Si arribava la primavera, si potser nevava, si anàvem a dinar al Ballestar, si anàvem a cercar bolets, si enlloc d’anar a la platja preferíem anar a raure a l’embassament, on l’aigua dolça estava més fresqueta, si preníem les bicicletes i ànims, si algú decidia anar a acampar durant el cap de setmana a la
La meua excursió favorita podria començar al Cocó de Jordi, a la Ràpita, muntar fins amunt, fins la Font del Burgà, i continuar ascendint el Montsià fins a Mata-redona, si decideixes prendre el lligallo de la dreta, o bé seguir cap a la sendereta que du a la Foradada. Posem que has estat intel·ligent i
Acaronem lo silenci dels joves i no el desem al calaix d’allò que mos serà útil per a una cita que oferirem a una tribuna d’homes i dones que a les dues de la tarda consultaran lo correu, l’agenda, el Twitter, abans de deixar enrere la cadira ergonòmica del despatx intel·ligent per creuar tres
I Aquella metgessa s’havia convertit en la seua confident. Mai havia estat tant malament. No podia escriure. La seua confident li demanava que escrigués. Ell no podia escriure. I s’aturà. El seu món començà a anar lent i lent. Cada dia més lent. Molt lent. Algunes tardes semblava que s’aturava, que tot era absurd. El
Allò que mos va dir la darrera vesprada que vam sopar, a la Galera, ara no ve al cas. Res de trascendent, en qualsevol cas, res que mos suposés una mínima càrrega en la consciència, com un secret, com una confessió. Res sorprenent, de fet. Va arribar un dia del 2014. Diria que era al
Potser si abans d’ensenyar fets importants de la Història el docent comencés per exposar els conceptes en el seu context, els mitjans de comunicació serien més prudents. I els nostres opinadors professionals amb micròfons, també. Els ensenyats ho agraïrien. Seria just. Potser, no: Segur. Segur que els gestors de tot allò que és de tots