2022. I finalment va arribar el dia que vaig complir 55 anys!
Deixa un comentariÉs curiós això d’escriure des de la memòria. No sé quins filtratges inconscients farà el meu cervell a l’hora de recordar, però farem una bona llimonada si sols tenim llimones!
A punt de complir els 55, vaig aconseguir una fita per la qual havia lluitat molts cops infructuosament i ja ni la contemplava: fer podi absolut a la mitja marató de Cambrils. Sabia que estava ràpid pels resultats indoor (avui, pista curta) i havia mantingut un bon volum de quilòmetres però així i tot, quan es van escampar els corredors del 10k i em vaig començar a creuar amb els que anaven davant meu de la mitja la sorpresa va ser grossa al veurem en 3r lloc (km 15 aproximadament), seguit de molt a prop per un altre atleta. Sabent que en els 6 de tornada tindria vent de cara em vaig deixar agafar per fer-los plegats.
En l’atletisme, hi ha dies màgics, molt pocs, d’aquí la màgia, en que saps perfectament que sortirà el resultat que tu vols. El cos t’ho diu a cau d’orella i és una sensació que no té preu (nota a banda: estaria bé fer un post sobre alguns d’aquests moments).
Aquell dia n’era un, no volia quedar 4rt per res del món i sabia que ho aconseguiria. Els següents 5 quilòmetres van ser un estira i arronsa però vam arribar al darrer km ben juntets. Aprofitant que és en lleugera pujada i el conec molt bé (el circuit) vaig llençar un atac suïcida que em va permetre arrencar-li 10 metres que vaig saber mantenir fins al final. Ves per on havia fet podi quan ja no hi comptava. I el temps, 1h15’47’’, des del meu punt de vista prou bo i em deixava molt satisfet.
En la meva segona vida atlètica, que va començar als 42 anys després de dues lesions consecutives molt greus que em van deixar KO durant 6 anys, les metes han anat arribant a poc a poc. Primer va ser tornar a córrer des de zero, després em va fer il·lusió ser medallista en un campionat de Catalunya (or en 5000 als 45a , 2012), aconseguida la fita vaig intentar-ho als d’Espanya, primer un bronze (3000 en pista curta als 47a, 2014) i finalment un or (mitja marató als 50a, gener del 2018). I la primera medalla internacional em va agafar de sorpresa, un bronze en mitja marató a Torun -sempre al meu cor– amb 52a, 2019). No havia aconseguit mai, però, el premi que més il·lusió em feia, un rècord de Catalunya del meu grup d’edat. I ara que canviava de categoria sabia que ho tenia a prop.