Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

Entre 1922 i 1943 –és a dir, durant el període feixista– el govern de Benito Mussolini va promoure la construcció arreu d’Itàlia d’una sèrie d’edificis dedicats als serveis públics. Uns serveis dels quals el país, afeblit després de la Gran Guerra 1914-1918, era molt deficitari. Hospitals, llars d’acolliment per a mutilats, oficines administratives, suport a la maternitat i als infants o estacions de transport varen ser alguns dels objectius majoritaris d’aquella política de, diguem-ne, arquitectura social. No els únics, diguem-ho tot, perquè al costat d’aquesta tipologia encaminada al servei més directe als ciutadans el règim promovia també monuments molt més simbòlics que funcionals que servissin d’exaltació i homenatge al règim. Per la mateixa època la Bauhaus a Alemanya  i aquí el GATCPAC promovien una arquitectura formalment racionalista, també amb components socials, en la qual, com no podia ser altrament, els arquitectes italians s’hi varen inspirar perquè així anaven aleshores els signes dels temps.

Aficionat com sóc a l’arquitectura –i molt especialment a la que es feia a Europa en aquell període entre guerres– el cert és que cada vegada que viatjo a Itàlia procuro informar-me de quines mostres d’aquella època es mantenen en la zona que visito i val a dir que no són pas poques. Recordo un notable Istituto Nazionale Assicurazioni (vegeu aquí) a Lecce, en el viatge a la Pulla de fa dos anys, l’estació ferroviària de Santa Maria Novella, a Florència (vegeu aquí) i, molt especialment, el Palazzo delle Poste, l’oficina central de Correus de Nàpols (vegeu aquí).

NOTA: en aquesta llista d’edificis notables NO hi incloc en absolut l’horrorós Altare della Patria, de Roma, el monument nacional a Vittorio Emanuele II, conegut també pels romans com ‘la màquina d’escriure’ (vegeu aquí). Per dues raons: Primerament perquè és anterior a l’arribada del feixisme al poder (és a dir, quan el Duce sortia al balcó del seu despatx, a la contigua piazza Venezia, per expel·lir a la multitud les seves barbaritats ja feia temps que aquella mona de pasqua hi era). I segonament perquè, com ja he dit, el considero una apoteosi del mal gust i de la desmesura.

Ara fa quinze anys, quan l’A. i jo vàrem visitar Nàpols per primera vegada, vaig tenir interès per veure aquesta oficina de Correus que apareix en molts dels manuals d’arquitectura del segle XX i aquest fet va donar peu a un dels moments més estrambòtics d’aquelles vacances. El vaig explicar aquí i us recomano que el llegiu atentament perquè riureu (i després, vist com van evolucionant les coses, potser tremolareu).

Com que aquesta ‘Posta Centrale’ era una de les cites fixes del nostre programa de passejadors napolitans amb la Mila hem tornat a veure l’edifici, que resisteix bé el pas del temps, i molt especialment el rètol al final de la façana que recorda que va ser inaugurat l’any 1936, catorzè de l’Era Feixista. Una era que començava l’any 1922 arran de la Marxa sobre Roma del mes d’octubre que va acabar elevant Mussolini al poder.

I una vegada més hem valorat l’extraordinari exemple de justícia històrica i dignitat que representa el fet que la plaça on l’edifici està situat fos batejada en alguna data que desconec amb el nom de Giacomo Mateotti (vegeu aquí), el polític socialista brutalment assassinat pels feixistes, ara ha fet justament cent anys, perquè era l’única veu crítica que encara s’atrevia a plantar-los cara des del seu escó al Parlament italià. Més concretament el varen matar el 10 de juny de 1924.

Així doncs, a menys de cinquanta metres del rètol que recorda la inauguració de l’oficina postal el visitant pot veure a la paret de l’edifici del costat la placa amb el nom del polític acompanyat d’una senzilla i eloqüent acotació: ‘víctima del feixisme’.

La plaça Mateotti està en un indret molt cèntric que facilita una visita que al meu parer val molt la pena. La trobareu a pocs metres de la Via Toledo i a mig camí entre les estacions de metro de Dante i de Toledo, aquesta darrera dissenyada anys enrere per l’arquitecte Òscar Tusquets.

La decisió de posar el nom de Giacomo Mateotti precisament a aquell indret jo la veig com una mostra més del singular caràcter napolità. Una gent que, per entendre’ns, no dubto gens a definir com ‘del morro fort’.

Ja podeu posar la mà al foc que no serà aquesta la darrera vegada que m’hi referiré…

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!