Tinc l’ànima del cel rogent i només l’Esperit em salva: Déu, Jesús, la seua pau que em retorna quan reso i sento que el temps i la joia, la grandesa del Parenostre, s’enlairen al bell mig dels oceans assedegats d’amor i tendresa i de sobte ja no cal témer res. Guaiteu els núvols blancs dels
Però ara veig l’escletxa i m’encomano a Déu, com un retorn pendent o una sortida al buit que em faça reposar. Aquesta és la tardor que junts ens hem promès: Embriagada de vi i xopada d’oli. Això em diu l’escletxa i la seua claror de pell de mançana.
Que la nit encengue la terra i un Migjorn remogue les copes dels arbres i els moixons s’enlairen i canten de joia, en llibertat.
Aquest cel rogenc és ben cert que anuncia vent. La pluja i el vent.