Sento el fred d’aquest cerç del capvespre i la quietud del moll. Ancorat al passeig, m’abelleix la presència agradable del sol il•luminant el rellotge de missa.
La rutina és un vaixell varat i la seua ombra així que gira el migdia.
Han desempescat, han posat gel, la llotja espera. Allò que passa pels seus verals és tèrbol i fa de mal dir. Jo no m’ho explico.
Considerar que passarà l’estiu i que les ganes d’obrir l’almàssera mos durà una altra pau als cors és un estat de l’ànima.
Les sirenes del far roig salvaran el juliol de les tempestes. M’ho contà un pastor, l’hivern passat: l’estiu serà fresquet. I jo, quan espero el bus que em porta a Tarragona i encara és de nit, ho recordo. I em pregunto com deu estar el pastor. El pastor sempre està bé i això em fa feliç.
La virtut de ser pacient, creu-me que és una senyal de bons auguris, de prosperitat i bonança. Això és clàssic. Però que el juliol tardorege no és un clàssic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!