La Cori Bonfill (si es diu Cori, deu ser de Reus) ens assegura que “acabarem la T-11 i l’A-27”. I tu que ho puguis veure, maca. Parlant seriosament, urgeix enllestir les obres
No, no és la por que pugui fer l’espot electoral del PSC, ja retirat. Aquest anunci no fa por ni indigna, més aviat fa llàstima. Llàstima de comprovar com una força política diguem-ne centrada, diguem-ne catalanista i diguem-ne progressista (ja sé que és molt dir, tot això) segueixi no entenent res del que és i el
És un anunci recorrent a la televisió aquests dies: dos homes, un amb una pronunciada alopècia i l’altre amb ulleres i barba cuidada, s’abracen com dos vells amics: – hombre, Mariano! – hombre, Alfredo! Quan s’acomiaden, els dos llueixen un ganivet clavat a l’esquena. No sé de què és l’anunci, ben poca-solta per cert, però és
Que aquesta campanya no passarà a la història en cap sentit, no és una novetat. Però si ho haguéssim de concretar en una imatge concreta, aquesta seria la desganada publicitat del partit que totes les enquestes, cuinades o no, donen per guanyador absolut. El Partit Popular (que és tan popular com socialista o obrer ho és
Potser seria millor plafons o taulells, però panells m’anava molt bé per fer el joc de paraules. El cas és que les característiques superfícies verticals de fusta que s’instal·len a cada campanya electoral a les principals vies i places de Tarragona aquesta vegada presenten una inquietant buidor. Justet les del mig de la Rambla Nova
Més cartells penjats a la via pública. Els de Convergència i Unió destaquen pel seu cromatisme de vius colors. Sobre un fons de senyera (marca de la casa, gairebé), es destaquen els perfils de Duran Lleida (el que no vol ser ministre, segons ell) i del cap de llista tarragoní Jordi Jané, tots dos mirant
Ha començat la campanya electoral amb molt poca trompeteria, comparat amb altres comicis. La crisi, és clar. Jo ni ho tenia present, quan aquest matí, anant cap a la feina, m’he topat amb els primers cartells. Són del PSC i en ells hi apareix la Carme Chacón parlant (és un dir: es tracta de cartells)
Una presència constant a la televisió de la nostra infància eren les pel·lícules de cinema mut. Cine cómico en deia Televisión Española, i les emetia per omplir forats entre programa i programa, juntament amb els dibuixos animats, els inefables Minutos musicales i aquelles Manos mágicas, amb la seva cançoneta inoblidable (bonitos juegos que de magia son…).
L’escena. Se’ns presenta una família nombrosa: molts fills, moltes despeses… Per estalviar no han trobat res millor que el rentavaixelles de l’anunci. El missatge. Es tracta d’un rentavaixelles molt concentrat (con una gota me basta) i per tant surt més econòmic a la llarga. Per què em posa nerviós? Està recomanat per una associació de famílies
Avui he dinat a un restaurant xinès. Amb el menú de 7,95 euros (amanida, arròs tres delícies i gambes banyades en una salsa enganxifosa) m’esperava una sorpresa: un calendari per al 2012 d’obsequi. Es tracta d’un cartell no sabria dir fet de què, que es pot enrotllar i que es penja de la paret com si