A vore, reis, que vos tinc abandonats, que ahir gairebé no vaig dir res. Ai, pareix mentida que tingue tanta son i tant poc ànim damunt meu.
Què no vos he dit que estic excavant a la necròpolis paleocristiana de Tarraco i que fins dilluns no cal que tornem? Pos sí. I ara he sortit a esmorzar mig doblegat de tot i m’he trobar a Caboça i no sé què m’ha contat (no ho sé perquè sempre són embolics i històries) i jo ja penso que este agost me’n vaig a excavar al Madriu, a Andorra, a dos-mil i pico metres, incomunicat, etc.
Estic cansat, xeics, avui, i a la tarda he quedat per anar a pescar.
Ara m’he comprat dues butifarres d’arròs i ceba i ja me n’he endrapat una. Crua. A fe de Déu. Cosa bona i cara.
Com ha canviat lo poble! Mai tant, ara això i ara allò i te pares a pensar i penses, pos com ha canviat tot. Quant m’abelliria tornar a triar l’arròs al costat de ma iaia Ramoneta, al menjador de casa seua… Ma iaia, que tantes coses me va ensenyar!
PS. He llegit que s’ha mort Toni Matas Dalmau. Em sap greu. Tot i que no el coneixia, les seues paraules em resultaven optimistes i inspiradores. Descansi en pau.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!