Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

8 de juliol de 2024
Sense categoria
0 comentaris

Illes – Els altres comunistes

Carrillistes (PCE) i comunistes (OEC) en temps de la restauració borbònica (la “transició”)
Palma, anys 70 –
Els homes i dones que formaren la direcció de l’OICE (més endavant, l’OEC de les Illes) mai no tengueren l’ajut de la premsa oficial ni de tots els altres mitjans d’informació al servei de la maniobra pactada (UCD, PCE, PSOE, AP, CIU, PNB) de reinstauració de la monarquia borbònica i consolidació de l’estat centralista i capitalista.
L’OEC, com el PSAN, el PORE, la LCR, el MC, el POUM o l’OCE(BR), la CNT o el PSAN(P), disposava de nombrosos quadres de direcció formats en els darrers anys de combat contra la dictadura, per la llibertat i la revolució socialista. I els de major consciència nacional, com el PSAN, en el combat per la independència dels Països Catalans. Homes i dones sistemàticament silenciats i marginats pels gasetillers a sou del Poder que s’estimaren més treure a la llum pública un escandalós exèrcit de nouvinguts a l’arena política que mai no havien fet res pel poble.
Cal reconèixer que, igualment que molts dels partits revolucionaris abans esmentats (i molts altres grups que existien aleshores), no teníem cap voluntat especial de protagonitzar pàgines de la premsa creant-nos un “nom” a base de vampiritzar el moviment obrer i popular. No volíem ser més que qualsevol militant anònim del poble, en poques paraules. Potser fos un greu error nostre no estudiar amb deteniment les poques possibilitats que teníem de sortir en els mitjans de comunicació. L’estalinisme havia anat bastint el seu poder amb la repressió de la dissidència política, criminalitzat trotsquistes, anarquistes o gent sense partit que s’oposava a la progressiva degeneració de les conquestes de la Revolució d’Octubre (vegeu, entre molts d’altres llibres, l’imprescindible El partido bolchevique de Pierre Broué, publicat per Editorial Ayuso el 1973). Però també sabé emprar a fons el sistema de propaganda que li oferien els aparats dels nombrosos partits “comunistes” que subvencionaven Moscou i altres estats de socialisme degenerat.
Nosaltres pensàvem que l’essencial era esser-hi en el tall, la fàbrica, l’hotel en vaga, la coordinadora de sectors en lluita, la facultat, el quarter (els soldats començaven a organitzar-se sota la influència de la Revolució dels Clavells a Portugal). Altres partits (tipus PSOE, per exemple), quasi inexistents en la lluita de cada dia, sí que aprofitaven al màxim les pàgines de la premsa per a donar-se a conèixer. Mentrestant el PCE (parlam de començaments dels anys seixanta) s’apuntava a les naixents comissions obreres per a manipular-les i llevar-los tot l’inicial contingut anticapitalista i de democràcia de base de cara a anar construint un futur sindicat de fàcil obediència a la cúpula carrillista. Dues obres importantíssims referents a n’aquesta qüestió són Ensayo general (1974-1984) i El proletariado contra la “Unión Sagrada”. Amdues d'”Anibal Ramos” (pseudònim de l’escriptor i polític A. Van den Eynde).
Crec que navegàvem per un obrerisme de forta tendència cristiana (molts dels militants de l’OEC procedien de les JOC) que ens feia preocupar tan sols d’estar amb els treballadors. Si haguéssim tengut un idea de “competència” política amb els altres partits, si de veritat haguéssim tengut aspiracions de “figurar” en el nou marc polític demòcrata-burgès que s’estava projectant sota la direcció de la Trilateral i els seus agents a l’Estat espanyol, no hagués estat tan difícil trobar solucions per a mirar d’ocupar alguna de les pàgines dels diaris que, ja en temps de la transició, ens foren negades.
Cal pensar que, a homes i dones de provada honestedat (el temps ho ha anat confirmant) com en Jaume Obrador, en Mateu Morro, na Dora Muñoz, na Margalida Chicano Sansó, el mateix Josep Capó, en Mateu Ramis, na Maria Sastre (el llistat podria allargar-se fins a l’infinit), o els dirigents obrers de la sabata d’Inca, Guillem Coll, o d’hoteleria, com en Domingo Morales, n’Antonio Muñoz, els germans Antoni i Antònia Pons, l’advocat Jaime Bueno, no els hagués estat gaire difícil -si s’haguessin mogut en aquesta direcció de promoció personal, i si haguessin volgut figurar en la política provinciana que s’apropava, teledirigida des de Madrid, Bonn i Washington- pegar alguna colzada i sortir retratats amb els altres.
Els hagués bastat donar suport al consens amb l’anomenat sector “aperturista” del Movimiento Nacional (Martín Villa, Fraga Iribarne, etc).
Record les converses amb algun dels membres del nostre Comitè Executiu. Concretament amb Vicent Álvarez, Secretari General de l’OEC al País Valencià. També venien sovint pels pisos clandestins que teníem a s’Arenal, prop de Son Gotleu, o a Son Rapinya, en Didac Fábregas (secretari general de l’OEC a nivell estatal), n’Andoni Hernández des d’Astúries, n’Enrique Cañamares (que, anys endavant, amb Josep Vicent Villaescusa -darrer secretari general de l’OEC-, protagonitzaria l’episodi de l’entrada d’una part del partit dins el Moviment Comunista, (MC).
És important referir-se a experiències dels dirigents obrers de les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA) i d’OEC Echave i Naves, que havien portat endavant la lluita a Vitòria (aquella històrica Coordinadora de Fàbriques en Lluita de tipus consellista que tant espantà la burgesia, la socialdemòcracia i el carrillisme). Aquell inici d’experiència consellista de democràcia proletària fou reprimit amb les armes. Hi hagué una munió d’obrers morts i ferits, metrallats el dia 3 de març per la Policia Armada. Un altre company de l’OEC del qual record importants experiències de lluita, batalles compartides pel socialisme i l’autogestió obrera i consellista, era el citat Vicent Álvarez, conegut advocat laboralista que va néixer a Xàtiva, l’any 1941. Era fill d’una família de la petita burgesia. El seu pare era funcionari municipal. El company Vicent Álvárez estudià a l’Institut xativenc juntament amb el que més endavant seria el famós i estimat Raimon.
Cap a l’any cinquanta-vuit, a la universitat valenciana començaven a gestar-se grups d’acció antifranquistes. Vicent Álvarez es reunia amb homes com Eliseu Climent, Joan Francesc Mira, Alfons Cucó, etc. Amb el temps fou un dels organitzadors de les accions antiSEU que s’ordien a la universitat valenciana (Joan Fuster no era aliè a tota aquesta efervescència juvenil i els prodigava “uns bons segurs consells”). Es muntà l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians (l’ADEV) i d’aquí, una mica més endavant, l’Acció Socialista Valenciana, embrió del que hauria de ser el PSV (Partit Socialista Valencià). Vicent Álvarez reconeixia anys endavant que aquell PSV “no tenia una política obrera clara ni tampoc una política antifranquista conseqüent”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!