Les vesprades tardorenques tenen un caràcter marcadament melancònic a causa de les penombres de les cases i dels carrers, que tot ho fan més lent, com un sobtat relapse del nostre temps o un lapse penitent en este costat de la Terra a causa de tanta llum exuberant des de la primavera. I, tanmateix, al
Mon tio Vicent diu que els espinacs, los enciams, tota la verdura de fulla, s’han de sembrar i trasplantar en Lluna Nova, que creix més grossa, més pobladeta. Jo respecto les llunes, però si voleu que vos diga el meu misteri favorit ara el contaré: A l’hivern, los dies que fa fred i gela passada la
La tardor enfosquí els capvespres. I els matins de fred aixoplugaren un nou dia. Els ocells i tota vida l’acolliren de bon grat, arreu. Rebrotà l’esperança i la fruita antiga.
No tinguéssiu la pensada de jònec que vaig tenir la primera volta.
Les ombres s’aprimen, les mirades s’enamoren, los braços s’entrellacen i totes les boques estimen, indefectiblement, les virtuts dels anhels d’alliberament.
Com que no ha plogut, no hi ha bolets de soca a les soques de les oliveres. Però això rai, de moment, perquè no volia tractar ara el tema dels bolets de soca, sinó una altra qüestió no menys trascendent per mi a l’entorn de l’Apologia de Sòcrates. Sòcrates és lo meu heroi. Brutal, oi?
Les figueres es desfullen, les llunes passegen, les tardes s’adormen, les pluges viuen lluny, les ombres s’aparten, les nuvolades són rosades, les nits caduquen. Tot això és un dir.
No sé per què les anomenem ‘hores bruixes’. Sigui com sigui, és un bon moment per a recollir-se cap endins i observar els contrastos del nostre entorn.