VIA A VIA

Diumenge passat va fer cent anys de la mort de Vladímir Ilitx Uliànov, Lenin, el polític i pensador que tant decisiu fou en el triomf i consolidació de la revolució russa i de retruc l’expansió o influència del comunisme a tot el món. Amb la seva desaparició física s’inicià, especialment a Rússia i a la Unió Soviètica, una intensa i continuada política d’exaltació de la seva memòria, d’homentge i de record. Un veritable culte a la personalitat, si bé no tan acusat com el rendit en el seu moment a Stalin. Proves ben visibles d’aquesta política foren la instal·lació de les restes embalsamades a la Plaça Roja moscovita, al rebateig de Sant Petersburg com Leningrad, la col·locació d’una estàtua seva a tota ciutat gran o petita o, en fi, la dedicació a la seva figura de multitud de carrers i places. La caiguda i disgregació de l’URSS el 1990 comportà un cert procés de “desleninització”, molt controlat o dubitatiu, de la memòria col·lectiva i de l’espai públic.

El transport públic no podia quedar al marge d’aquest capteniment i l’emblemàtic metro de Moscou n’és un bon exemple. La seva denominació oficial és “Metro V. I. Lenin, Ordre de Lenin de Moscou i Ordre de la Bandera Vermella del Treball”. Va rebre aquesta denominació el 1955 perquè abans, des de la inauguració el 1935, duia el nom de Làzar Kaganovitx, el polític a qui Stalin encarregà la construcció del metropolità. El procés de desestalinització iniciat a la mort del dictador georgià determinà el canvi de nom. A partir del 1990 hi ha hagut propostes de suprimir tot esment a Lenin del metro de la capital, fins al punt d’excloure’l de les noves estacions obertes als darrers anys, però la cosa no ha anat a més. Si no hi ha hagut prou determinació per retirar la mòmia de l’espai públic, tampoc n’hi ha hagut per retirar-lo del nom oficial. Tot el contrari, la figura del dirigent revolucionari segueix “vigilant” l’anar i venir subterrani de moscovites i visitants, en forma de mosaics a les estacions de Borovistkaia, Komsomolskaia, Kievskaia o Prospekt Mira (a dalt), bustos a les de Komsomolskaia (a dalt) i Revolyutsii Ploixad, o un mural a la de Novokazatskaia, i més que n’hi deu haver.

Sant Petersburg, la ciutat que durant molts anys dugué el nom de Lenin, també conserva un record del revolucionari al seu metro. Es tracta de l’estació de Lenina Ploixad (a sota), inaugurada el 1958 i situada a la plaça on es troba l’estació ferroviària de Finlàndia, punt d’arribada del revolucionari procedent de l’exili suís en el famós vagó segellat (1917). Precisament el vestíbul de l’estació de metro és decorada amb un mosaic que recorda el discurs que dirigí a obrers i soldats en aquella ocasió.

Per últim, la ciutat russa de Novosibirsk compta també amb una estació Plaça Lenin, formant part de la línia Leninskaia.

Fora de Rússia, altres països de l’antiga òrbita soviètica tenen o han tingut també la seva estació de metro Lenin. És el cas de Kíiv. L’estació Teatralna del metro es digué Leninska fins el 1992, quan la independència ucraïnesa afavorí el canvi de nom. Per motius obvis, és ben poc probable que a dia d’avui ningú es plantegi revertir aquella decisió.

Ben diferent és el cas de Minsk (Belarús). Inaugurada el 1984 una estació amb el nom de Plaça Lenin, del 1992 al 2003 va ser rebatejada com Plaça Independència, però es va tornar al nom original. Segons assegurava el cap del departament tècnic del metro, el primer canvi de nom no va ser mai una ordre oficial sinó simplement una instrucció verbal.

Finalment, Praga tingué una estació Lenin, rebatejada després com Dejvická (a l’esquerra). Inaugurada el 1978, durant molt de temps fou la segona més concorreguda de la xarxa de la capital txeca, i la primera d’on va partir un tren amb conducció automàtica

[Informacions extetes de Viquipèdia; imatges: pbase.com, tripadvisor.es, Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!