Nocorriguesmassa!

Vida atlètica

2022. I finalment va arribar el dia que vaig complir 55 anys!

Deixa un comentari

És curiós això d’escriure des de la memòria. No sé quins filtratges inconscients farà el meu cervell a l’hora de recordar, però farem una bona llimonada si sols tenim llimones!

A punt de complir els 55, vaig aconseguir una fita per la qual havia lluitat molts cops infructuosament i ja ni la contemplava: fer podi absolut a la mitja marató de Cambrils. Sabia que estava ràpid pels resultats indoor (avui, pista curta) i havia mantingut un bon volum de quilòmetres però així i tot, quan es van escampar els corredors del 10k i em vaig començar a creuar amb els que anaven davant meu de la mitja la sorpresa va ser grossa al veurem en 3r lloc (km 15 aproximadament), seguit de molt a prop per un altre atleta. Sabent que en els 6 de tornada tindria vent de cara em vaig deixar agafar per fer-los plegats.

Camí de meta la màgia m’envoltava

En l’atletisme, hi ha dies màgics, molt pocs, d’aquí la màgia, en que saps perfectament que sortirà el resultat que tu vols. El cos t’ho diu a cau d’orella i és una sensació que no té preu (nota a banda: estaria bé fer un post sobre alguns d’aquests moments).

Joc d’ombres atlètiques

Aquell dia n’era un, no volia quedar 4rt per res del món i sabia que ho aconseguiria. Els següents 5 quilòmetres van ser un estira i arronsa però vam arribar al darrer km ben juntets. Aprofitant que és en lleugera pujada i el conec molt bé (el circuit) vaig llençar un atac suïcida que em va permetre arrencar-li 10 metres que vaig saber mantenir fins al final. Ves per on havia fet podi quan ja no hi comptava. I el temps, 1h15’47’’, des del meu punt de vista prou bo i em deixava molt satisfet.

El millor de tot, compartir el podi amb amics kalenjis! Ángel (2n a la mitja) i Jordi (1r als 10k)

En la meva segona vida atlètica, que va començar als 42 anys després de dues lesions consecutives molt greus que em van deixar KO durant 6 anys, les metes han anat arribant a poc a poc. Primer va ser tornar a córrer des de zero, després em va fer il·lusió ser medallista en un campionat de Catalunya (or en 5000 als 45a , 2012), aconseguida la fita vaig intentar-ho als d’Espanya, primer un bronze (3000 en pista curta als 47a, 2014) i finalment un or (mitja marató als 50a, gener del 2018). I la primera medalla internacional em va agafar de sorpresa, un bronze en mitja marató a Torun -sempre al meu cor amb 52a, 2019). No havia aconseguit mai, però, el premi que més il·lusió em feia, un rècord de Catalunya del meu grup d’edat. I ara que canviava de categoria sabia que ho tenia a prop.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 7 de juliol de 2024 per Ferran de Torres Burgos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.