VIA A VIA

Parlàvem fa set dies de monorails, en ocasió de descobrir-ne un a la pel·lícula Farenheit 451, però ens vam fixar únicament en un tipus de monorail, el suspès d’una biga o carril superior. Es tracta del model denominat Safege, pel nom del consorci francès que impulsà aquesta tecnologia. Però el cert és que el tipus de monorail més habitual, el que ens ve inconscientment al cap quan sentim aquesta paraula, és el sistema de carril inferior, conegut com Alweg. Alweg (acrònim d’Axel Lennart Wenner-Gren, el seu fundador) és l’empresa alemanya que als anys cinquanta desenvolupà els primers prototipus i la que construí el del primer parc de Disneyland, a Estats Units (1959), un vehicle que els que tenim un edat recordem i que en el seu moment va ser considerat el súmmum dels avenços tecnològics, un giny futurista. Walt Disney i Richard Nixon l’inauguraren (a la dreta).

Semblava que els monorails, de carril superior o inferior, havien de proliferar amb el temps. Raons no en faltaven: rapidesa, construcció relativament poc costosa (comparat amb molts altres mitjans), respecte al medi ambient…, però el cert és que són unes instal·lacions relativament escasses, concentrades sobretot a l’Àsia (Xina i Japó, molt destacadament), Estats Units i Alemanya. En trobem fent funcions de mobilitat urbana equivalents a una línia de metro, però també en aeroports o parcs d’atraccions, on no es busca tant la velocitat com la comoditat per transportar persones en distàncies curtes.

Tant els monorails (o, segons el DIEC, monocarrils) Safege com els Alweg són vehicles dotats de rodes als bogis que els impulsen i guien a través d’un carril o biga, però ben aviat sorgí un mètode més revolucionari i que permetia velocitats molt més altes: la levitació magnètica o Maglev. L’absència de fricció entre el vehicle i la biga que li serveix de guia possibilita atènyer molta més rapidesa. El sistema ha estat i és objecte de moltes proves i assaigs, però a dia d’avui només consten sis trens Maglev funcionant al món: un d’alta velocitat, el que uneix Shanghai amb el seu aeroport que pot arribar a 300 km/h i possibiliten fer els 30 km de distància en vuit minuts (a l’esquerra), i altres sis de mitja velocitat, tots igualment al continent asiàtic.

I a casa nostra? No n’hi ha ni se’ls espera. Però remenant papers antics, m’apareixen unes notes del 2003 que parlaven d’alguns intents d’implantació d’un monocarril a diferents parts de Barcelona. El més cridaner de tots és el que proposà Josep Lluís Núñez, president del F.C. Barcelona, que havia de connectar el Camp Nou amb la Zona Universitària, com a part del projecte conegut com a Complex Barça 2000 i que com és notori, no passà de projecte. Una altra idea pretenia unir l’estació de Sants i els recintes firals de Montjuïc i, sense deixar la muntanya, un altre monorail havia de connectar la plaça d’Espanya amb el Parc de Montjuïc i l’anella olímpica. Per últim, hi hagué la proposta Pla de Palau-Diagonal Mar, que acabà descartada a l’implementar-se el Trambesòs, que segueix un recorregut molt semblant.

[Imatges: monorail a Mumbai, rediff.com (foto Sahil Salvi); micechat.com (foto Renie Bardeau); reddit.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!