Solcades

Que jo sàpigue, a les Terres de l’Ebre, de sargir les xarxes en diem sempre ‘remendar’. És un ofici que no s’ha perdut, per bé que, com aquell qui sempre ha estat pastor, qui ha estat pescador (mariner, en diuen), després de la barca de bou o del ‘tiret’ (tresmall), pren la xalaneta per anar a ‘calar’ i a ‘xorrar’ per a casa i la família.

Després hi ha els pescadors jubilats que es dediquen a sargir (‘remendar’) les xarxes per a altres. Perquè en són uns especialistes, uns professionals, i la seua destresa és un bé d’aquells que sense gaires contemplacions podríem anomenar immaterial. ‘Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre’, en diuen.

La vesprada del divendres passat, després de passar pel Mercat de Vinaròs per comprar galeres i mollet, tot fent via cap al gimnàs on va ma filla, vaig fixar-me de resquilló en un jubilat que ‘remendava’ a la seua antiga fusteria.

Aleshores vaig recordar el tio Antonio ‘lo Negre’ (son iaio de mon cosí Vicent), que sempre m’enredava amb les seixanta-una ‘peles’ (l’una pel caramelet ‘da pela’ d’eucliputs) per a que li anés a cercar els Celtas a l’estanc de Les Cases. Com feia anar l’agulla, a una velocitat que m’embadalia.

De tant en tant, l’ajudava a estendre les peces a les quatre fustes que hi havia al costat mateix dels safarejos del Barranc. Unes altres vegades, l’ajudava a muntar les peces fins a dalt de la casa, ja eixutes pels bats de sol. Però lo que més em divertia era emplomar amb el martell. Picar el plom a l’entorn de la corda. Perquè abans d’emplomar calia estirar les cordes i posar el senyal amb lo blavet. I aleshores ell em rondinava i en deia de l’alçada d’un campanar. Sempre. I jo reia, una mica incrèdul, una mica murri, i força més perquè aleshores passava que parlava sol mentres es posava roig com un primentó mentres m’etzibava ‘va, fort! estira! aguanta, xè, no amolles! collons de Déu!’ i jo no tenia ni un bri de força perquè em pixava de riure i intentava dissimular-ho prenent fort la corda i baixant lo cap.

La Fina, ma iaia Ramoneta, la Juaquineta, la seua dona, germana de ma iaia, el ‘Severet’, la Maria ‘Palaia’, a la fresqueta del carrer, no en feien gaire cas de l’assumpte. Cosa de cada dia.

En fi, que algún dia faré un curset per aprendre a remendar. Important.

Per cert, és important que algún dia vos conte lo dia que mos va ensenyar a tirar el rall, davant mateix dels safarejos. A son nét i a mi. Important, també.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!