La meua excursió favorita podria començar al Cocó de Jordi, a la Ràpita, muntar fins amunt, fins la Font del Burgà, i continuar ascendint el Montsià fins a Mata-redona, si decideixes prendre el lligallo de la dreta, o bé seguir cap a la sendereta que du a la Foradada. Posem que has estat intel·ligent i has preferit gaudir de la verdor del lligallo que du al mas de Mata-redona. Enhorabona, perquè qui t’espera? Doncs això. A més, en poc més de dos quarts ja estaràs davant de l’aljub del mas, la qual cosa t’alegrarà la vista i t’omplirà d’un aire esplèndid els pulmons. Però lo camí no s’atura: Caldrà avançar fins a la Foradada. Si vols, munta-hi fins a dalt i contempla la Punta de la Banya i tot lo Delta i més enllà Les Cases, Vinaròs, Benicarló… Però si per ventura, enlloc de pujar fins a la Foradada has preferit tombar per la sendereta que volteja la bassa d’on beu lo meu ramat a l’estiu, no t’hauràs pas errat, tampoc. Ets savi: T’encamines al Mas de Comú, divisant els Freginals, les Ventalles i Ulldecona. Fruiràs del romaní, l’espígol i la farigola, jeuràs quan vulgues i t’adormiràs, si vols, observant la Pietat i tota la serra de Godall amb la certesa que, quan arribes a Mas de Comú, sentiràs aquell cansament deliciós, aquella fortalesa retrobada a la ment i al cos. Menja quelcom, beu aigua, pixa, caga, pensa, imagina. Mentrestant, ja hi ets: Mas de Comú.
Si llegeixes això has de sapiguer que ara mateix ets més ric que abans de decidir-te a fer-ho, perquè ara mateix t’oferiré un secret que poca gent de la contrada coneix.
Ara mateix et trobes al mas més popular de la serra, diria que encara més que Mata-redona. Fa uns pocs anys, los bous de sa iaia de Rodo, dels Margalef, encara pasturaven lliures per ací. Ara, assegut a la pica de pedra on han fet l’abeurada més corders i cabres que persones voltaran fins la fi dels temps en este paratge catalano-valencià, penses que si continues per la sendera que tens al teu davant, en poc més d’una hora hauràs recorregut tota la serra del Montsià. I és cert. Però quin interès té això? Cap, amic, perquè si tinguessis dos dits d’enteniment no dubtaries en fer-me cas i fer marxa enrere, fins a la darrera carena que has caminat mentres ja albiraves el mas. Si enlloc de fer cas als camins t’haguessis desviat cap allò desconegut i inhòspit que du a un suposat precipici, certament hauries estat força imprudent, però vaja.
Però vaja, relativament. Jo ara et volia proposar que et miressis el calçat i decidicis, amb prudència, descendir cap a la vall de la Carbonera com una cabra qualsevol de la Terra. Té els seus riscos i són reals, certament: Seria millor, més prudent, continuar la sendera del Mas de Comú fins al Mas del Negre i, d’allà, emprendre una altra sendera, la de la dreta, que et duria just a la cova que tens a uns metres a sota teu i a la que jo et volia incitar a descobrir-la entrant pel sostre.
Ets lliure d’escollir el camí: T’aconsello prendre el camí segur, que no és lo meu favorit. T’arrisques, però, a que un cop arribes al mas del Negret, pensis que ho has vist tot, malgrat et trobis al bell mig encara de tota la serra del Montsià i, a més, no has conegut tampoc avui la Cova del pare Pasqual, la qual vaig donar a conèixer a un cèlebre prehistoriador interessat en el poblament del Paleolític Superior Final en este bocí de la Terra que també és casa meua. Mare.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!