VIA A VIA

En català Les portes de la nit, és una pel·lícula francesa de 1946, dirigida per Marcel Carné (Les enfants du paradis, La jour se leva). En un principi els protagonistes havien de ser Jean Gabin i Marlène Dietrich, però com que aquesta acabà refusant el paper, el director la substituí per la menys coneguda Nathalie Nattier i com a partenaire masculí optà, aconsellat per Edith Piaf, per un jove Yves Montand, llavors ja exitós cantant (a l’esquerra). L’acció transcorre al final de la Segona Guerra Mundial: un personatge enigmàtic, anomenat “Destí” orquestra una aventura amorosa entre els citats protagonistes. El germà d’ella és un antic col·laboracionista denunciat per un amic. Malgrat els advertiments de Destí, tots els personatges són presoners del seu destí fatal.

En el moment de la seva estrena, la pel·lícula fou un fracàs. Un crític la rebatejà amb un enginyós joc de paraules, Les portes de l’ennui, és a dir ‘Les portes de l’avorriment’. L’ambient fosc i depriment de la pel·lícula no s’avenien amb el desig d’oblidar les penúries de la guerra. Després li vindria el reconeixement i la popularitat, especialment per una de les cançons que s’hi interpreten, la molt coneguda “Les feuilles mortes”, l’autor del qual (Jacques Prévert) és el guionista d’aquest “drama poètic”, com se l’ha considerat.

El lector s’estarà preguntant què té a veure amb el transport públic aquesta pel·lícula. Doncs que la trama i l’acció estan estretament lligades a una estació concreta del metro parisenc: la de Barbès-Rochechouart. Tractant-se d’una pel·lícula sobre la Guerra, l’ocupació nazi i la resistència, l’aparició d’aquesta estació no és per atzar ni un caprici: aquí tingué lloc un atemptat mortal el 21 d’agost de 1941 per part del jove Pierre Georges (conegut com Colonel Fabien) contra un soldat alemany, en represàlia per l’execució d’uns militants comunistes. Per cert que aquest atac també va ser tractat anys més tard (1975) pel director Costa Gavras.

Per motius econòmics i logístics es decidí recrear l’estació en dos estudis. No es van escatimar mitjans per tal d’aconseguir un resultat el màxim de realista, però això va acabar essent controvertit, ja que el film reflecteix una esplendor que no es corresponia amb les escassetats de la postguerra, de manera que l’opinió pública titllà de “desconsiderada” aquesta decisió. Dècades després, la pel·lícula continua ressonant a l’estació de Barbès-Rochechouart (en realitat dues, de les línies 2 i 4): les grans escales d’accés, els mateixos fluxos de viatgers (a dalt) o fins i tot els venedors ambulants, només que avui en lloc de “col·locar” llanternes americanes, que és el que apareix a la ficció, es trafica amb tabac de contraban.

L’estació ha estat escenari o objecte d’interès d’altres reconeguts directors de cinema. En parlarem.

[Informació i imatges extretes de: Viquipèdia, fr.shopping.rakkuten.com, paris-louxor.fr i parkcircus.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!